Terra i Univers

Descobert nou forat negre a la Via làctia

El telescopi espacial anomenat Swift dirigit per la NASA, va detectar fa cosa d’un mes la presencia d’un nou forat negre per a nosaltres.

Els forats negres són regions de l’espai finites que tenen una concentració de massa tant elevada que generen un camp gravitatori el qual absorbeix qualsevol partícula material de manera que, de tant gran que es el camp,  aquestes no poden escapar. Ni tant sols la llum.

De manera general els forats negres es formen quan una estrella es converteix en supernova, és a dir mor de manera que el seu nucli explota de manera tant brutal que no existeix cap força coneguda que pugui detenir la gran gravetat que té, apartir d’aquí es va creant un camp gravitatori tant alt que s’acaba convertint amb el que anomenem forat negre.

Es creu que a quasi totes les galàxies contenen, al seu centre, forats negres milions de cops més massius que els que coneixem.

 Els forats negres són cosos que emeten una gran quantitat de rajos X, és per això que els científics de la NASA el van poder descobrir, ja que van rebre una gran emissió d’una onada d’alta energia que estava sent produïda per una gran emissió de rajos X. Per aquesta raó  encara desconeixen moltes dades sobre aquest forat.

 Ha estat trobat al mig de la nostra galàxia i l’han  anomenat segons les seves coordenades Swift J1745-26 , tot i que els astrònoms no coneixen del tot la seva posició suposen que es deu trobar a uns 30.000 anys llum de la terra.  

Hi ha molt poca informació sobre Swift J1745-26 ja que està recentment descobert i falten un munt de dades per averiguar. 

 

 

Fonts: http://www.abc.es/20121008/ciencia/abci-descubren-nuevo-agujero-negro-201210081030.html

http://www.nasa.gov/vision/universe/starsgalaxies/black_hole_description.html

http://www.astromia.com/universo/agujerosnegros.htm

http://en.wikipedia.org/wiki/Swift_J1745-26

http://sobreagujerosnegros.blogspot.com.es/

Amàlia Prat

Venus passarà entre la Terra i el Sol

El 5 de juny de 2012, Venus passarà per davant del Sol reproduint una silueta que és probable que ningú de nosaltres ho pugui tornar a veure

Els transits de Venus venen en parelles i cada parella ve separada per més de cent anys. La que succeirà aquest juny es el segon transit d’una parella que comprèn de 2004-2012 i el pròxim no serà fins l’any 2117.

El transit dura quasi 7 hores i comença a les 22:09 (UTC) del 5 de juny. A la meitat de l’oceà Pacífic és veurà realment bé perquè el Sol estarà a sobre durant tota la travessia. En els EE.UU. el millor moment serà durant la posta de Sol. La imatge que es podrà observar serà la d’una esfera solar vermella ataronjada tacada per una rodona fosca i petita, Venus.

Els experts recomanen prendre mesures abans d’observar el fenomen utilitzant filtres solars, alguna tècnica de projecció o telescopis solars ja que no és recomanable mirar directament el Sol.

http://www.elmundo.es/elmundo/2012/05/27/ciencia/1338118279.html

Andrea Albajar

Agujeros negros avistados fuera de nuestra galaxia

El equipo de Mark Burke y Somak Raychaudhury, de la Universidad de Birmingham en el Reino Unido. Ha logrado observaron agujero negro de tamaña reducido fuera de nuestra galaxia, nunca habían logrado ver uno que se encontrara fuera del entorno de nuestra galaxia.

Este agujero negro se encuentra en la galaxia Centauro A, a 12 millones de años luz de la Tierra, estos agujeros de menor masa se forman cuando una estrella con mucha masa llega al final de su vida y expulsa el mayor parte de su material al espacio en una explosión como de supernova, dejando solo un núcleo compacto que poco a poco se va derrumbando sobre si mismo y formando un agujero negro.

Se cree que hay millones de estos agujeros negros de poca masa esparcidos por cada galaxia, aunque pueden ser difíciles de detectar, ya que no emiten luz, por lo que normalmente se les percibe a través de su acción sobre los objetos que les rodean, ya que al estar absorbidos se calientan i emiten rayos-X, a pesar de estos la mayoría de los agujeros negros siguen sin estar detectados.

Pol Álvarez Batlle

La luna mas grande del 2012

La noche del 5 de mayo podremos observar la Luna más grande del 2012, con un tamaño un poco mas grande de lo normal. Esto sucedera porque nuestro satélite se situará a la menor distancia de la tierra de todo el año.

Esto sucede porque la Luna no traza una circunferencia perfecta alrededor de la tierra como nos pasa a nosotros respecto al sol, por tanto esto quiere decir que la tierra no esta a una distancia constante de la Tierra.

Cuando la Luna está en el punto de perigeo sera cuando este mas cerca y además coincide con fase de Luna llena, que puede ser nombrada como ‘superluna’, por su aparentemente tamaño más grande de lo normal. En ese momento lo luna estará a una distancia de solo 355.126 km de la tierra.

Pol Álvarez Batlle

Un pas més en el coneixement d'un sistema planetari proper

Un observatori, encara en construcció, ha donat als astrònoms una informació fonamental per fer un pas endavant en el coneixement d'un sistema planetari proper i ha proporcionat claus importants sobre com aquest tipus de sistemes es formen i evolucionen. Utilitzant el Atacama Large Millimeter / Submillimeter Array (ALMA), els astrònoms han descobert que els planetes que orbiten l'estrella Fomalhaut han de ser molt més petits del que es pensava en un principi. Aquest és el primer resultat científic d'ALMA.El descobriment ha estat possible gràcies a les imatges extremadament precises que ÀNIMA va obtenir d'un disc o anell de pols que orbita Fomalhaut, que es troba a uns 25 anys llum de la Terra. Les imatges d'ALMA mostren que, tant la vora exterior com l'interior del fi disc de pols, tenen cants molt definits. Aquest fet, combinat amb les simulacions fetes per ordinador, va fer arribar als investigadors a la conclusió que les partícules de pols en el disc es mantenen dins del mateix per l'efecte gravitatori de dos planetes.Els seus càlculs també indicaven el possible grandària dels planetes - més grans que Mart però no més grans que unes quantes vegades la grandària de la terra. El 2008, una imatge del Telescopi Hubble de la NASA / ESA va revelar el planeta interior-que es creia més gran que Saturn, el segon planeta més gran del nostre Sistema Solar-. La imatge del rang òptic obtinguda pel Hubble també va detectar grans de pols molt petits que eren empesos cap a l'exterior per la radiació de l'estrella, difuminant així l'estructura del disc de pols. Les observacions d'ALMA, en longituds d'ona majors que les del rang visible, van detectar grans de pols més grans. Revelen clarament els marcats vores del disc i la seva estructura en forma d'anell, la qual cosa indica l'efecte gravitatori exercit per dos planetes.Els científics afirmen que la petita grandària dels planetes explica per què les observacions dutes a terme amb anterioritat en el rang infraroig no van poder detectar-los.Les investigacions d'ALMA demostren que l'amplada de l'anell és d'unes 16 vegades la distància del Sol a la Terra, i té un gruix de tan sols una setena part de la seva amplada. L'anell està a una distància de la seva estrella equivalent a 140 vegades la distància entre  Sol i la Terra. En el nostre propi Sistema Solar, Plutó es troba unes 40 vegades més lluny del Sol que la Terra. Els científics van observar el sistema Fomalhaut al setembre i octubre de 2011, quan només una quarta part de les 66 antenes de ÀNIMA estava disponible. Quan es finalitzi la construcció el proper any, el sistema complet serà molt més efectiu. 
 
Pàgines d'interès:
http://www.eso.org/public/spain/news/eso1216/
 
Video:
http://www.eso.org/public/videos/eso1216a/

 

                                                                      Helena Pascual

                                                                      1r de Batx B

La fauna de Madagascar arribava a causa de les diversificacions oceàniques

L’illa de Madagascar es va separar del continent Africà fa uns 130 milions d’anys i de l’Índia fa entre 65 i 80 milions d’anys, després del desmembrament del supercontinent Gondwana. Una investigació internacional en què ha participat el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha revelat que la major part de la fauna va arribar a la illa a través de repetides dispersions oceàniques després de la separació del continent.
L’equip d’investigadors va reconstruir la història de colonització de Madagascar mitjançant la seqüenciació de diversos gens nuclears dels principals grups de vertebrats de Madagascar i de les espècies més properes a  l’Àfrica, Àsia i Sud-amèrica. Després, per datar els períodes de divergència, van aplicar l’anomenat "rellotge molecular", que permet estimar el temps evolutiu a partir del nombre de diferències entre dues seqüències d’ADN.

"Els resultats mostren que l’origen de la major part dels grups malgaixos és relativament recent, geològicament parlant, i que van colonitzar l’illa per dispersió oceànica, principalment des d’Àfrica. El més probable és que forts ciclons arrosseguessin fins a terra ferma grans troncs o petites illes flotants de vegetació amb els que serien els primers colonitzadors (l’investigador del CSIC David Vieites, del Museu Nacional de Ciències Naturals.)

Segons els experts, els colonitzadors es van haver de desplaçar necessàriament travessant l’oceà. El Canal de Moçambic que separa Madagascar d’Àfrica, té una profunditat de gairebé 3.000 metres, massa perquè una baixada del nivell del mar hagués permès la dispersió per terra. Tortugues i iguanes, van ser els grans supervivents

A la fi del període Cretàcic es va produir una extinció massiva a tot el planeta. Segons aquest estudi, només dos grups de les espècies vertebrats que vivien llavors a Madagascar van sobreviure a aquesta onada d’extincions: unes tortugues d’aigua dolça i les iguanes. La resta de la fauna present a l’illa va arribar a ella amb posterioritat creuant l’oceà en diversos períodes.

Segons aquest estudi, la diversificació posterior dins de l’illa es va veure afavorida per l’existència de selves humides, que van permetre que els grups adaptats a aquest hàbitat es diversifiquessin fins a convertir Madagascar en un dels punts calents de biodiversitat mundial. En l’actualitat, aquesta illa acull una fauna i una vegetació úniques, tant pel seu elevat nombre d’espècies endèmiques com per la gran biodiversitat que conté.

 

 

                                                                               

 

                                                                                    Helena Pascual

                                                                                    1r Batx -B

Cassini detecta oxigen en l'atmosfera d'una lluna de Saturn

L'equip encarregat de la missió va enunciar que la sonda Cassini ha emès ions d'oxigen a la gelada lluna de saturn per primer cop.

Els ions d'oxigen estan molt dispersos i aquesta concentració equivalent a la de l'atmosfera de la terra a una alçada de 480 quilòmetres.

Ara podem saber que Dione, la lluna de Saturn, és una font de mol·lècules d'oxigen.

L'oxigen, element bàsic per a la vida a la terra, podria originar-se en les llunes de Saturn a causa de fotons solars o partícules d'energia que impacten contra la superfície d'aigua gelada del satèl·lit.

Els científics no pensaven que Dione pogués tenir una atmosfera ja que era un astre massa petit.

 

La sonda Cassini, llançada el 1997, és una missió en què participen la NASA, l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'Agència Espacial Italiana i té com a objectiu estudiar els canvis climàtics a Saturn i en les seves llunes.

Arianna Saura

1r Batx - A

 

 

 

Una falla sísmica s'obre sota la central de Fukushima

Les autoritats japoneses, que pretenen desmantellar la central de Fukushima al llarg de les properes quatre dècades, poden patir, mentre completen aquesta tasca, molt més estrès del que se li pressuposa a tan delicada tasca. El terratrèmol del 11 de març de 2011 no només va donar un cop crític a la planta nuclear, sinó que pot haver propiciat que a partir d'aquell moment estigui molt més exposada a patir sota les seves terres un nou sisme devastador. Segons el treball de la Universitat de Tohoku (Japó), realitzat a partir de l'estudi de 6.000 terratrèmols a la zona, el sisme que va provocar el catastròfic tsunami de magnitud 9,0 i un de posterior de 7,0 a Iwaki marquen el camí d'una nova falla que s'hauria instal · lat sota Fukushima.

L'estudi, publicat a la revista de la Societat Europea de Geociències, Solid Earth, assegura que les autoritats nipones han d'assegurar l'estabilitat de la planta atòmica malmesa per evitar un ensurt més gran en el futur per la seva delicada situació sismològica actual. Els 40 anys que s'han posat de meta per desmantellar completament la central i netejar tots els elements tòxics potencialment perillosos per a les persones i l'entorn poden ser un termini massa ampli.

Ivan Cascos

Estrelles embrionàries es formen en el cor d'Orió

Les dades obtingudes pels telescopis espacials Herschel de l'Agència Espacial Europea i Spitzer de la NASA, mostren com la brillantor de les estrelles en formació de l'interior de la nebulosa d'Orió canvia molt ràpidament.

Al superposar les dades recollides amb l'instrument per a l'infraroig llunyà de Herschel amb els de dos instruments de Spitzer, que operen a longituds d'ona més curtes, es va obtenir una imatge que mostra amb detall les estrelles en formació al cor d'un dels objectes més famosos del cel nocturn. La nebulosa d'Orió es troba a 1350 anys llum de la Terra, i es pot distingir clarament en el cel hivernal visible des d'Europa.

Un equip d'astrònoms liderat per Nicolás Billot, de l'Institut de Radioastronomia Mil · limètrica (IRAM) a Granada, Espanya, va utilitzar el telescopi Herschel per prendre una imatge setmanal de la nebulosa d'Orió durant sis setmanes, a finals de l'hivern i durant gran part de la primavera de l'any passat.

L'instrument PACS de Herschel va descobrir partícules de pols fred en els discos d'acreció de les protoestrelles més joves, en observar la banda de l'infraroig llunyà. Aquests resultats es van combinar amb imatges d'arxiu de Spitzer, preses a la banda de l'infraroig mitjà, en què es poden distingir formacions més antigues i a major temperatura.

Els astrònoms van quedar sorpresos en descobrir que la brillantor dels objectes més joves variava fins un 20% en qüestió de setmanes, ja que el procés d'acreció pot durar anys o fins i tot segles. Ara estan tractant de trobar una explicació per a aquest inusual fenomen.

Bernat Martínez

 

El "Quagma", l'últim estat de la matèria

L'estat més misteriós i agressiu en que pot estar la matèria és l'anomenat quagma per uns i glasma per altres. Són acrònims de plasma de quarks i gluons del qual sentirem coses molt interessants d'aquí poc, perquè en l'últim accelerador (LHC) del CERN (Centre europeu d'Investigacions Nuclears) pot ser que es produeixi aquest plasma imminentment.

Els àtoms es van suposar indivisibles durant 24 segles. Al segle XX, aquests maons de la matèria no només es van dividir i van manipular de mil maneres, sinó que dels seus components bàsics: electrons, protons i neutrons, es va poder generar una variadíssima fauna de partícules. Per fer això era necessari aplicar-lis una gran quantitat d'energia bombardejant-los amb algunes d'aquestes partícules accelerades per màquines cada vegada més poderoses. A la segona meitat del segle passat es va demostrar que la majoria d'aquestes partícules estaven formades per altres: els quarks.

Les propietats d'aquests quarks són molt originals. Per exemple, la seva càrrega elèctrica és una fracció de la de l'electró, la qual es considerava mínima i fonamental. Però el més interessant és la força amb què es mantenen units tres d'ells dins de, per exemple, el familiar protó. Aquesta força augmenta amb la distància, la qual cosa, encara que sembli poc familiar perquè l'usual és el contrari (la força gravitatòria entre dos cossos es debilita paulatinament conforme s'allunyen), és el que li passa a un simple moll, que com més s'estira més intensa és la força que cal aplicar per fer-ho. Per això els quarks sempre estan confinats dins de les partícules que formen i no es poden estudiar directament. Fins ara, perquè l'energia del LHC és tan alta que podrà trencar protons i neutrons alliberant aquests quarks. I els gluons? Fan a la força nuclear el mateix paper que els fotons en la força elèctrica: transmetre aquesta entre les partícules sensibles a ella, en aquell cas els quarks.

A unes energies tan esfereïdores que només van existir just després del Big Bang, és a dir, l'equivalent en temperatura a diversos trilions de graus, es fan col·lisionar nuclis de plom. L'esclat d'aquests alliberaran els quarks i els gluons dels seus protons i neutrons. Aquest fluid hiperdens a aquesta gran temperatura i terriblement electritzat és el quagma, és a dir, l'estat més primigeni de la matèria. Diuen que quan es pugui estudiar aquest plasma al laboratori s'estarà veient la creació de l'univers. És una tonteria, però és una bella tonteria.

 

Víctor López

Ni el neutrí acaba amb Einstein. De moment.

Últimament hi ha hagut molta polèmica amb el que fa a la velocitat del neutrí. A finals de l’any passat el CERN ens va comunicar el resultat del seu experiment: "El neutrí va més ràpid que la llum". Bé, ara han revelat que es van equivocar, i que probablement la nova teoria sigui totalment falsa.

Tot i els resutats, la realitat del neutrí encara està en el aire. Faran més comprovacions dels resultats per arribar a una conclusió fiable.

Einstein va dir, en el 1905, que res anava més ràpid que la llum.

S’ha filtrat de que el resultat de l’experiment POT ser fals, ja que es va detectar un cable mal connectat. Es tracta d’un cable de fibra òptica que hauria d’haver estat connectat a un GPS, per detectar en quin moment passaven els neutrins, d’aqui pot haver vingut la petita diferència que va "permetre" que anés més ràpid que la llum.

Per confirmar (o rebutjar) la teoria sobre els neutrins, han programat un altre experiment durant aquest 2012.

 Neutrí vs Einstein.  Qui guanyarà?

http://alt1040.com/2012/02/neutrino-fallido-cable-suelto

Eduard Esteller

Una super-Terra amb possibilitats de tenir aigua i vida

Un equip internacional de científics ha descobert una super-Terra que orbita a la zona habitable de la seva estrella, a uns 22 anys llum del nostre planeta, amb més possibilitats de tenir aigua i vida que qualsevol exoplaneta, segons van anunciar en la publicació "Astrophysical Journal Letters ".

"Aquest planeta és el millor candidat nou per contenir aigua líquida i, potser, la vida tal com la coneixem", assegura l'espanyol Guillem Anglada-Escudé, director de la investigació juntament amb Paul Butler, de la Institució Carnegie per a la Ciència.

Amb un període orbital d'uns 28 dies, el planeta GJ 667Cc, que calculen que té 4,5 vegades la massa de la Terra, gira al voltant del seu sol a la zona on la temperatura no és ni massa calenta ni massa freda perquè existeixi aigua líquida a la superfície.

"Això s'ha d'entendre en un sentit relatiu, però comparat amb els que ja s'han descobert aquest és ara mateix el millor s'ajusti al que podríem esperar", ha dit en declaracions a Efe Anglada-Escudé.

En l'òrbita en què està el planeta satisfà les condicions en què podria existir aigua, sense necessitat de complir altres requisits com succeeix amb alguns planetes descoberts que, per exemple, necessitarien una atmosfera amb molts gasos hivernacle.

El nou planeta rep el 90 per cent de la llum que rep la Terra. No obstant això, pel fet que la major part de la seva llum entrant és a la banda de l'infraroig, el planeta absorbeix un major percentatge d'aquesta energia, que calculen pot ser la mateixa que la Terra absorbeix del Sol, apunten.

"És el millor candidat a tenir aigua líquida, compleix les condicions més adequades, si hi hagués un marcador de zero a cent, aquest estaria en el vuitanta, mentre que els altres estarien en el seixanta o cinquanta", va assegurar el científic.

L'estudi indica que l'estrella pertany a un sistema triple i té una composició diferent al Sol, amb concentració molt inferior d'elements més pesats que l'heli com el ferro, el carboni i el silici.

Aquests elements són els components bàsics dels sistemes terrestres planetes, per això "és significatiu, perquè indica que el mecanisme pel qual es formen els planetes segueix funcionant encara que aquestes estrelles siguin pobres en metalls".

Segons els investigadors, això indica que l'existència de planetes habitables pot donar-se en una major varietat d'ambients del que es creia anteriorment.

L'equip va trobar més que el sistema també podria tenir un planeta gegant de gas i una altra súper-Terra amb un període orbital de 75 dies.

No obstant això, són necessàries noves observacions per a confirmar-ho.

Víctor López

TITÀ, la Terra primitiva?

Des de que Tità, el més gran de tots els satèl·lits de Saturn i segon del Sistema Solar, va ser descobert el 1665 pel físic neerlandès Christiaan Huygens ha atret l’atenció de molts, precisament per la seva resistència a l’observació: està cobert per una boira quasi impenetrable, l’única atmosfera en un satèl·lit planetari.

Quan la tecnologia ho va permetre, ja que era suficientment avançada, els científics van poder començar a estudiar el satèl·lit amb més profunditat. Primer van ser les sondes Voyager 1 i 2, que el 1980 van enviar fotografies de la capa gasosa, blava i taronja. A mitjans dels 90, el telescopi espaial Hubble va distingir unes taques a la seva superfície, pensaven que podria ser un continent o un oceà. Aleshores van posar en funcionament la missió Cassini-Huygens, que va arribar a Saturn el 2004 i ha començat a esquinçar el vel de misteri. La investigadora del Institut d’Astrofísica d’Andalusia, Luisa Maria Lara diu: “Nos hemos encontrado con un mundo muy interesante, geologicamente activo. Intriga que se haya conservado el metano durante 4.500 millones de años, algo que no deveria haver ocurrido.”

precisament aquest hidrocarbur juntament amb età fa que Tità sigui d’aquest color. Els dos creen núvols que es precipiten en forma de pluja: existeixen rastres de cursos fluvials i d’enormes llacs. És un paisatge que molts troben similar al del nostre planeta abans que la vida sorgís. I alguns dels astrofísics que l’estudien es pregunten si podria arribar a existir vida. Però és difícil, ja que la poca aigua que hi ha està en forma líquida o gasosa, dues formes incompatibles amb la seva gènesi(origen o principi d’una cosa). Però altres pensen en l’exòtica possibilitat de que es desenvolupin criatures titàniques basades en el metà i l’età.

Creuen que els volcans podrien ser una font de vida. Per exemple, Sotra Facula és el millor exemple de criovolcà trobat en aquest satèl·lit. Aquest tipus no expulsa lava, sinó una barreja d’hidrocarbur, amoníac i aigua en forma de gel o líquida. Serien els principals candidats per recrear formes biològiques similars a les terrestres.

També s’ha comprovat que el vent bufa, per lo menys, a les regions equatorials. Ja que hi ha unes acumulacions, dunes, d’un material que recorda l’asfalt. Algunes dunes són tan altes com un edifici de 33 plantes.

Els tolls polars. Al principi, els científics pensaven que les taques negres (imatge en negatiu) captades per uns radars, representaven llacs però més tard, el juny de 2009, van rebre una fotografia en la qual es reflectia clarament una superfície líquida en el pol nord de Tità. Han arribat a identificar-se més de 700 dipòsits d’età i metà que es concentren principalment als casquets polars (15% de tot el territori aprox.).

El diàmetre de Tità és de 5.140 km i a l’estar lluny del Sol té una temperatura mitja de -178^oC. L’atmosfera arriba a uns 1.200 km d’altura i està composta majoritariament per nitrogen. El metà que és un ingredient minoritari però més interessant suma un total d’un 6%.

fonts d’informació: revista MUY INTERESANTE (febrer 2012)

Andrea Albajar

Búsqueda de "marcians" a l'Antàrtida

Aquesta setmana, un equip d'investigadors espanyols sortirà cap a l'Antàrtida per posar a prova una de les màquines rastrejadores de vida més sofisticades que s'han ideat. Es tracta de SOLID o Signs Of Life Detector, detector de senyals de vida.

Aquest aparell ha estat dissenyat per la Universidad de Madrid, pel departament d’Astrobiologia. Aquest projecte porta en funcionament uns quants anys, i és un prototip de l’aparell que es té intenció d’enviar a Mart.

A continuació la notícia completa: http://www.publico.es/ciencias/417653/espana-busca-marcianos-en-la-antartida

 

Víctor López

 

Com serà el nou supercontinent?

Molts estudis han intentat resoldre la pregunta però és molt difícil saber amb exactitud com serà. L’últim, Pangea, la ciència no havia aconseguit trobar cap constant que es repetís en la formació de tots ells. Justament això és el que sembla haver trobat un grup de geòlegs de la Universitat de Yale.

Fins avui, d’una banda teníem la teoria de la introversió, la qual postula que els supercontinents es van formant cíclicament sobre la regió del que els va precedir per una altre banda tenim la hipòtesi de la extraversió que diu el contrari, que les noves grans masses continentals es formen just al costat oposat del planeta respecte a les anteriors. I ara a aquests dos models, que només es repeteixen en alguns casos, toca sumar el desenvolupat pels nostres geòlegs de Yale segons el qual els supercontinents s’originen a un angle de 90 graus de distància dels anteriors.
Batejat amb el nom de “orthoversion”, la hipòtesi es basa en l’anàlisi del magnetisme de roques antigues i el veritablement interessant és que per primera vegada comptem amb un model que es repeteix. Han aconseguit saber que al llarg de la història tots els supercontinents s’han format a uns 90 graus respecte al supercontinent anterior. Per exemple, segons els mesuraments realitzats, la supermassa de terra Pangea es va formar a uns 90 graus respecte a la predecessora Rodinia, i Rodinia també es va originar a 90 graus de Nuna, el supercontinent anterior.

Segons el nou model, el nou continent tindria l’aspecte que es veu en la imatge, on el continent nordamericà s’ha desplaçat al nord provocant la desaparició de l’oceà Àrtic i el mar Carib per fusionar finalment Asia. Precisament per la unió entre ambdós continents aquest supòsit proper supercontinent ha estat anomenat amb el nom de “Amasia”. Tot i que ja va existir un model que deia que els dos contintents es fusionaven, per tant l’hauríem d’anomenar “nova Amasia”.

Aquest estudi ha aconseguit trobar el que semblava impossible, un patró en la formació d’aquests anomenats supercontintents, això té una importància molt gran ja que tots els éssers vius vivim sobre els continents.

Extret de: http://alt1040.com/2012/02/como-sera-el-proximo-supercontinente-de-la-tierra

Pau Pallarès.

Nova evidència d'oceans a Mart

La missió espacial Mars Express ha aconseguit informació clau per entendre el passat del planeta vermell. Estudi de les dades retornats pel radar van descobrir vestigis de sediments que reflecteixen l’existència d’oceans a Mart fa milions d’anys.
El radar MARSIS que està funcionant en l’òrbita del planeta des de 2005 ha descobert que enterrat sota les planes del nord es troba un tipus de sediment i gel indicant que el planeta va poder en una altra època haver estat cobert per grans oceans.
Per estudiar el planeta Mars Express va estendre les seves antenes de més de 20 metres de llarg i va començar a capturar la reflexió dels polsos emesos que penetren fins a 80 metres al planeta combinant-les amb tecnologia per anul · lar la rebot que produeix la superfície, el mecanisme interpreta la energia electromagnètica reflectida per el que troba. Les dades obtingudes per aquesta missió se sumen als extensos estudis realitzades de l’atmosfera i la superfície visible de Mart.
El senyal obtinguda pel radar va consistir en una reflexió de baixa freqüència com passa generalment amb elements granulars de poca densitat. Resultat que seria producte de l’erosió causada per aigua i el posterior moviment cap a on acaben reposant. Algunes teories suposen que l’aigua es va evaporar fins a deixar el planeta, altres asseguren que és preservat en glaceres subterranis.
El descobriment d’evidència d’aquest tipus s’ha presentat en altres ocasions i sempre obre la porta a discussió de tota mena. La possibilitat d’imaginar Mart amb un passat ric en aigua i algun tipus ésser viu recorrent la  seva superfície és molt actual però aquest descobriment no col · labora gaire amb aquesta teoria. Segons els estudis els oceans no han perdurat al planeta el temps suficient com perquè es formi vida, caldria apostar encara més enrere en la seva història, on els mateixos hagin resistit un període major de temps sense patir modificacions.

La importància d’aquest descubriments és que pot confirmar l’existència en el planeta vermell,

 

http://alt1040.com/2012/02/nueva-evidencia-de-oceanos-en-marte

Eduard Esteller

Científics russos arriben al inexplorat llac Boctok sota el gel antàrtic

Després de més de tres dècades de perforació, un equip de científics russos ha aconseguit arribar a la superfície del llac Vostok, que es troba a uns 3.800 metres sota el gel de l'Antàrtida i podria albergar rastres de microorganismes antics que viuen en condicions de fred extrem.

Si en les aigües del Vostok es trobessin microorganismes, la troballa podria tenir implicacions per a la possible existència de vida fora de la Terra, en condicions de fred extrem, com la lluna Europa de Júpiter o Encélado, el satèl · lit de Saturn.
Científics de l'antiga Unió Soviètica van iniciar les obres de perforació a la zona en la dècada de 1970, en el marc d'un programa d'estudis paleoclimàtics. Per aquelles dates ignoraven encara l'existència del llac Vostok, que va ser descobert el 1996 amb l'ajuda d'investigadors britànics.
El 1998, quan faltaven uns 130 metres fins a la superfície del llac, els treballs de perforació es van suspendre a instàncies de la comunitat internacional, per manca d'una tecnologia que pogués minimitzar la possible contaminació de l'aigua.
L'Institut de Mineria de Sant Petersburg va desenvolupar una tècnica especial per obtenir mostres congelades sense contaminar l'aigua del llac i els països signataris del Tractat Antàrtic van acceptar el 2003 les propostes de Rússia al respecte. Dos anys més tard, les obres de perforació a gran profunditat es van reprendre.

 

Marc Puig

Cientifics russos arriben a 3.800 metres per sota del gel antàrtic

Després de més de tres dècades de perforació de l’Antàrtida,un conjunt de científics russos han arribat al llac Vostok, el qual està a 3.800 metres per sota del gel antàrtic.

Valeri Lukin, director de la expedició, diu que "Probablemente se trate del agua más pura y antigua del planeta. No tenemos pruebas directas, pero sí datos de que la superficie será estéril, aunque en el fondo del lago habrá formas de vida como termófilos y extremófilos (microorganismos que viven en condiciones extremas)"

Segons Valeri els resultats d’aqueta exploració seràn fonamentals per poder estudiar el cambi climàtic a la Terra durant els proxims segles i també ayudara a entendre com les diverses formes de vida s’han anat adaptant a les condicions extremes.

Aquet llac alberga uns 300 kilometres de llarg, 50 d’ample i casi 1000 metres de profunditat en algunes zones i la masa d’aigua dolça està situada en l’epicentre de l’Antàrtida.

Ademés també els científics van descobrir que en el centre del llac hi ha una illa , en la qual encara es desconeix que pugui albergar vida en el seu interior.

Ariadna Morales

http://www.rtve.es/noticias/20120207/cientificos-rusos-llegan-vostok-lago-antartico-agua-mas-antigua-del-planeta/496320.shtml

Científics russos arriben al inexplorat llac Vostok sota el gel antàrtic

Després de més de tres dècades de perforació, un equip de científics russos ha aconseguit arribar a la superfície del llac Vostok, que es troba a uns 3.800 metres sota el gel de l'Antàrtida i podria albergar rastres de microorganismes antics que viuen en condicions de fred extrem.

Si en les aigües del Vostok es trobessin microorganismes, la troballa podria tenir implicacions per a la possible existència de vida fora de la Terra, en condicions de fred extrem, com la lluna Europa de Júpiter o Encélado, el satèl · lit de Saturn.
Científics de l'antiga Unió Soviètica van iniciar les obres de perforació a la zona en la dècada de 1970, en el marc d'un programa d'estudis paleoclimàtics. Per aquelles dates ignoraven encara l'existència del llac Vostok, que va ser descobert el 1996 amb l'ajuda d'investigadors britànics.
El 1998, quan faltaven uns 130 metres fins a la superfície del llac, els treballs de perforació es van suspendre a instàncies de la comunitat internacional, per manca d'una tecnologia que pogués minimitzar la possible contaminació de l'aigua.
L'Institut de Mineria de Sant Petersburg va desenvolupar una tècnica especial per obtenir mostres congelades sense contaminar l'aigua del llac i els països signataris del Tractat Antàrtic van acceptar el 2003 les propostes de Rússia al respecte. Dos anys més tard, les obres de perforació a gran profunditat es van reprendre.