Com funciona el cervell d'una persona enamorada?

Aprofitant que fa poc va ser el dia dels enamorats,aquest article va
dedicat a l’amor.

Aquest bonic sentiment que ens fa tenir papallones a l’estómac, no és més (que com qualsevol altre estímul) un conjunt de senyals químiques que desprèn el nostre cervell.
Cal afegir,però, que per a què surgeixi la "chispa" és necesari l’estímul de certes àrees de percepció física,com la vista,l’oïda l’olfacte o el tacte. En aquest sentit,el cervell està pendent d’aquestes sensacions que l’han provocat tant plaer que intentarà tornar a recordar-les.

De la mateixa manera que ningú sap què és l’amor,tampoc és sapigut del tot perquè el dia de Sant Valentí pertany als enamorats.
Una de les multíples hipòtesi suggereix que Sant Valentí celebrava matrimonis d’amagades als joves que li sol·licitaben. Aquest paper com a casador el va consagrar com a patró de l’amor.
Aquesta es una de les més exteses llegendes que han intentat explicar-ho.
D’una manera semblant,l’incògnita de què és l’amor,com surgeix i què passa quan ho fa, ha sorgit en ment de més d’una persona al llarg de tota la història de la humanitat. I la ciència mai ha estat aliena a aquest interès.
Numerosos científics han estat dirigint últimament les seves investigacions per definir quins fenòmens succeeixen al cervell quan algú s’enamora.
En un intent de guanyar terreny a les llegendes i la fantasía aquí exposaré les coses més o menys insòlites que l’amor provoca en la nostra ment.

1-Crea adicció

Les principal àrees cerebrals estimulades per l’amor són les del circuit de recompensa.
Entre elles destaca el nucli accumbens,una petita zona situada a 2 centímetres rere els ulls molt sensible a la dopamina -neurotransmisor que augmenta amb l’enamorament- i la que es coneix vulgarment com la zona del plaer.
Per exemple s’activa en situacions de satisifació com quan guanyem un premi,bebem aigua quan tenim sed o quan consumim qualsevol tipus de droga.
De fet,el circuit del plaer és el mateix que el circuit de l’adicció i és degut a això que les primeres fases de l’amor són tan "adictives" i el desamor es tant doloros ja que es podría comparar amb la síndrome d’abstinència de qualsevol narcòtic dur.

2-Ens remet a la família,volguem o no.

L’oxitocina i la vasopresina son dues hormones que es produeixen massivament durant el part i la lactància i actuen enforntint el vincle entre mare i fill.
Aquestes hormones també es segreguen durant l’enamorament encara que no en tant altes quantitats. Des d’un punt evolutiu això té molt sentit ja que després d’una enorme despesa d’energia per trobar la parella idònea, el vincle amorós s’ha de enfortir per garantitzar que ambdós cuidaran de la posible descendència.

3-Et cega del judici i la raó.

Allò que sempre s’ha dit de que l’amor és cec ara troba una resposta científica.
Estudis amb resonàncies magnètiques funcionals indiquen que quan una persona està enamorada el circuit de recompensa treballa sense frens mentre que l’escorça prefrontal podriem dir que "s’apaga." Aquesta última es la responsable fundamental de la nostra capacitat de raonament i d’emetre judicis elaborats.

4-Produeix estrés i valor.

L’amor produeix una onada d’estrés al llarg del temps. Principalment,es tracta d’una activació de l’eix hipotàlem-hipofisiari-adrenal,en altres paraules,el cervell envia senyals per a què es produeixi més adrenalina.
Aquest fet es podría interpretar si pensem en la situació de pànic inicial (neofobia) en la que ens podem trobar si estem amb la persona que ens agrada i la necesitat de superar aquest neguit.
Amb els mesos,el sistema disminueix donant lloc a una sensació de tranquilitat.

5-Et torna monògam (o no)

La ciència encara no ha estat capaç de determinar si els humans per natura sóm monògams,polígams o monògams seqüencials,però sí es coneixen alguns dels factors que influeixen en aquesta realitat. Alemenys en ratolins. La majoria dels rosegadors de camp són monògams mentre que els de montanya ,per el contrari,tendeixen més a la promisqüitat. La raó és que els primers rosegadors tenen molts més receptors d’oxitocina i vasopresina en les àrees de recompensa. De fet, quan al laboratori es bloquejen aquestes hormones,els ratolins de camp es comporten com si fóssin de muntanya sense cap tipus de predilecció especial per les seves parelles.
És evident que els humans no sóm ratolins i la nostra fidelitat depèn de moltísims més factors que en aquests animals però tampoc en som inmunes. Algunes investigacions han observat que quan es subministrava oxitocina internasal a homes que estaben en una relació,trobaben més atractives a les seves parelles.

Per acabar, podriem dir que la ciència encara no sap gaire sobre un dels grans misteris de la vida com és l’amor. Segurament amb el temps s’aniràn fent més descobriments sobre els efectes fisicoquímics que ens provoquen els sentiments però de totes formes, en la meva humil opinió,l’amor és més que pura química i rere tot això existeix una espècie de màgia.


Webgrafía:

http://m.pijamasurf.com/2013/07/sorprendentes-e-inquietantes-resultados-de-los-efectos-del-amor-en-el-cerebro-humano/

http://relaciones.uncomo.com/articulo/como-actua-el-amor-en-el-cerebro-6622.html

http://elpais.com/m/elpais/2015/02/13/buenavida/1423819574_847131.html


Salvador Galup Classe Marx