TITÀ, la Terra primitiva?

Des de que Tità, el més gran de tots els satèl·lits de Saturn i segon del Sistema Solar, va ser descobert el 1665 pel físic neerlandès Christiaan Huygens ha atret l’atenció de molts, precisament per la seva resistència a l’observació: està cobert per una boira quasi impenetrable, l’única atmosfera en un satèl·lit planetari.

Quan la tecnologia ho va permetre, ja que era suficientment avançada, els científics van poder començar a estudiar el satèl·lit amb més profunditat. Primer van ser les sondes Voyager 1 i 2, que el 1980 van enviar fotografies de la capa gasosa, blava i taronja. A mitjans dels 90, el telescopi espaial Hubble va distingir unes taques a la seva superfície, pensaven que podria ser un continent o un oceà. Aleshores van posar en funcionament la missió Cassini-Huygens, que va arribar a Saturn el 2004 i ha començat a esquinçar el vel de misteri. La investigadora del Institut d’Astrofísica d’Andalusia, Luisa Maria Lara diu: “Nos hemos encontrado con un mundo muy interesante, geologicamente activo. Intriga que se haya conservado el metano durante 4.500 millones de años, algo que no deveria haver ocurrido.”

precisament aquest hidrocarbur juntament amb età fa que Tità sigui d’aquest color. Els dos creen núvols que es precipiten en forma de pluja: existeixen rastres de cursos fluvials i d’enormes llacs. És un paisatge que molts troben similar al del nostre planeta abans que la vida sorgís. I alguns dels astrofísics que l’estudien es pregunten si podria arribar a existir vida. Però és difícil, ja que la poca aigua que hi ha està en forma líquida o gasosa, dues formes incompatibles amb la seva gènesi(origen o principi d’una cosa). Però altres pensen en l’exòtica possibilitat de que es desenvolupin criatures titàniques basades en el metà i l’età.

Creuen que els volcans podrien ser una font de vida. Per exemple, Sotra Facula és el millor exemple de criovolcà trobat en aquest satèl·lit. Aquest tipus no expulsa lava, sinó una barreja d’hidrocarbur, amoníac i aigua en forma de gel o líquida. Serien els principals candidats per recrear formes biològiques similars a les terrestres.

També s’ha comprovat que el vent bufa, per lo menys, a les regions equatorials. Ja que hi ha unes acumulacions, dunes, d’un material que recorda l’asfalt. Algunes dunes són tan altes com un edifici de 33 plantes.

Els tolls polars. Al principi, els científics pensaven que les taques negres (imatge en negatiu) captades per uns radars, representaven llacs però més tard, el juny de 2009, van rebre una fotografia en la qual es reflectia clarament una superfície líquida en el pol nord de Tità. Han arribat a identificar-se més de 700 dipòsits d’età i metà que es concentren principalment als casquets polars (15% de tot el territori aprox.).

El diàmetre de Tità és de 5.140 km i a l’estar lluny del Sol té una temperatura mitja de -178^oC. L’atmosfera arriba a uns 1.200 km d’altura i està composta majoritariament per nitrogen. El metà que és un ingredient minoritari però més interessant suma un total d’un 6%.

fonts d’informació: revista MUY INTERESANTE (febrer 2012)

Andrea Albajar