Maglev, el tren que vola

Des de l’arribada dels jocs olímpics a Japó l’any 1964, els Japonesos han estat pioners en els trens bala o Shinkansen. El primer tren bala que van construir va arribar a una velocitat al voltant dels 300 kilòmetres, gairebé la d’un fórmula 1 actual. Quan es va descobrir el seu gran potencial, el tren bala va ser exportat a molts països i actualment gairebé es troba a qualsevol país.

Donada la competència que tenia Japó amb els països Europeus que intentaven superar els seus rècords d’altes velocitats,  els japonesos van decidir dissenyar un nou tren anomenat Maglev que es capaç de duplicar la velocitat del fórmula 1 i arribar als 603 kilòmetres per hora.

Mitjançant la tecnologia que  es troba actualment als ferrocarrils, és impossible agafar tant altes velocitats i per tant, els enginyers que treballaven en el projecte van haver d’utilitzar la força dels imants, una costosa tecnologia però alhora molt eficient.

Aquesta nova tecnologia consisteix en el simple principi d’atracció i repulsió magnètica. Els dos pols d’un imant s’atrauen si són de diferent signe i es repelen si són del mateix . En el fons , el funcionament de qualsevol motor elèctric està basat en el mateix principi , però aquí s’aplica d’una altra manera.

A més electricitat, major camp magnètic es crea. El maglev en necessita un 100.000 vegades més potent que el de la Terra .

Per treure-li el màxim a la costosa i abundant energia que necessita , s’utilitzen materials superconductors, que transmeten millor l’electricitat quan la seva temperatura descendeix a 269ºC sota zero .

 

Quan el tren arriba a una velocitat superior als 100 km/h aquest levita. Aquest fet es produeix a causa de l’estructura de la via feta de formigó i en forma de u. El fet de que leviti fa comparar aquest tren amb els avions i la veritat és que comparteixen moltes característiques.

Segons l’experiència d’un passatger d’aquest tren en el seu model de prototip, quan arriba a 600 km/h produeix una sensació similar a l’enlairament d’un avió comercial. Potser aquesta nova tecnologia podria millorar la comunicació global però encara ha de recorre un gran camí per garantir la màxima seguretat.

http://elpais.com/elpais/2015/04/27/ciencia/1430131846_584960.html

 

JOAN ARRUFAT