Terra i Univers

Un parc juràsic al mar Mediterrani

Un equip de investigadors de Blanes, es troba un escull d’esponges "roca" únic en el món, situat entre la costa de València i la illa de Ibiza, aquestes estructures en teoria estaven estingides. Alguna d’aqueses esponges, està rodejada per un tipus d’hidrocarbur.

Aquest tipus d’esponja es denomina com a roca perquè són dures i rígides com les pedres, dagut a que poseeixen un esquelet masiu de sílice que és un material idèntic al cristall d’una finestra. La part de teixit viu està mínimament desenvolupada, i no sol arribar al 5% del pes de les esponges.

En el 1987 es trobà un escull de sílice a 200 metres de profunditat en la costa del pacífic canadenc. El descubriment d’aquest escull d’esponges va ser per mitjà d’un robot submarí.

Els investigadors encar no coneixen com realitzen les funcions vitals aquestes esponges marines anomenades tambè roca.

http://noticiasdelaciencia.com/not/14391/descubren-un-parque-jurasico-de-esponjas-en-el-mar-mediterraneo/

http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2015/05/29/crudo-amenaza-esponjas-jurasicas/1027044.html

https://www.meneame.net/m/cultura/descubren-parque-jurasico-esponjas-entre-valencia-baleares

Roger Carbó

Un parc juràsic al mar Mediterrani

Un equip de investigadors de Blanes, es troba un escull d’esponges "roca" únic en el món, situat entre la costa de València i la illa de Ibiza, aquestes estructures en teoria estaven estingides. Alguna d’aqueses esponges, està rodejada per un tipus d’hidrocarbur. 

Aquest tipus d’esponja es denomina com a roca perquè són dures i rígides com les pedres, dagut a que poseeixen un esquelet masiu de sílice que és un material idèntic al cristall d’una finestra. La part de teixit viu està mínimament desenvolupada, i no sol arribar al 5% del pes de les esponges. 

En el 1987 es trobà un escull de sílice a 200 metres de profunditat en la costa del pacífic canadenc. El descubriment d’aquest escull d’esponges va ser per mitjà d’un robot submarí.

Els investigadors encar no coneixen com realitzen les funcions vitals aquestes esponges marines anomenades tambè roca.

http://noticiasdelaciencia.com/not/14391/descubren-un-parque-jurasico-de-esponjas-en-el-mar-mediterraneo/

http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2015/05/29/crudo-amenaza-esponjas-jurasicas/1027044.html

https://www.meneame.net/m/cultura/descubren-parque-jurasico-esponjas-entre-valencia-baleares

 

El millor lloc de l'univers per trobar vida

Per arribar a aquesta conclusió, els científics han modelat sistemes planetaris utilitzant tant observacions de planetes gegants més enllà del nostre abast visual mitjançant telescopis com a dades del nostre propi sistema solar, demostrant que algunes llunes d’exoplanetes sí podrien ser habitables, ja que reuneixen les tres característiques més rellevants: tenen aigua per propiciar i sustentar la vida, tenen una grandària adequada i la seva posició pel que fa al seu estel també és la idònia.
“Podríem estar amb prou feines a unes dècades de provar si hi ha vida en altres llocs. Durant tot aquest temps, hem estat buscant en altres planetes, quan la resposta podria estar en una lluna”
És que fins ara, la recerca s’havia centrat en els exoplanetes. Estudiar les llunes de planetes tan enormes com Júpiter podria revelar-nos un clima adequat perquè la vida sorgeixi i evolucioni encara que, de moment, no s’ha confirmat l’existència de cap. Però es té previst que un un futur no molt llunya és trobi vida fora de la terra o si més no un planeta o lluna que tingui les caracteristiques per poder viure igual que a la Terra.
De qualsevol forma, amb un nombre d’exoplanetes coneguts que no para de créixer (ja són prop de 4.000 els descoberts) i amb l’avanç imparable en tecnologia espacial, podríem descobrir una d’aquestes exollunes. La propera missió espacial PLAT (que serà llançada en 2024) Ens podria fer descobrir nova vida.

Marc Martí Janés

El terratrèmol de Nepal de 2015 va canviar la forma de la Terra

El passat 25 d’abril, el que sens dubte ha estat el pitjor desastre natural a Nepal des de 1934, ha tingut un efecte directe sobre la forma de la Terra. Segons les recerques del Earth Observatory de la NASA, el terratrèmol de 7,9 graus en l’escala Richter, ha provocat que una falla situada en les vores de les plaques tectòniques de l’Índia i Euràsia i de 90 per 30 quilòmetres d’extensió, s’hagi lliscat fins a sis metres des de la seva posició inicial.

Però això no és tot: altres paisatges de la zona propera al centre del terratrèmol han estat aixecats i uns altres han caigut diversos metres, segons les dades recaptades per l’instrument de radar d’obertura sintètica (SAR) del satèl·lit Sentinel-1A de l’Agència Espacial Europea, que va realitzar diverses observacions del desplaçament de terra a Nepal. Aquesta informació va ser comparada amb els mesuraments anteriors al terratrèmol, confirmant la palpable alteració en la forma del nostre planeta.

Segons la imatge facilitada per la NASA, les zones acolorides en vermell mostren moviments en el sòl en direcció al satèl·lit de fins a 1,4 metres; les zones en blava mostren un distanciament des del satèl·lit; les zones ombrejades en groc són aquelles en les quals no es van apreciar canvis significatius.

Gràcies als mesuraments del Sistema de Posicionament Global (GPS) i altres sensors, els científics han pogut confirmar que aquests moviments de terra es van realitzar cap avall o cap amunt, és a dir, disminuint o elevant la superfície de la Terra.

 

http://www.tiempo.com/ram/178882/el-terremoto-de-nepal-de-2015-cambio-la-forma-de-la-tierra/

 

Judit Ruiz

El terratrèmol de Nepal de 2015 va canviar la forma de la Terra

El passat 25 d’abril, el que sens dubte ha estat el pitjor desastre natural a Nepal des de 1934, ha tingut un efecte directe sobre la forma de la Terra. Segons les recerques del Earth Observatory de la NASA, el terratrèmol de 7,9 graus en l’escala Richter, ha provocat que una falla situada en les vores de les plaques tectòniques de l’Índia i Euràsia i de 90 per 30 quilòmetres d’extensió, s’hagi lliscat fins a sis metres des de la seva posició inicial.

Però això no és tot: altres paisatges de la zona propera al centre del terratrèmol han estat aixecats i uns altres han caigut diversos metres, segons les dades recaptades per l’instrument de radar d’obertura sintètica (SAR) del satèl·lit Sentinel-1A de l’Agència Espacial Europea, que va realitzar diverses observacions del desplaçament de terra tant a Nepal com a les regions limítrofes. Aquesta informació va ser comparada amb els mesuraments anteriors al terratrèmol, confirmant la palpable alteració en la forma del nostre planeta.

Segons la imatge facilitada per la NASA, les zones acolorides en vermell mostren moviments en el sòl en direcció al satèl·lit de fins a 1,4 metres; les zones en blava mostren un distanciament des del satèl·lit; les zones ombrejades en groc són aquelles en les quals no es van apreciar canvis significatius.

Gràcies als mesuraments del Sistema de Posicionament Global (GPS) i altres sensors, els científics han pogut confirmar que aquests moviments de terra es van realitzar cap avall o cap amunt, és a dir, disminuint o elevant la superfície de la Terra.

 

http://www.tiempo.com/ram/178882/el-terremoto-de-nepal-de-2015-cambio-la-forma-de-la-tierra/

 

Judit Ruiz

Es troba una estrella de neutrons supermagnética inesgotable

En 2013, els astrònoms van descobrir un estel de neutrons amb un enorme i poderós camp magnètic al costat del forat negre supermassiu que està al centre de la Via Làctia. Ara els mesuraments amb diversos telescopis espacials han descobert que aquest estel es refreda molt més poc a poc que altres astres similars, un fet que canvia els nostres coneixements sobre models de refredament d’estrelles de neutrons i que té repercussions en el camp de la física nuclear, entre d’altres.

"Aquesta troballa desafia els models de refredament d’estrelles molt magnètiques i pot tenir repercussions sobre el nostre coneixement de la física nuclear sota camps magnètics i gravitacionals molt extrems", assenyala Nanda Rea, investigadora del CSIC a l’Institut de Ciències de l’Espai, de Barcelona, i de la Universitat d’Amsterdam, a Holanda.

"L’observació dels magnetars, estrelles de neutrons amb grans i forts camps magnètics, permet comprendre com es comporta un cos amb una densitat altíssima sotmès a un camp magnètic dels més alts que existeixen", afegeix. Els magnetars són els objectes més magnètics de l’univers conegut.

Edu Ruiz

Es troba una estrella de neutrons supermagnética inesgotable

En 2013, els astrònoms van descobrir un estel de neutrons amb un enorme i poderós camp magnètic al costat del forat negre supermassiu que està al centre de la Via Làctia. Ara els mesuraments amb diversos telescopis espacials han descobert que aquest estel es refreda molt més poc a poc que altres astres similars, un fet que canvia els nostres coneixements sobre models de refredament d’estrelles de neutrons i que té repercussions en el camp de la física nuclear, entre d’altres.

"Aquesta troballa desafia els models de refredament d’estrelles molt magnètiques i pot tenir repercussions sobre el nostre coneixement de la física nuclear sota camps magnètics i gravitacionals molt extrems", assenyala Nanda Rea, investigadora del CSIC a l’Institut de Ciències de l’Espai, de Barcelona, i de la Universitat d’Amsterdam, a Holanda.

"L’observació dels magnetars, estrelles de neutrons amb grans i forts camps magnètics, permet comprendre com es comporta un cos amb una densitat altíssima sotmès a un camp magnètic dels més alts que existeixen", afegeix. Els magnetars són els objectes més magnètics de l’univers conegut.

Edu Ruiz

El terratrèmol que es va produir al Nepal, causa grans moviments a la Terra

El passat 25 d'abril, el que sens dubte ha estat el pitjor desastre natural al Nepal des de 1934, ha tingut un efecte directe sobre la forma de la Terra. Segons un grup de investigadors de la NASA,va veure que el terratrèmol de 7,9 graus en l'escala Richter, ha provocat que una falla situada al costat de les plaques tectòniques de l'Índia i Euràsia i de 2700km quadrats d'extensió, que s'hagi desplaçat un total de sis metres desde e principi.
 
També, altres paisatges de la zona on es va produir el terratrèmol, han estat aixecats i altres han caigut diversos metres, segons les dades recollides per l'instrument de radar d'obertura sintètica (SAR) del satèl·lit Sentinel-1A de l'Agència Espacial Europea, que va realitzar diverses observacions del desplaçament de terra tant al Nepal com a les regions limítrofes. Aquesta informació va ser comparada amb els mesuraments anteriors al terratrèmol, confirmant la palpable alteració en la forma del nostre planeta.
 
Segons la imatge facilitada per la NASA, les zones acolorides en vermell mostren moviments a terra en direcció al satèl·lit de fins a 1,4 metres; les zones en blau mostren un distanciament des del satèl·lit; les zones ombrejades en groc són aquelles en què no es van apreciar canvis significatius.
 
Gràcies als mesuraments del Sistema de Posicionament Global (GPS) i altres sensors, els científics han pogut confirmar que aquests moviments de terra es van realitzar cap avall o cap amunt, és a dir, disminuint o elevant la superfície de la Terra.

muyinteresante.es

Àlex Vilaclara López

La galàxia més antiga

Recentment s’ha descobert la galàxia EGS-zs8-1, a través d’una imatge obtinguda pel Telescopi Teck de Hawaii, i s’ha pogut calcular a quina època correspon aquesta imatge gràcies l’instrument MOSFIRE. És la galàxia més llunyana fins ara trobada.

Els astrònoms han estat capaços de localitzar-la gràcies a la seva excepcional lluminositat, i la imatge correspon a com era fa 13.000 millions d’anys. Ja que la imatge i el temps són dos magnituts totalment connectades quan parlem d’astrologia, ja que la llum que permet que veiem un cos viatja una certa distància en un cert temps, i això fa que triguem un temps en veure-la. Per exemple, quan mirem el Sol, hem de tenir en compte que la llum que estem veient triga 8 minuts en arribar fins a nosaltres, o sigui que estem veient el Sol tal i com era fa 8 minuts. Passa el mateix amb la galàxia EGS-zs8-1, està a una distància de 13.000 anys llum (la més llunyana fins ara), i això ens dóna una visió de com era fa 13.000 milions d’anys. De fet, aquesta imatge revela la galàxia tal i com era tan sols 670 milions d’anys després del Big Bang, o sigui, quan l’Univers només tenia un 5% de la seva edat actual.

Quan més lluny mirem, més al passat estem mirant. En el moment de fa més de 13.000 milions d’anys, la galàxia tenia més del 15% de la massade la nostra Via Làctea, amb només 670 milions d’anys per fer-ho. A més, els astrònoms han determinat que EGS-zs8-1 forma estrelles 80 vegades més ràpid que la nostra galàxia.

http://www.abc.es/ciencia/20150511/abci-galaxia-tierra-nasa-201505110049.html


Lluís Camprubí

ELS ASTRONAUTAS QUE VIATGIN A MART PODRÍEN PATIR GREUS DANYS CEREBRALS

L’exposició prolongada enfront raigs cósmics galàctics, pot deteriorar de manera permanent la capacitat cognitiva dels astronautas.

La NASA es prepara ja per la primera misió espacial tripulada a Mart, peró els investigadors senyalan que durant els llargs vols espacials el cervell d’un astronauta es veu atacat per "partícules destructives" que són expulsades pels raigs cósmics galàctics i que travessen les naus espacials. Els científics estàn treballant en solucions parcials o tractaments preventius per fer front a aquest problema, tot que tenen bastant camí per davant.

L’exposició a partícules carregades altament energètiques (molt semblants a les que es troben en els raigs cósmics que bombardejen als astronautas durant els vols espacials prolongats), causan danys notables en el sistema nerviós central, el qual genera un deteriorament cognitiu. Per altra banda, provoca disminucions del rendiment, déficit de memòria, pèrdua de consciencia...

A més, l’exposició prolongada en el temps a aquestes partícules pot tenir conseqüències negatives a llarg termini per la cognició de per vida.

Tot i que els déficits cognitius trigaríen mesos en manifestar-se en els astronautas, un dels científics especialistes en aquest estudi diguè que el temps necessari per realitzar la misió a Mart és suficient per que aquest tipus de problemes es desenvolupin.

El mateix científic especialista, va dir que una de les solucions, al menys parcial al problema, era dissenyar una nau espacial amb àreas on hi haguès un blindatge reforçat, com les que s’utilitzen per descansar i dormir. Tot i aixó, aquestes partícules altament energètiques travessaríen la nau i no hi ha forma d’escapar d’elles.
Una altre possible solució és l’ús de tractaments farmacològics com compostos que eliminen els radicals lliures i protegeixen la transmissió neurona, peró aquesta opció encara està en desenvolupament i és bastant difícil de conseguir.

Paula Bahamonde

La nave ‘Dawn’ se pone en órbita del planeta enano Ceres

La sonda Dawn ha entrado en órbita de Ceres después de un viaje de casi ocho años y 5.000 millones de kilómetros


La nave espacial Dawn de la NASA ha hecho historia este viernes. Después de recorrer casi 5.000 millones de kilómetros en un viaje de siete años y medio, la sonda ha entrado en órbita de Ceres, convirtiéndose en el primer artefacto humano que visita un planeta enano. La llegada a este objeto, el más masivo del cinturón principal de asteroides entre Marte y Júpiter, proporcionará nuevos datos para comprender los orígenes de nuestro Sistema Solar y, por consiguiente, también de la Tierra.

Los controladores de la misión recibieron la señal de éxito a las 14:36 horas de este viernes. Todo había salido según estaba previsto. La nave, en perfectas condiciones y propulsada por su motor de iones, fue capturada por la gravedad del planeta enano cuando se encontraba a 61.000 km de distancia.

Además de ser la primera nave espacial en visitar un planeta enano, Dawn también puede presumir de ser la primera misión espacial que ha orbitado dos objetivos extraterrestres. Entre 2011 y 2012, la nave exploró el asteroide gigante Vesta, lo que facilitó nuevos conocimientos y miles de imágenes de ese mundo lejano. Este tour de dos paradas por el Sistema Solar ha sido posible por el sistema de propulsión de iones de Dawn que, según la NASA, ha resultado mucho más eficiente que la propulsión química.

Javier de la Puente

La sorra del Sàhara fertilitza la Amazònia

L’altre dia un satèlit de la Nasa va demostrar la quantitat de pols es transportava desde el sàhara fins l’Amazònia. El fenomen transoceànic analitzat és mol importan ja que bona part de la riquesa vegetal de les selves tropicals de l’Amazones depenen dels fertilitzants que conté la pols sahariana.

Les dades mostren que d 182 milions de tones de sorra abandonen cada any el desert del Sàhara. La sorra viatja llavors uns 2.600 quilòmetres sobre l’Oceà Atlàntic, però la gran majoria es queden al voltan del desert o a la costa marítima. Prop de la costa oriental de Sud-amèrica, en la longitud 35 graus Oest, encara romanen 132 milions de tones en l’aire, i 27,7 milions de tones cauen a la superfície per tota la conca amazònica. Uns 43 milions de tones de pols viatgen més lluny fins a acabar sobre el Mar Carib.

Finalment, el fòsfor, que es un nutrien esencial perque creixi i evulocioni la vida de l’Amazones, n’hi cauen unes 22 tonelades per tota la conca Amazonica.

Una de les dades més interessants de l’estudi indica que després d’un període de pluges a la regió del Sàhara es produeix una disminució de la quantitat de pols que es desplaça per l’acció del vent. En conseqüència, es podria pensar que si el Sàhara fos una zona més humida el transport transoceànic de fòsfor seria més limitat i la conca de l’Amazones no disposaria del fertilitzant necessari per mantenir l’actual equilibri.



http://www.lavanguardia.com/natural/20150226/54426575020/nasa-muestra-3d-polvo-sahara-fertiliza-amazonia.html


http://noticiasdelaciencia.com/not/12904/el-polvo-del-desierto-del-sahara-que-nutre-a-la-vegetacion-de-la-selva-amazonica/





Àlex Vilaclara López

Divisió sexual del treball en els grups neandertals

Les estries en les dents femenines i masculins dels adults fan pensar que realitzaven tasques diferents.

Les comunitats neandertals dividien algunes de les seves tasques segons el seu sexe. Aquesta és una de les principals conclusions a les quals ha arribat un estudi elaborat pel Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) i publicat en la revista "Journal of Human Evolution". Aquest treball, que ha analitzat 99 dents incisives i canins de 19 individus de tres jaciments diferents (El *Sidrón a Astúries, L’*Hortus a França i *Spy a Bèlgica), desvetlla que les estries dentals presents en els fòssils femenins segueixen un mateix patró, diferent a l’oposat en els individus masculins.

Les anàlisis mostren que tots els individus neandertals, independentment de l’edat, tenien estries culturals, associades a la seva manera de vida, en les peces dentals. “Això es deu al costum d’aquestes societats, com ocorre en alguns pobles actuals, d’usar la boca com una tercera mà en tasques com la preparació de les pells i el trossejat de carn, per exemple”, explica l’investigador del CSIC Antonio Roses, del Museu Nacional de Ciències Naturals.

“El que hem descobert ara és que les estries detectades en les peces dentals de les dones adultes són més llargues que les oposades en els homes adults. Per això suposem que les tasques que realitzaven eren diferents”, puntualitza Roses.

Unes altres de les variables analitzades són els petits *salts de l’esmalt *dental. Els individus masculins presenten major quantitat de *marcas en l’esmalt i la dentina de les peces superiors, mentre que en els femenins aquestes imperfeccions apareixen en les inferiors.

No és clar encara quines activitats corresponien a les dones i quins als homes. No obstant això, els autors de l’estudi apunten que, igual que en les societats caçadores recol·lectores modernes, les dones, podrien haver-se encarregat de la preparació de les pells i l’elaboració de les vestimentes. El retoc dels talls de les eines de pedra, expliquen, sembla haver estat una tasca masculina.

“Malgrat tot, creiem que l’especialització del treball segons el sexe dels individus probablement es limités a unes poques tasques, ja que és possible que tant homes com a dones participessin d’igual manera en la caça de grans animals”, afegeix la investigadora del CSIC Almudena *Estalrrich, del Museu Nacional de Ciències Naturals.

“L’estudi dels neandertals ha aportat nombrosos descobriments en els últims anys. Hem passat de pensar en ells com a éssers poc evolucionats, a saber que cuidaven als malalts, enterraven als seus morts, menjaven marisc i, fins i tot, tenien característiques físiques diferents a les esperades: els hi havia pèl-rojos, i de *pell i ulls clars. Fins ara pensàvem que la divisió sexual del treball era típica de les societats sapiens, però això sembla que no és així”, conclou l’investigador del CSIC.

Edu Ruiz

La vida ja existia a la Terra fa 3.200 milions d'anys

Un equip d'investigadors de la Universitat de Washington ha descobert en algunes de les roques més antigues de la Terra proves que demostren que fa 3.200 milions d'anys ja existien éssers vius que aprofitaven el nitrogen de l'atmosfera per progressar i estendre les seves comunitats. Fins ara, es creia que aquesta capacitat havia sorgit fa tot just 2.000 milions d'anys.

Segons Roger Buick, professor de Ciències de la Terra i l'espai de l'esmentada institució, "en general, es tenia la idea de que va existir una mena de crisi del nitrogen a la Terra primitiva, un fenomen que la convertia en un món inhòspit, en el qual difícilment es donarien les condicions perquè es desenvolupés la biosfera.

La capacitat per fixar el nitrogen ho canviaria tot, de manera que, de sobte, fa un parell de milers de milions d'anys, aquesta es va tornar més gran i diversa. Doncs bé, el nostre treball mostra que això no va ser així. No va existir tal crisi del nitrogen. La biosfera terrestre ja era notable molt abans del que es pensava ".

En un estudi publicat a la revista Nature , aquests experts expliquen que van analitzar 52 mostres de roca d'entre 2.750 i 3.200 milions d'anys obtingudes a Sud-àfrica i Austràlia. En les més antigues van trobar el rastre químic que provava que fins i tot llavors ja havia organismes capaços de prendre nitrogen de l'atmosfera i que ho aprofitaven mitjançant un enzim basat en el molibdè, el més comú dels enzims capaços de fixar el nitrogen.

http://www.ppn.com.py/html/noticias/noticia-ver.asp?id=120375&desc=La-vida-ya-existia-en-la-Tierra-hace-3200-millones-de-anos

www.frontera.info/EdicionEnlinea/Notas/CienciayTecnologia/17022015/942779-La-vida-ya-existia-en-la-Tierra-hace-3200-millones-de-anos.html

 

Adrià Calonge

Dos estrellas están en proceso de fusionarse en una sola

Dos estrellas del sistema binario MY Camelopardalis, orbitan alrededor de un centro de masas común y acabarán fusionándose dentro de millones de años. La estrella mayor es 38 veces la masa del Sol y la pequeña 32. Ambas comparten una única envoltura. Están situadas en la constelación de la Jirafa a una distancia de entre 12.000 y 15.000 años luz de la Tierra.

Javier Lorenzo, astrónomo de la Universidad de Alicante, es quién ha descubierto este sistema binario. Según Lorenzo, cuando las dos estrellas se fusionen pueden ocasionar una gran explosión o su proceso de unión será menos violento pero igualmente espectacular.

Según la investigación este sistema binario se formó prácticamente como se encuentra ahora.

En la Vía láctea, la mayoría de las estrellas no son solitarias, como el Sol, sino que forman parte de sistemas binarios o múltiples.

 

Finalmente, constatar que esta investigación está basada en los espectros de luz del sistema binario tomados desde el telescopio de 2,2 metros de diámetro de Calar Alto (Almería), así como por las aportaciones de los astrónomos aficionados.

 

Andrea Torné Fernández

perquè el gel no és transparent?

Perquè el gel no és transparent?

 

El gel realment no és transparent, sinó translúcid. Això vol dir que els fotons de llum no creuen el material de manera directa, ja que interaccionen i xoquen amb els àtoms presents en el gel.

 Això és així perquè la distància entre alguns àtoms en l'estructura molecular del gel és de l'ordre de la longitud d'ona de la llum que la travessa, i per això modifica la seva trajectòria. El cas és el mateix que si xutem una pilota de futbol en un camp en el qual hi ha pals distribuïts de forma que están colocats a una distancia similar.

 Si l'espai entre els pals és molt més gran que la mida de la pilota, és molt fàcil que aquesta travessi el camp sense xocar amb cap; però quan la distància es redueix significativament, augmenta la probabilitat de que la pilota impacti en algun.

 D'altra banda, hem de tenir en compte que l'aigua de les deus o la de l'aixeta no és pura, ja que conté partícules en suspensió i sals minerals en dissolució. Aquestes impureses també interfereixen en el pas de la llum, el que dóna al gel un aspecte poc diàfan. Si volem aconseguir que sigui el més transparent possible, cal usar aigua destil·lada.

 

 

Links:

http://gizmodo.com/why-is-some-ice-clear-and-some-cloudy-1602855731

El mamífer més gran en l'època dels dinosaures

Els experts de l’ Universitat de Massachussets (EE.UU) van explicar en la revista Nature una formació geològica que es va trobar a l'illa de Madagascar. Aquesta formació geològica és un crani fòssil i el més gran que s'ha trobat fins ara. L'anàlisi que se li ha fet ha assegurat que aquest ésser va viure fa uns 70 milions d'anys aproximadament, i gràcies això se sap que va viure en la època dels dinosaures situat a l'hemisferi sud.

 

Els investigadors han assegurat que el crani, molt ben conservat, pertany a una criatura molt semblant a la marmota. Aquest medeix uns 125 mil·límetres de llarg i demostra que és el doble de llarg que els mamífers d'aquell temps. Aquest mamífer se l'ha batejat amb el nom de Vintana sertichi i asseguren que podria tenir un pes d'uns 9 kilograms.

 

Elisabeth Dumont, líder de la investigació, va dir que volia reconstruir el crani i així aconseguir la mecànica de la masticació i descobrir els diferents tipus d'aliments per els que s'alimentava aquest ésser. Es van fer imatges de tomografia per poder reconstruir la boca d'aquest. Al realitzar aquesta investigació es va saber que aquest s'alimentava d'arrels, llavors o fruita.

 

A part tenia els ulls grans, un bon sentit del olfacte i podia escoltar sorolls a alta freqüència a causa de la seva gran capacitat auditiva.

 

David Krause, qui va descobrir el crani al 2010 per casualitat, va explicar que els investigadors no saben casi res sobre l'evolució primerenca dels mamífers en els continents del sud ja que aquest descobriment prové d'un temps i un lloc del món en el que no es destaca i s'investiga poc. Cap paleontòleg s'hauria imaginat trobat una estranya barreja de característiques anatòmiques que té aquest crani.

 

Àmina El Mnajed

link: 

http://www.muyinteresante.es/ciencia/articulo/descubren-el-mamifero-mas-grande-conocido-de-la-epoca-de-los-dinosaurios-321415266901

 

 

El mòdul "Philae" s'ha posat a dormir sobre un cometa.

El mòdul “mòdul Philae”, primer artefacte humà que aconsegueix aterrar sobre un cometa, "s’ha posat a dormir" sobre la superfície de l’asteroide per falta de bateria, sense que se sàpiga si es podrà tornar a despertar i, si ho aconsegueix, quan ho farà.
L’Àgencia Espacial Europea (ESA) ha explicat que amb les seves bateries esgotades i sense prou llum solar per recarregar-les, ’Philae’ ha entrat en mode repòs per a un silenci potencialment llarg, ja que no se sap ben bé quan serà capaç de recarregar-les.

Abans d’entrar en aquest estat, el mòdul va poder transmetre valuoses dades científiques sobre el cometa 67/P Txuriumov-Guerassimenko, segons va explicar a través del blog de la missió Rosetta el seu responsable, Stefan Ulamec. Aquestes dades les va poder transmetre gràcies a una mesura que van adoptar els experts. Aquesta mesura consistia en activar el perforador de Philae, un dispositiu que podia fer un forat al terra de fins a 25 centímetres però que al final va acabar sent de 22. Amb el que s’extragués d’aquest forat es podria analitzar per amb tal de conèixer informació de gran rellevància sobre el cometa.

El contacte es va perdre a les 00.36 GMT, poc abans de la pèrdua de comunicació que ja estava prevista en qualsevol cas, perquè la sonda ’Rosetta’, des de la qual va ser llançada ’Philae’, orbita ara fora del seu abast.

"A partir d’ara, no serà possible cap contacte llevat que els panells solars de ’Philae’ rebin prou llum solar per generar l’energia necessària per despertar-lo", ha insistit l’ESA.

Després d’un viatge de milions de quilòmetres des de la Terra, el mòdul es va posar fa tres dies a l’asteroide, encara que no va aterrar on estava previst, sinó en una zona fosca i rocosa que, al no tenir contacte amb la llum solar, no li va permetre carregar les bateries.


http://elpais.com/elpais/2014/11/14/ciencia/1415980700_465592.html


Laura González Berrios

Un coet de la NASA explota en el llançament

 

El coet anomenat Antares de la firma privada Orbital Sciences Corporation, va explotar el dimarts passat des de les instal·lacions de la NASA a la Illa Wallops, Virginia (USA).

El coet amb la missió de portar més de dos tones de material d’abastiment per els tripulants de l’Estació Espacial Internacional, a fallat. L’agència espacial estadounidenca (NASA), a informat de que l’explosió es va produir sis segons després del llançament del coet. Per causes encara per determinar, el coet va quedar completament fet cendres.

El vicepresident ejectiu de la companyia (OSC), Frank Culbertson, va indicar en un comunicat que encara era molt d’hora per saber en detall tot el que havia succeït. “Portarem a terme una investigació profunda d’immediat per poder determinar la causa d’aquest fracàs y quines mesures de precaució es poden dur a terme perquè no es torni a repetir un incident com aquest”, va declarar Culbertson.

L’equip Orbital Sciences Corporation està executant tots els procediments necessaris per analitzar tots els fets que van fer explotar el coet Antares y la nau espacial Cygnus.

Poques hores després de l’explosió de la nau especial “Cygnus” durant el seu llançament als Estats Units, Rússia va enviar un transport propi amb provisions per l’Estació Espacial Internacional.

El coet portador Rus, va partir de l’aeròdrom de Baikonur a Kazajstán. La nau portava més de 2,5 tones d’aliments, combustible i correu privat per els astronautes.

Arnau Felip.

 

Víedo:

http://youtu.be/NCWunnJXdm0

Webgrafia:

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20141028/54418657751/cohete-nasa-explota-lanzamiento.html

http://www.20minutos.es/noticia/2280181/0/cohete-nasa-antares/no-tripulado/explosion-despegue/

 

El forat negre

Un forat negre és un astre com una estrella de neutrons, o un pulsar, però molt més massiu, i molt més complex. En un forat negre, la massa és tan elevada que la seva intensitat gravitatòria impedeix que en surtin les radiacions. Al contrari de les estrelles, doncs, d’un forat negre no en surt gens de llum.
En conseqüència, un forat negre no es pot veure. Tot el que se sap dels forats negres s’ha deduït teòricament, o bé s’ha determinat estudiant les interaccions que es produeixen amb els astres veïns.
Un forat negre pot absorbir matèria de núvols interestel·lars o d’estrelles que estiguin a prop. Aquest fenomen, en canvi, sí que es detectable mitjançant telescopis o satèl·lits de rajos X.
L’objecte que, amb més seguretat, es pot considerar un forat negre, va ser descobert per l’astrofísic català Jordi Casares. Es tracta d’una estrella que té al costat un objecte invisible -d’unes 12 masses solars- que li xucla matèria, i que provoca una intensa emissió de radiacions X. És un forat negre relativament petit. Actualment se’n han detectat de molt més grans.

Molts científics han sigut els que han estudiat la creació i funcionament dels forats negres, entre ells, Albert Einstein, Roger Penrose, Stephen Hawking... Però el que més influència ha tingut en l’actual teorema de la calvície i les lleis de la termodinamica d’ un forat negre ha sigut Kerr.

El 1915, Albert Einstein va desenvolupar la seva teoria de la relativitat amb la qual demostrà que la gravetat influïa en el moviment de la llum. Pocs mesos després, Karl Schwarzschild va proposar una solució per al camp gravitatori d’una massa puntual i una d’esfèrica -la mètrica de Schwarzschild, mostrant que un forat negre podria teòricament existir. El radi de Schwarzschild és conegut per ser el radi de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre sense rotació, però no va ser ben entès en aquells temps i, de fet, el mateix Schwarzschild va creure que no era físic.

El 1963, Roy Kerr va trobar la solució exacta per a un forat negre rotatori mitjançant el anterior teorema que és explicat així:
totes les solucions resultants en forats negres de les ecuacions de Einstein-Maxwell de la gravitació i de l’electromagnetisme en relativitat de lo general poden ser completament caracteritzadas externament per la masa, carga elèctrica i moment angular.



http://ca.m.wikipedia.org/wiki/Forat_negre
http://es.slideshare.net/mobile/jordipeti/formaci-dels-forats-negres-3701542
http://www.nostranau.net/forats-negres