Viatge a la Lluna

En 1827 l’escriptor anglès George Tucker va publicar "Voyage to the Moon", història en la qual el viatge a la Lluna és possible gràcies a un rar metall anomenat "lunarium", que té la propietat de ser repel•lit per la Terra (així com el plom és atret per ella). Posteriorment Edgard Allan Poe va prendre prestat part de l’estil de Tucker per la seva història "Hans Pfaall", en la qual el viatge a la Lluna és realitzat en un globus. En 1866 va aparèixer "De la Terra a la Lluna", escrit per Julio Verne, el més famós escriptor de ciència ficció del segle passat. Verne va imaginar una capsula espacial llançada per un enorme canyó que la seva detonació requeria 68,000 tones de carbó. El viatge en el qual Neil Armstrong es va convertir en el primer humà a arribar a la Lluna el 21 de Juliol de 1969 no va ser menys espectacular que les històries de ciència ficció que ho van antecedir. Va ser necessari construir una sèrie de coets de tres etapes amb un total de 111 metres d’altura i que, incloent el combustible, pesaven gairebé 3000 tones. Els coets Saturn V eren la part medul•lar de les missions Apol•lo, que van dur el nom del déu romà del Sol i de la poesia, germà de Diana, deessa de la nit, de la caça i, precisament, de la Lluna. Tan solament la part inferior dels coets Saturn V, "la primera fase", media 42 metres d’altura i duia uns dos milions de litres de combustible (kerosene i oxigeno liquido) que eren consumits en un parell de minuts. Nou minuts després del llançament, l’Apol•lo arribava a 170 kilòmetres d’altura i entrava en orbita. Després de fer-li un volt a la Terra, la tercera etapa del coet li va donar els anomenats mòduls de comando i servei l’empenta necessària per a arribar fins a la Lluna en menys de tres dies. Una vegada en el veïnatge de la Lluna, el mòdul de comando obstaculitza en orbita (el que en llenguatge menys tècnic correspon a girar al voltant de l’astre) i, després de separar-se del mòdul de comando, el mòdul lunar es posava en la superfície lunar. El viatge de retorn era més senzill atès que la Lluna exerceix menor atracció que la Terra i és per tant més fàcil sortir del seu entorn. Van ser nou les missions Apol•lo a la Lluna, de les quals en sis ocasions es van posar astronautes en la seva superfície. Al desembre de 1968, a bord de l’Apol•lo 8, Borman, Lovell i Anders es van convertir en els primers homes a sortir del camp de gravetat de la Terra i entrar en orbita al voltant de la Lluna. L’Apol•lo 10, que també va entrar en òrbita lunar, va ser un assaig general de la històrica missió Apol•lo 11 en la qual Armstrong i Aldrin van caminar en la Lluna i van portar la primera mostra de roques lunars. Amb l’excepció de la fallida missió Apol•lo 13, on el principal mèrit de la tripulació va ser el de sobreviure, les missions que van seguir a l’Apol•lo 11, encara que menys transcendents des del punt de vista històric van ser cada vegada més esteses i productives des del punt de vista científic. Veritables expedicions, els Apol•los 15, 16 i 17 van incloure vehicules (automòbils) pigues amb els quals els astronautes van explorar la superfície lunar fins a per tres dies abans d’emprendre el retorn. Han passat 23 anys des que un humà va trepitjar per última vegada el sòl lunar. La exploració espacial ha continuat sense el protagonisme de l’home. Va ser en realitat una necessitat de hegemonia entre les dues superpotències la qual va motivar l’arribar al que encara avui dia és un repte tecnològic. Una eventual tornada a la Lluna no és una qüestió política. El retorn de l’home a la Lluna, és més probable
que seria amb fins comercials, com la mineria, i científics. De fet, no existeix en la Terra cap lloc per a un observatori astronòmic comparable a la Lluna, precisament perquè la Lluna al no tenir atmosfera no absorbeix part de la radiació que li arriba com succeeix en la atmosfera terrestre. Molts astrònoms desitjarien tenir un telescopi en la Lluna -que seria controlat des de la Terra- però cap d’ells s’ofereix a anar a instal•lar-lo.

Josep Codinachs