Terra i Univers

Descubierto por primera vez un planeta en proceso de formación

El Observatorio Austral Europeo (ESO) informó este jueves de que ha obtenido lo que parece ser la primera observación directa de un planeta en formación incrustado aún en un grueso disco de gas y polvo. El descubrimiento supondría un gran paso en el conocimiento sobre cómo se forman los planetas y permitirá a los astrónomos poner a prueba las teorías actuales con un objeto observable, según explicaron fuentes de la ESO en un comunicado emitido desde su sede en Garching, en el sur de Alemania.

El estudio, liderado por Sascha Quanz, obtuvo la imagen a través del telescopio VLT y analizó el disco de gas y polvo que rodea a la joven estrella HD100546, que se encuentra a unos 335 años luz de la Tierra. En el disco, según explicaron las mismas fuentes, encontraron lo que parece ser un planeta en formación todavía metido en el disco de material que rodea a la estrella y que podría ser en el futuro un gigante gaseoso similar a Júpiter.

Según explicó Quanz, si las conclusiones del estudio son ciertas, esta sería la primera vez que los científicos podrán estudiar de forma empírica el proceso de formación planetaria y la interacción de un planeta en formación con su entorno natal en un estadio muy temprano.

Ignasi Farrús

Leer más: http://www.lavanguardia.com/ciencia/20130228/54367861838/descubierto-por-primera-vez-un-planeta-en-proceso-de-formacion.html#ixzz2MPSah5Xm 

El Curiosity analitza l'interior d'una roca de Mart

 

El Curiosity ha mostrat per primera vegada l’interior d’una roca extreta a Mart i ha enviat imatges al Laboratori de Propulsió a Chorro (JPL) de la NASA.

L’ingenier Scott McCloskey del JPL ha assegurat que cap rover havía arribat a perforar una roca fora del nostre planeta: "Al veure la pols de la perforació a la pala s’ha pogut verificar per primera vegada que el taladro va recollir una mostra amb èxit".

El perforador, de 6’4cm., ha obtingut la pols taladrant la superfície de Mart el passat 8 de febrer. La mostra prové d’una roca de granit fí "John Klein". Aquesta, va ser anomenada així en memòria d’un dels directors del projecte del Laboratori de Ciència de Mart (LCM) mort el 2011.

La roca seleccionada per ser perforada contenia evidencies de les condicions ambientals humides del planeta. Ara l’equip responsable vol introduir les mostres dins del Curiosity per tal d’analitzar els seus components químics.

El científic McCloskey ha explicat que els treballadors de la NASA implicats ens aquest projecte porten esperant aquest dia fa anys i que la obtenció final de la perforació hagi tingut èxit ha estat molt gratificant.

- FONTS:

http://www.abc.es/ciencia/20130221/abci-curisity-descubre-dentro-marte-201302211016.html

http://alt1040.com/2013/02/curiosity-extrae-roca-del-interior-de-marte

 

Dana Antolín, Gaudí

Troballa d'un exoplaneta més petit que Mercuri

L’agència espacial NASA ha informat de la troballa del planeta més petit que gira al voltant d’una estrella similar al nostre Sol del que es té coneixement, batejat com Kepler-37b i de dimensions "lleugerament" superiors a les de la Lluna , és a dir, un terç del planeta Terra.

Kepler-37b forma part, al seu torn, d’un sistema planetari també de recent descobriment, el sistema Kepler-37, al voltant d’una estrella "semblant" al nostre Sol i que es troba en la constel · lació Lyra, a uns 210 anys-llum de la Terra.

Segons un comunicat a la pàgina web de la NASA, el petit planeta i els altres dos que formen part del seu sistema es troben en l’anomenada "zona habitable" del cosmos, és a dir, aquella part en què es considera que podria haver aigua líquida.

Tanmateix, els astrònoms creuen que Kepler-37b no disposa d’una atmosfera i que, per tant, no pot albergar vida "com nosaltres la coneixem".

La NASA recorda que els primers planetes descoberts que orbiten fora del Sistema Solar (exoplanetes) eren "gegants" i que, a mesura que ha avançat la tecnologia, planetes cada vegada més petits han estat trobats, fins al descobriment de Kepler-37b que, segons l’agència, demostra que "els exoplanetes de la mida de la Terra són comuns".

"El fet que hàgim descobert el petit Kepler-37b suggereix que els planetes petits són comuns i deixa entreveure que majors meravelles planetàries ens esperen a mesura que recopilem i analitzem més dades", va assegurar el científic de la NASA Jack Lissauer.

L’equip d’investigació de la NASA responsable de la troballa va usar dades compilades pel telescopi espacial Kepler, que mesura de forma contínua i simultània la brillantor de més de 150.000 estrelles cada mitja hora.

 

www.lavanguardia.com/ciencia

http://www.agenciasinc.es/

 

Pau Poll

15 de Febrer, dia de meteorits

Des de fa setmanes la prensa ens ha estat informant de la proximitat a la Terra que l’asteroide 2012 DA14 assoliria el passat dia 15 de febrer. La trajectòria d’aquest asteroide es va localitzar el 22 de febrer de 2012 des de l’Observatori de La Sagra de Granada. Alfred Rosenberg de l’Institut d’Astrofísica de Canàries ha explicat que l’òrbita de l’asteroide està perfectament dibuixada i que no hi ha cap perill.

 

Les previsions s’han complert i l’asteroide ha seguit la trajectòria pronosticada, i a les 20:25 hores ha passat a 27.520 Km de la Terra a una velocitat de 13 Km/s. Malgrat la gran grandària de l’asteroide que té una mesura de mig camp de futbol, durant la major part de la seva trajectòria només s’ha pogut visualitzar amb prismàtics o telescopis.

 

La notícia s’ha produït també quan al mateix dia, un meteorit molt gran o un asteroide petit ha explotat durant el matí de divendres en el cel de Rússia; segons les dades recollides pels experts de la NASA aquest meteorit té una mida de 17 metres de diàmetre i una massa de 10.000 tonelades. L’explosió es va detectar des d’Alaska a 6.500 km de distància. Segons informa Bill Cooke cap de l’oficina de meteorits del Marshall Space Flight Center de la NASA va entrar a l’atmosfera a una velocitat de 18Km/s i en 32 segons es va desintegrar. La pregunta inevitable és perquè no s’ha vist aquesta roca espacial de grans dimensions. Segons explica Cooke es deu a que arribava per la cara diürna de la Terra, és a dir quan els telescopis no operen. L’impacte d’aquest meteorit ha causat 1.200 ferits (cap d’ells de gravetat) i destrosses materials avaluades amb 25 milions d’euros.

 

Des de l’Institut Astrofísic d’Andalusia l’investigador Pablo Santos informa que s’obtindrà l’espectre de l’asteroide 2012 DA14 per poder determinar la seva composició i saber si té relació amb el meteorit caigut a Rússia el mateix dia.

 

Avui en dia sabem que l’asteroide 2012 DA14 es tornarà a apropar a la Terra el 15 de febrer de 2046.

 

 

Fonts:

 

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20130215/54365448580/asteroide-2012-da14-27-000-km-tierra.html

 

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/02/16/actualidad/1361011929_907182.html

 

http://live.gloria-project.eu/2012DA14/index.html

 

Núria Merino, Gaudí

Neandertals i homes moderns no van conviure a la Península Ibèrica

 

Els homes neandertals, segons les antigues teories, ocupaven el sud de la península mentre els Homo Sapiens ocupaven tota la part nord d’aquesta.

Investigadors de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) amb col·laboracions d’Oxford, Australia i París; han aplicat una nova tècnica d’anàlisi en els dos últims refugis dels neandertals ibèrics.

La nova tècnica incorpora el mètode del radiocarboni al protocol d’ultrafiltració amb l’objectiu de purificar les mostres d’òssos i fer-les més detallades.

Amb aquesta innovació, els científics aseguren que l’home de neandertal va ocupar la península fins fa 45.000 anys enrere, no tant com es pensava anteriorment.

L’investigador de la UNED, Jesús F. Jordá, asegura que els errors a les datacions es deuen al mètode de radiocarboni, el qual proporcionaba dates poc fiables i que, a part, les mostres recollides anteriorment eren massa grans.

Les noves mostres van ser recollides a a diversos jaciments del Paleolític mitjà però només van obtenir dades fiables de els òssos trobats a Zafarraya i Jarama VI.

El científic cap de l’estudi proposa una revisió dels llibre que tractes la prehistoria a la península ja que, cada cop més, hi ha indicis que corroboren aquestes noves investigacions.

 

Fonts:

http://www.elmundo.es/elmundo/2013/02/04/ciencia/1360006506.html

http://www.rtve.es/noticias/20130204/ultimos-neandertales-humanos-modernos-convivieron-peninsula-iberica/606547.shtml

 

Dana Antolín, Gaudí.

Capten una supertormenta a Saturn

S’ha detectat a Saturn un cas de fenòmens climàtics extrems. En aquesta ocasió se’ns ofereix una fotografia d’una supertormenta produïda en el pol nord del planeta dels anells. La imatge podria semblar a qualsevol dels huracans que tenen lloc a la Terra. No obstant això, aquests fenòmens són minúsculs en comparació amb aquesta supertormenta espacial.

La imatge és insòlita, ja que fins al moment el pol nord de Saturn era una regió amb moltes dificultats per ser observada. El principal motiu residia al llarg hivern de 15 anys al planeta, que va privar de llum a aquesta regió fins fa tres anys. Només era possible detectar aquests fenòmens a través de raigs infrarojos.

Però el 2009 va acabar l’hivern i la llum del Sol va penetrar en aquesta inhòspita regió de Saturn, permetent a la persona observar sense problemes aquesta gegantina tempesta, molt semblant a una altra que van descobrir fa sis anys en el pol sud. Aquestes troballes porten als astrònoms a concloure que aquestes tempestes es formen de la mateixa manera que els huracans a través d’aire calent i humit en capes baixes.

Links utilitzats:

http://cordis.europa.eu/fetch?CALLER=ES_NEWS&ACTION=D&SESSION=&RCN=35262

http://www.elmundo.es/elmundo/2012/11/29/ciencia/1354184942.html

MARC PAYÉS (1r de Batxillerat B - Gaudí)

Una expedició buscarà restes de la Lluna a l' Antàrtida

 

Científics belgues i japonesos aniràn a la recerca de meteorits durant més de dos mesos.

L' Antàrtida, amb les seves grans extensions de gel suposa un paraís per a la recerca de meteorits, ja que quan cauen queden atrapats en el gel. Gràcies a aquest factor, els científics han aconseguit recuperar milers de meteorits, molts d'ells dels més primitius i en molt bon estat de conservació.

L'objectiu d'aquesta expedició és trobar petits fragments de la Lluna o de Mart. Aquests meteorits proporcionen informació sobre l'evolució del sistema solar i dels planetes.

L'expedició partirà el 3 de desembre i durarà fns el 12 de febrer i s'instal·laran al camp de Ice Blue Nansen. Les condicions climàtiques que es trobaràn allà són difícils ja que les temperatures són molt baixes i les tormentes són frèqüents, la qual cosa significa que s'hauria de suspendre la recerca durant uns dies.

 

http://www.abc.es/ciencia/20121124/abci-expedicion-buscara-restos-luna-201211231345.html

 

Alex Beardo

Linies de Nazca

Són antics geroglifics situats a las Pampas de Jumana, en el desert de Nazca i Palpa a Perú. Van ser fets per la cultura Nazca, són centenars de figures que poden ser tan simples com linias fins a figures zoomorfas, fitomorfas i geomètriques que estan trasades a la superfície terrestre.
Es consideren Patrimoni de la Humanitat desde l'any 1994, però actualment han patit danys a causa de la construcció d'una autopista.

Extenció:
Estan situats a Perú, a 450 km de Lima, aprop de l'oceà Pacífic. Milions de linies s'extenen per 520 km², i algunas fins una àrea de 800 km². La longitud de les linias són variables i algunes arriben als 275m.

Trassat:
Tècnicament les linies de Nazca són perfectes, les rectes tenen petites desviasions al llarg de km, els dibuixos estan ben proporcionats, això indica el gran coneixement geomètric que tenien els antics habitants.
Els nazcas podien haver utilitzat cordes per fer les rectes i per les figures models realitzats a escala a grans cuadrícules fetes amb estacas i cordes. El clima de la regió va preservar les obres d'aquells habitants.

Clima de la regió:
Las Pampas de Jumana estan situades a 330 m a nivell del mar, i manté una temperatura mitjana anual de 25 graus centígrads. L'aire calent impedeix que les linies es borrin ja que fa que l'aire canvii de direcció.

Apreciables només desde l'aire:
L'extenció i la immensitat dels disenys desde terra no s'aprecien amb tot el seu esplendor, sinó que a partir de doscents metres d'altura és quan es poden veure millor. Las Linies de Nazca estan protegides mitjançant vigilancia rigurosa sobrevolant la superfície.

Descubriment:
Pedro Cieza de León va veure algunes linies, senyals al terra, anys més tard Luis Monzón va dir que eran carreteres, però no es va descubrir el que eren realment fins que l'home va començar a volar.

Figures:
Les figures més representatives són les d'animals: aus d'entre 259 i 275 metres de llarg com un colibrí, una grulla, un lloro, entre d'altres; un monu, una aranya, un cargol, un llangardaix, una balena, figuras antropomorfas, etc. Però no només es tracta d'animals, sinó que per exemple hi ha representat un home que li diuen el astronaute.
Més de trenta geroglifics trobats, tots diferents i sense una explicació concreta sobre el seu origen.

Creences:
Hi han hagut moltes teories sobre l'origen i la funció d'aquests geroglífics, alguns deien que eren simples carreteres, altres carreteres d'aterratge per extraterrestres, i fins i tot una inmensa calculadora astronòmica.
Després de moltes dècades estudian i sentint tot tipus d'especulacions, un equip internacional del Nathional Geographic, ha portat grans dispositius electrònics per construir un model digital de tota l'extenció i mitjançant excabacions per trobar més informació sobre la cultura Nazca.

Informació:
http://m.youtube.com/watch?feature=fvwrel&v=aMkMZVfb6cs
http://www.natgeo.tv/us/especiales/las-lineas-de-nasca-decodificadas
http://www.astromia.com/fotohistoria/nazca.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%ADneas_de_Nazca


Alba Segarra

A quina velocitat bufa el vent a Urà, el setè planeta?

Un equip internacional de científics ha fet un estudi que desvela que la intensitat del vent en aquest planeta pot arribar a superar els 900 km/h. El treball, presentat en una trobada de la Societat Astronòmica d’Amèrica, desvela un clima extrany en aquest planeta. Les imatges indiquen que la seva atmòsfera està composada de hidrogen, heli i metà, i que les raches de vent van d’est a oest superant els 900 km/h, encara que els científics han detectat que hi ha petites quantitas d’energia per moure’l.
L’equip ha senyalat que la seva atmòsfera és casi igual que la de Neptú, i que la seva temperatura està al voltant dels -180ºC, temperatura capaç de congelar el metà.
Una deles autores del treball, Heidi Hammel, senyala que aquest descobriment ha revelat una gran complexitat en l’atmòsfera d’Urà, i que es sabia que el planeta tenia activitat però que la major part d’activitat del planeta no sabia pogut detectar fins ara a causa d’uns sorolls en les dades.
Larry Sromovsky, un altre dels investigadors, ha explicat que els sistemes meteorològics d’Urà es comporten diferent dels fins ara detectats. Segons ha indicat, el planeta té una gran inestabilitat atmosfèrica. Ha afirmat que aquesta nova notícia no es podia acabar d’entendre perquè no tenia antecedents i pretén aprofunditzar en l’estudi d’aquest planeta per tal d’acabar-lo d’entendre, però adverteix que Urà esta canviant.

Font d’informació:
-http://www.muyinteresante.es/ia-que-velocidad-sopla-el-viento-en-urano-el-septimo-planeta


Andreu Orós

Eclipsi d'un forat negre

Els astrònoms mesuren la mida del forat negre quan aquest estava eclipsat per un núvol de gas.

L’observatori de Raig X Chandra de la NASA ha observat un sorprenent eclipsi d’un forat negre molt massiu, això va permetre poder mesurar per primera vegada un disc de matèria calenta que descriu remolins al voltant del forat.

El forat negre massiu es troba a NGC 1365, una galàxia espiral a 60 milions anys llum de la Terra. Aquesta galàxia conté un nucli actiu galàctic o NAG. Els científics consideren que un forat negre en el centre d’un NAG és alimentat per un flux constant de matèria, provinent d’un disc que el rodeja. La matèria ràpida a caure en el forat negre es calentarà milions de graus abans de passar per sobre l’horitzó d’events, o punt de retorn. La matèria del disc calentat produeix una lluentor intensa en la regió de raig X del espectre electromagnètic i es per això que el telescopi Chandra pot observar-ho.
El disc va ser eclipsat pel pas d’un núvol. Gràcies a això, els científics an poder calcular el diàmetre del disc registrant el temps que va transcórrer des de que el disc va ingressar al eclipsi fins que va sortir.

L’equip del Chandra va mesurar el diàmetre de la font de raig X: aproximadament set vegades la distància entre el Sol i la Terra, o 7 UA (unitats astronòmiques).
Per comparar, si aquest forat negre estigués al nostre propi sistema solar devoraria tots els planetes localitzats entre el Sol i Mart junt amb el major part del cinturó d’asteroides.






Informació: http://www.portalciencia.net/astronot12.html

Júlia Bassedas

Una lluvia de Leónidas se podrá observar desde la noche del viernes.

La lluvia de Leónidas se trata de un fenómeno que ocurre cada año en estas fechas como consecuencia del paso de la Tierra por una zona de tránsito del cometa Temple-Tuttle y en donde parte de éste, al tocar la atmósfera del planeta, se desintegra y producen el fenómeno, visible a partir de hoy viernes.

 

El mejor momento para observar el cielo será éste sábado por la mañana, pero, al ser de día, será imposible apreciar-lo bien. Es por eso que la madrugada del viernes al sábado y la siguiente serán el mejor instante para verlas.

 

Todas las lluvias están relacionadas con un cometa que pasa cerca del Sol provocando la sublimación de su material. De este modo, desprende pequeños trocitos de roca y de hielo que quedan suspendidos en el espacio y son visibles para nosotros.

El cometa Temple-Tuttle pasa cada 33 años cerca del sol. Es entonces cuando renueva sus residuos y se produce una lluvia de gran intensidad, puede hasta llegar a formarse una tormenta. La última se produjo en 2001.

 

Así, este año tendrá lugar una lluvia de intensidad menor pero, en cualquier caso será visible desde la Tierra a horas nocturnas sin necesidad de telescopio. A partir del día 17 de noviembre la lluvia llegará a su máxima intensidad y se podrán ver alrededor de unos 20 meteoros cada hora.

 

El color de sus meteoros es generalmente rojizo, son muy rápidos y es habitual que dejen tras sí una estela de color verde que persiste durante unos segundos.

 

Fuentes:

http://www.europapress.es/ciencia/noticia-lluvia-leonidas-podra-observar-sabado-20121114172055.html

http://www.abc.es/ciencia/20121116/abci-leonidas-llegan-esta-noche-201211161127.html

 

Dana Antolín

Descobriment d' un planeta habitable a 42 anys llum de la Terra

Un equip de científics americans van anunciar, fa una setmana aproximadament, el descobriment d’un nou planeta que es porta més d’onze anys investigant que podria ser habitable.

Segons les previsions, aquest planeta que anomenem temporalment "SuperTerra" està situat a una distància de 42 anys llum de la Terra i la seva massa és, aproximadament, set cops la de la Terra.

Aquest planeta s’ha denominat exoplaneta ja que es troba fora del nostre Sistema Solar, es troba a una zona ni molt freda ni molt calenta en la que hi podria haver perfectament una atmosfera estable, aigua i igual que la Terra gira al voltant d’una estrella anomenada HD40307 per la NASA.

Primerament, els astrofísics creien que el sistema de la SuperTerra es formava únicament de tres planetes, i que aquests es trobaven massa aprop de la seva estrella com per poder-hi haver vida , però actualment gràcies a un nou espectrògraf de l’Observatori Austral Europeu s’han pogut descobrir tres planetes més entre ells la Super Terra, el planeta més allunyat de l’estrella central dins el sistema, i amb una distància entre la seva estrella i ell molt similar a la de la Terra i el sol.

Les suposicions més probables han estat que aquest planeta, també fa els moviments de rotació i translació, és a dir, al voltant de l’estrella central i sobre el seu propi eix i que podria tenir un cicle diürn i nocturn. Per tant els astrònoms han decidit seguir investigant a fons aquest nou planeta ja que podria suposar grans avanços per a la ciència i inclús la troballa de vida.

Marc Mas

www.elpais.com

http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/science/newsid_6587000/6587337.stm

Es descobreix un planeta de diamant

Imatge de l’interior de 55 Cancri e, amb una capa gruixuda de diamant sota el mantell de grafit.

 Dos vegades el tamany de la terra, en l’univers, exactament situat a 40 anys llum trobem aquesta joia còsmica.

Els científics de la Universitat de Yale han trobat aquest planeta. Es trata d’un planeta de diamant dos vegades el tamany de la terra que orbita una estrella en la constel·lació de Càncer a uns 40 anys llum del nostre planeta, no molt lluny astronómicament parlant.

L’investigador Nikku Madhusudhan diu que és la primera visió que tenen d’un planeta rocós amb una química diferent de la Terra, tan diferent que en contes d’aigua i granit trobem a la seva superfície grafit i diamant.

Aquest planet anomenat 55 Cancri e- té un radi dos vegades el de la Terra i una massa vuit vegades més gran que la de la Terra, per això diem que forma part  del grup superterres. És un dels cinc planetes que orbiten en el 55 Cancri. Aquest orbita a una velocitat hiperbòlica, és a dir, un any en aquest planeta només dura 18 hores. També trobem que la seva temperatura és increiblement alta, és superior als 2000 ºC que això provoca que no hi hagi vida en ell.

A partir d’nvestigacións troben que el component principal, en contes d’aigua, és el Carboni (minerals polimorfs són el diamant i el grafit), ferro, carbur de silici. A més, sabem que una tercera part d’aquest planeta està format per diamant.

 

Informació: http://www.abc.es/20121012/ciencia/abci-descubren-planeta-diamante-201210111926.html

 Júlia Bassedas Peña

Miles de personas presencian el eclipse total de Sol en Australia

Decenas de miles de personas, entre lugareños, científicos, místicos y turistas se congregaron hoy en localidades como Cairns, Palm Cove y Port Douglas, en el noreste de Australia, para presenciar un eclipse total de Sol.

El eclipse solar alcanzó su plenitud alrededor de las 6.39 hora local  sumiendo a una zona del norte del estado de Queensland en la oscuridad por poco más de dos minutos.

Este espectáculo fue seguido en vivo por los medios y pudo verse en su momento culmen con claridad, a pesar los pronósticos de mal tiempo en la zona.

Según el Sydney Morning Herald (SMH).

"La sensación fue sobrecogedora, la temperatura descendió pero el cielo no se oscureció completamente. Fue como un anochecer", relató a la agencia local AAP desde la ciudad de Cairns, Ben Woodward.

Algunos aficionados también se montaron el globos aerostáticos para presenciar este fenómeno, que produjo una sombra de unos 150 kilómetros.

Entre las más de 60.000 personas que han viajado al noreste australiano hay muchos "caza-eclipses" como Kate Russo, quien manifestó a la AAP que es adicta a este tipo de fenómenos desde que presenció uno en Francia por primera vez en 1999.

Este espectáculo astronómico ha generado un impulso para el sector turístico en Queensland, donde se han programado diversas actividades post-eclipse.

Ignasi Farrús 

información: http://www.lavanguardia.com/ciencia/20121114/54355191185/eclipse-solar-total-australia.html
Leer más: http://www.lavanguardia.com/ciencia/20121114/54355191185/eclipse-solar-total-australia.html#ixzz2CJf0teS1 

Es capta la llum de les primeres estrelles

Un grup internacional d’investigadors ha pogut diferenciar i caracteritzar millor la llum de les primeres estrelles dins l’anomenada "llum de fons extragalàctica o EBL (extragalactic background light).

La llum de fons extragalàctica són el conjunt de fotons que generen sobretot les estrelles, però també tots els forats negres de l’univers.

La llum de les primeres estrelles massives que algun cop van brillar a l’univers està incluida a la EBL, però com que es té bastant bon coneixament de la resta de les estrelles "normals" que es poden veure, per exemple, amb telescopis òptics, són capaços de restringir la llum de les primeres.

L’equip ha hagut de solventar el fet que els fotons de la llum de fons extragalàctica no es poden observar directament, ja que es confonen amb les emissions del nostre sistema solar i les galaxies.

La sol·lució ha estat localitzar-los de forma indirecta, amb l’ajuda de les fonts de rajos gamma més nombrosa: els blàzars, que són nuclis galactics molt actius amb amb un forat negre supermassiu central.

Els científics han detectat els fotons de la EBL pels seus efectes en els fotons de rajos gamma que emeten aquests forats negres. Les observacions s’han efectuat  amb el telescopi espacial "Fermi".

S’han utilitzat els blazars com a fars còsmics de manera que al analitzar com s’atenuen els rajos gamma degut a la "boira" EBL, es pot quanta llum de fons extragalàctica hi ha entre nosaltres i els nostres objectes llunyans. Es pot dividir la EBL en diferents èpoques a través dels blàzars.

D’aquesta manera els científics han pogut caracteritzar millor la llum de fons extragalàctica dins l’espectre de llum (desplaçament al vermell) així com la formació de la primera generació d’estrelles. Amb aquestes dades es confia poder compendre millor la formació estelar i l’evolució de les galàxies.

 

Fonts d’informació:

http://www.agenciasinc.es/Noticias

Pau Poll

La Lluna és un tros de la Terra

D’on prové la Lluna? Com es va formar? Al llarg dels anys molta gent s’haurà fet aquestes preguntes. I fa uns dies, els investigadors de la Universitat de Harvard dels Estats Units sembla que van trobar la resposta. Pel que van escriure a la coneguda revista Science, fa milions d’anys la Lluna formava part de la Terra, però va sortir disparada quan la Terra va xocar amb un altre cos. Això pot explicar que el Planeta Blau i el seu satèl·lit tinguin una composició química tan semblant. 

Abans de que es formés la lluna, la Terra girava sobre si mateixa d’una manera molt més ràpida del que ho fa avui en dia, de tal manera que un dia terrestre durava poc més de 2 hores. Com que girava a tanta velocitat, és molt probable que al xocar contra un cos de dimensions bastant més petites que la Terra causés la ruptura de material suficient com per formar un altre cos amb la mateixa composició d’isòtops que la Terra.

Els autors d’aquest estudi diuen que el cos que va provocar aquesta separació va entrar fins al nucli terrestre fent un gran forat al planeta Terra. Després d’aquest xoc la Terra va assolir la seva velocitat de rotació actual, que és de 24 hores, degut a la interacció de gravitació entre la òrbita de la Terra al voltant del Sol i la òrbita de la Lluna al voltant de la Terra.

Totes aquestes dedes concorden amb les masses de la Lluna i del Planeta Blau i les coincidències que hi ha entre la composició química d’aquests dos objectes. Els estudiants de la Universitat de Harvard que van realitzar aquest estudi asseguren que en el seu moment, la Lluna es va arribar a veure 20 vegades més gran des de la Terra.

 

Marcel Miquel

El Curiosity aterra a Mart

El 26 de Novembre de l’any passat es va llençar el coet que transportava el Curiosity fins a Mart. El Curiosity és el nom  que la Nasa ha donat al seu vehicle-laboratori d’exploració.

Després de gairebé un any de viatge, el Curiosity aterrà a la superfície marciana el 6 d’agost de 2012, al Cràter Gale. Un cop allà, la missió del Curiosity consisteix en analitzar químicament la superfície del planeta cercant rastres de vida bacteriana que pugui haver habitat el planeta anteriorment.

El següent vídeo mostra una representació digital de l’operació d’aterratge:

La "Sky Crane", com l’anomenen al vídeo, consisteix en una estructura que subjecta l’astromòbil durant l’últimcurt descens fins a deixar-lo suaument a terra. Un cop efectuada aquesta maniobra, s’eleva i s’en va ràpidament uns quilòmetres més enllà. Això té un perquè lògic: els gasos que emeten els coets de la grua si arribessin a acostar-se massa al terra el contaminarien i això alteraria els resultats dels anàlisis ja que els instruments quedarien impregnats d’impureses.

Per a tot això, el vehicle compta amb tota una sèrie d’instruments d’última tecnologia especialitzats cadascun en una tasca concreta. Aquests dispositius van des de les càmeres de fotos fins a un espectròmetre de masses, passant per una càmera química, una càmera estereoscòpica (tres dimensions), el MAHLI que és una càmera microscòpica, un SAM que analitza mostres tant sòlides com gasoses i detectors de radiació entre molts altres ginys.

Ara per ara ha determinat els gasos majoritaris a l’atmosfera de Mart, ha analitzat el sòl, les pedres i fa poc va descobrir una nova partícula brillant a la superfície.

 

Fonts d’informació:

http://www.nasa.gov/mission_pages/msl/index.html

Vídeo de:

http://www.youtube.com/watch?v=N9hXqzkH7YA

Imatge:

www.nasa.gov

Guillem Allepuz

Flamarada solar d’alta intensitat

(I) Video de la flamarada del 23 d’octubre de 2012 gravat per l’Observatori de Dinàmica Solar de la NASA (SDO).

(II) Imatge de la SDO.

Al llarg d’aquesta passada setmana el sol ha tingut una activitat solar significativa d’escala M; finalment a les 05.15h del dimarts 23 d’octubre l’Observatori del Clima Espacial ha observat una flamarada solar de magnitud X1.6 des de la Índia fins a Austràlia, provocant fortes disrupcions en la comunicació via ràdio.

L’escala de mesura de les flamarades solars té 5 categories: A, B, C, M i X; dins de cada categoria una escala de l’1 al 9 determina el nivell de potència, en que A1 seria la més baixa i X9 la més alta.

Aquesta flamarada és la tercera de major intensitat del que portem de 2012, per sota de la de X5.6 de març i la de X1.8 de gener i la sèptima flamarada de categoria X.

El Govern d’Estats Units havia anunciat, feia pocs dies, la manca de seguretat per les xarxes elèctriques del país, reconeixent que estan insuficientment protegides dels efectes geomagnètics extrems, com és el cas.

Al Congrés dels Diputats d’Espanya, el passat 24 de Setembre, també es va reconèixer la necessitat de protocol·litzar mesures de prevenció de la xarxa elèctrica europea i de protecció civil davant aquest tipus de fenòmens.

 

Fonts:

Diari La Vanguardia: http://www.lavanguardia.com/ciencia/20121024/54353838505/llamarada-solar-provoca-disrupciones-en-zona-planeta.html

NASA: http://www.nasa.gov/mission_pages/sunearth/news/News102312-xflare.html

Informació sobre l’escala de mesura de les flamarades: http://es.wikipedia.org/wiki/Erupci%C3%B3n_solar

Link de video: http://www.youtube.com/watch?v=zEMN1dCG_3c

 

Núria Merino, Gaudí.

La eterna juventud en una estrella

Un equipo de astrónomos ha captado una estrella del cúmulo globular Messier 4 en la que aparentemente reside «el secreto de la eterna juventud», informó hoy el Observatorio Austral Europeo (ESO) desde su sede central en la ciudad alemana de Garching, en el sur del país.

Los científicos analizaron una nueva imagen captada con la cámara de gran campo del telescopio MPG/ESO ubicado en el Observatorio La Silla, en el norte de Chile, que muestra un gran número de las decenas de miles de estrellas presentes en el cúmulo globular Messier 4, con el esplendor de la Vía Láctea de fondo.

Los astrónomos estudiaron por separado con diversos instrumentos del telescopio de largo alcance (VLT, por sus siglas en inglés) muchas de estas estrellas, para lo que separaron su luz en los colores que la componen, lo que les permitió medir las edades y composición química de las mismas.

La procedencia de este litio constituye un misterio, pues por regla general este elemento se degrada paulatinamente durante miles de millones de años, a lo largo de la vida de una estrella.

No obstante, la estrella analizada aparentemente guarda el secreto de la eterna juventud, pues ha sido capaz de preservar sus niveles de litio originales o bien ha encontrado una forma de aumentar sus propios niveles con litio de reciente generación.

Las estrellas que forman parte de los cúmulos globulares son muy antiguas, por lo que no se espera que posean una gran cantidad de elementos químicos pesados.

Descubrieron así que una de las estrellas posee inusuales y sorprendentes propiedades que permiten afirmar que en ella podría residir el secreto de la eterna juventud.

http://www.informador.com.mx/tecnologia/2012/402494/6/la-eterna-juventud-en-una-estrella.htm

http://www.abc.es/20120905/ciencia/abci-estrella-secreto-eterna-juventud-201209051215.html

Carolina López

L’Observatori Europeu Austral fa 50 anys

El 5 d' octubre de 1962 un grup d’astrònoms van decidir establir una organització dedicada a l’investigació astronòmica del hemisferi sud. Això va donar lloc a una de les organitzacions astronòmiques més grans del món: l’Observatori Europeu Austral (ESO)

L’ESO treballa en tres ubicacions del desert d’Atacama les quals són característiques per la seva qualitat en l’observació dels cossos celestes: La Silla, Cerra Paranal i Chajnantor. El servei d’aquest observatori ofereix a la comunitat científica una publicació de dos articles diaris de cosa que el converteix en d’instal·lació astronòmica més productiva. Ara per ara està encetant dos grans projectes: el “Gran Conjunt Mil·limètric/Submil·limètric d’Atacama” (ALMA) que observarà l’univers fred i es preveu que això duri fins el 2013. I l’altre, el “Telescopi Europeu Òptic/Infraroig Extremadament Gran” (E-ELT) que es convertirà en el telescopi òptic més gran del món. Encara està en fase de desenvolupament i es creu que estarà operatiu a partir de la pròxima dècada.

El darrer 5 d’octubre de 2012 a causa del cinquantè aniversari de l’organització el Consell Superior d’Investigacions Científiques va cedir  la seva seu central  de Madrid per realitzar una jornada de portes obertes on s’hi van realitzar activitats com una connexió directa amb el microscopi del observatori del Paranal o xerrades sobre l’astrofísica actual.

Font: http://www.investigacionyciencia.es/noticias/el-observatorio-europeo-austral-cumple-50-aos-10518

Per saber més sobre l'ESO: http://www.eso.org/public/spain/

Àlex Espinal