El DNA en la criminologia

 

És ben sabut que les noves tècniques d’extracció, manipulació i seqüenciació del DNA han permès poder resoldre nombrosos casos de caire criminal que fins al moment eren desconeguts. A més s’han pogut revisar i modificar sentències ja fetes gràcies a les noves dades proporcionades per aquesta tècnica. L’inconvenient és que si el DNA del delinqüent no es troba a la base de dades de la policia no es pot relacionar i el que es fa és guardar-lo per si en un futur es pot obtenir una altra mostra que permeti unir DNA i persona.

Recentment han sortit als diaris moltes noticies associades però hi va haver una que em va agradar especialment. Es tracta d’un fet que va succeir a París on es va poder identificar un lladre amb les restes de DNA que van quedar a la galta d’una víctima.

La vida és plena de situacions on un sol gest, moviment o expressió espontània o irreflexiva pot fer canviar per complet el curs dels esdeveniments. I això és el que li passà a Pierre G. de vint anys, el qual tindrà molt temps per reflexionar a la presó el per què del gest que va fer.

Per posar-nos en context hem de viatjar fins a París on una senyora (d’identitat oculta) és la propietària d’una joieria al districte XX de la ciutat. Com cada vespre tanca la botiga i marxa a casa. Allà la sorprenen dos lladres que la segresten i obliguen a dir la contrasenya de la caixa forta mitjançant amenaces de caire físic. La senyora atemorida va donar tota la informació necessària i un lladre va marxar a per el botí mentre l’altre vigilava. Després de quatre hores de segrest el calvari de la senyora va acabar commovent al lladre que li va fer un petó a la galta per “suavitzar la situació”. Aquest fet seria determinant en el desenllaç del fet.

Els policies van arribar a la casa després de la fugida dels lladres i van poder agafar una mostra de saliva per extreure el DNA. Malgrat la mostra era molt minsa ja va haver-hi pou per poder aïllar el material genètic. En contrastar-lo amb la base de dades no van trobar cap perfil enregistrat igual i el cas es va deixar obert.

Mesos després el mateix lladre va entrar en presó preventiva per un suposat delicte i, com es fa amb tots els presos, se li va extreure una mostra de DNA. Aleshores el van introduir a la base de dades i va coincidir amb un que ja tenien: el del robatori de la joieria.

Aquesta prova va ser irrefutable i al final el lladre va confessar haver comès el delicte. Aquesta història, que quasi sembla de novel·la, serveix per fer-nos reflexionar sobre els actes que cometem i que, actualment, tenim moltes tècniques diferents que ens permeten reconèixer i identificar les persones mitjançant el seu perfil genètic. 

Albert Mestres

21/02/2014