Blogia
colorblau

Terra i Univers

Utilitzant dades del observador Austral Europeu (ESO) i dels telescopis Keck I y Keck II de Hawai, un equip internacional de científics ha descobert una superterra potencialment habitable orbitada en un sistema solar proper. Es denomina GJ 667Cc, la seva massa es 4,5 vegades mes gran que la terra, i dona una volta cada 28 dies terrestres en una orbita situada en la zona habitable, es a dir, amb temperatures ni massa fredes ni massa calentes per a que existeixi aigua liquida, que permet la vida.

Els investigadors, que publiquen el seu treball en la revista Astrophysical Journal Letters, destaquen que el planeta gira entorn a un triple sistema estel·lar situat a 22 anys llum, amb una composició diferent a la del nostre sol. Presenta elements mes pesats que el heli, com per exemple ferro o carboni. Es una estrella vermella de  mida mitjana. Això significa que els planetes habitables poden trobar-se en una major varietat de ambients del que es pensava fins ara.

S'ha descobert una súper Terra amb possibilitats d'haver-hi aigua i vida

S'ha descobert una súper Terra amb possibilitats d'haver-hi aigua i vida

Un equip internacional de científics ha descobert una super Terra que orbita a la zona habitable de la seva estrella, a uns 22 anys llum del nostre planeta, amb més possibilitats de tenir aigua i vida que qualsevol exoplaneta, segons han anunciat avui en la publicació Astrophysical Journal Letters .

"Aquest planeta és el millor candidat nou per contenir aigua líquida i, potser, la vida tal com la coneixem", assegura l’espanyol Guillem Anglada-Escudé, director de la investigació juntament amb Paul Butler, de la Institució Carnegie per a la Ciència.

Amb un període orbital d’uns 28 dies, el planeta GJ 667Cc, que calculen que té 4,5 vegades la massa de la Terra, gira al voltant del seu sol a la zona on la temperatura no és ni massa calenta ni massa freda perquè existeixi aigua líquida a la superfície.

El nou planeta rep el 90 per cent de la llum que rep la Terra. No obstant això, pel fet que la major part de la seva llum entrant és a la banda de l’infraroig, el planeta absorbeix un major percentatge d’aquesta energia, que calculen que pot ser la mateixa que la la Terra absorbeix del Sol.

"És el millor candidat a tenir aigua líquida, compleix les condicions més adequada, si hi hagués un marcador de zero a cent, aquest estaria en el vuitanta, mentre que els altres estarien en el seixanta o cinquanta", va assegurar el científic.

Els investigadors van trobar evidència de com a mínim un i possiblement un altre o altres dos planetes orbitant l’estrella GJ 667C, que es troba a uns 22 anys llum de la Terra.

L’estudi indica que l’estrella pertany a un sistema triple i té una composició diferent al Sol, amb concentració molt inferior d’elements més pesats que l’heli com el ferro, el carboni i el silici.

L’equip va trobar a més a més que el sistema també podria tenir un planeta gegant de gas i una altra super Terra amb un període orbital de 75 dies. No obstant això, són necessàries noves observacions per a confirmar-ho.

Anglada-Escudé, actualment vinculat a la Universitat de Göttingen (Alemanya), va assenyalar que amb la nova generació d’instruments científics dels investigadors seran capaços d’examinar molts estels amb aquestes característiques i "finalment buscar empremtes espectroscòpiques de vida en aquests mons".

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20120203/54247649181/descubierta-una-super-tierra-con-posibilidades-agua-vida.html

Vida a Venus?

Vida a Venus?

Als anys 70 i 80 les sondes sovi`etiques van capturar imatges de la superfície de Venus en les que s'hi podia distingir objectes possiblement en vida!

Les imatges van ser capturades el 1975 per les sondes Venerea-9 i Venerea-10 i amb l'ajuda de les sondes venerea-13 i Venerea-14 al 1982.

Aquests objectes possiblement animats medeixen entre 0.1 i 0.5 metres i recorden a la forma d'un escorpió i un pegat negre.

Diuen que no se'n poden veure més perquè la sonda feia molt soroll i tots van sortir corrents excepte el que s'ha aconseguit fotografiar, que es va quedar atrapat.

 

Albert Gavaldà                                                     30-1-2012

Un possible OVNI?

Un possible OVNI?

A l’agost del passat 2011 l’investigador Peter Lindberg, descobridor de les restes del Jönköping (un carguer suís enfonsat a la 1a Guerra Mundial), va descobrir amb el seu sonar un objecte volador no identificat (OVNI) al fons del mar mentres feia una de les seves expedicions.

L’objecte es va descobrir a 80 metres sota la superfície del Golf de Botnia entre Finlàndia i Suècia, l’objecte era circular i de 18 metres de miàmetre.

Encara no està gens clar que és però s’ha fet ot tipus d’especulacions com que és una porta a un món interior o que és un falcó milenari...

Ja que les imàtges del sónar no són suficientment clares per distingir clarament què és Lindberg hi tornarà a la primavera mentres busca finançament.

La vritat és que és un descobriment ben curiós!! N’estarè al corrent de noves informacions.

més informació a:  http://www.abc.es/20120130/ciencia/abci-busca-ovni-hallado-fondo-201201301415.html

 

Albert Gavaldà                                       30-1-2012

Podrien haver planetes semblants a la Terra

Podrien haver planetes semblants a la Terra

La Nasa en 1977 va llançar una nau, la cual és la nau més llunyana que hi ha voltant per l'univers, el seu objectiu era estudiar els límits del sistema solar.
Al cap d'un temps en el 2009 la nasa va tornar a llançar una nova nau la Kepler , la cual ha trobat un planeta que s'assembla a la Terra.
A aquest planeta li han posat el nom  de Kepler 22 i és dos vegades i mig superior a la Terra i està a 600 anys llum i orbita en un sol semblant al nostre pero mes fred i més petit.
Aquest descobriment és un gran pas per trobar vida extaterrestre en altres planetes i també per trobar planetes similars a la Terra.La nau Kepler a trobat un 2.326 planetes que s'assemblen a la Terra en només 2 anys des de el seu funcionament.
Ademes la nau Kepler a trobat els dos forats negres més grans que em vist fins ara un, per exemple té una densitat de 9700 milions de vegades el sol.


Aqui deixo unes cites de uns científics de la Nasa:


Este es un gran logro en el camino de encontrar una Tierra gemela", dijo en un comunicado Douglas Hudgins, director del programa científico de Kepler en el cuartel general de la NASA en Washington.


"La otra cosa que nos entusiasma es que orbita sobre una estrella mucho más parecida a nuestro propio sol", aunque algo más pequeña y fría, alrededor de la que orbita en un periodo de 290 días, indicó la científica. Además, según explicó su compañero Bill Borucki, principal investigador de Kepler en el Centro Ames, "si el efecto invernadero fuera similar al de la tierra y tuviera una superficie", calculan que el planeta podría gozar de una temperatura de 22 grados centígrados.


Per a més informació:
http://www.antena3.com/noticias/ciencia/nasa-descubre-planeta-habitable-sistema-kepler22_2011120600003.html


Ariadna Morales

Un equip d’astrònoms capta la primera imatge d’un altre sistema solar

Rolf Wahl Olsen ha aconseguit fotografiar, amb els telescopis Keck i Gemini, un altre sistema solar, on s’aprecia clarament a tres planetes orbitant al voltant de l’estrella Beta Pictoris (a 63, 4 anys llum de la Terra) s’ha pogut saber en base a la brillantor que aquets 3 cossos celestes son majors que Júpiter, encara que les distancies entre els planetes son totes majors, tant és així, que els planetes tarden 100 anys en completar una volta al voltant de la seva estrella. I ha estat el primer sistema planetari que s’ha aconseguit fotografiar a part del nostra.

El disc protoplanetari al voltant de Beta Pictoris, possiblement la primera imatge amateur d'un altre sistema solar

 

L’interès dels astrònoms per aquet sistema radica  en que es molt semblant al nostre i s’han referit a descobriment com una autentica mina d’or, dons ara tindran a seu abast un nou sistema on posar a proba les seves teories.

 

Els principals problemes que s’han trobat els científics (capitanejats per Christian Maurois) es l’ aclaparador resplendor de l’estrella, que ofega per complet el disc de pols que gira al voltant de l’estrella.

 

El que si que es sap es que els planetes son casi ressent nascuts (una edat de 60 mallons d’anys aproximadament) i que degut a l’energia que van acumular durant la seva recent formació encara brillen amb llum pròpia.

 

Els científics s’han marcat com objectiu prendre imatges individuals dels tres planetes i profunditzar en l’estudi de les seves atmosferes per conèixer la seva composició química, estructura dels núvols i propietats tèrmiques.

 

Web grafia:

http://www.abc.es/20111128/ciencia/abci-primera-imagen-amateur-otro-201111280911.html

http://www.taringa.net/posts/noticias/1868052/Primera-imagen-de-otro-Sistema-Solar-multiplanetario.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/13/ciencia/1226581742.html

 

Marc Puig

Els astrònom reconstrueixen la historia d'un forat negre

Els astrònom reconstrueixen la historia d'un forat negre

Tres equips d’astrònoms han aconseguit determinar la massa, la rotació i la distància a la Terra d’un forat negre especialment famós, Cygnus X-1. L’objecte té gairebé 14,8 vegades la massa del Sol, gira 800 vegades per segon i està a 6070 anys llum d’aquí. A partir d’aquest coneixements podríem reconstruir la seva historia, bé doncs,l’han reconstruït.

Va ser identificat com a candidat a forat negre fa gairebé quatre dècades, però llavors el gran especialista Stephen Hawking no estava convençut i, el 1974, va apostar amb un col·lega i amic, el físic teòric nord-americà Kip Thorne, que no es tractava de tal objecte. Va perdre. El 1990, quan ja s’havien fet més observacions de Cygnus X-1, el físic britànic va acceptar la derrota. Va ser una de les diverses apostes que Hawking i Thorne han fet sobre qüestions científiques.

Un cop acceptat com a tal, l’objecte no va perdre interès, al contrari, el van seguir estudiant, arribant a les següents conclusions d’aquest cos celeste: Cygnus X-1 és un forat negre estel·lar, és a dir, que s’ha format pel col·lapse d’una estrella massiva, i forma un sistema doble amb un altre astre.

Ara, els tres grups d’astrònoms, que han treballat amb telescopis a terra i a l’espai, presenten les seves conclusions complementàries en tres articles publicats a The Astrophysical Journal. "La nova informació ens proporciona pistes sòlides sobre com es va formar el forat negre, la seva massa i la seva velocitat de rotació,i és emocionant, perquè no se sap molt sobre el naixement d’un forat negre", assenyala Mark Reid, líder d’un dels equips, en un comunicat del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (EUA). L’horitzó de successos (la frontera de no retorn de la matèria que cau en un forat negre) gira en aquest forat negre a més de 800 vegades per segon, molt a prop del màxim calculat.

Una altra dada important és l’edat: té uns sis milions d’anys, segons estudis que s’han fet sobre l’estrella companya i models teòrics. Per tant, és relativament jove en termes astronòmics, i no ha tingut gaire temps per empassar suficient matèria del seu entorn com per accelerar la seva rotació, de manera que Cygnus X-1 va haver de néixer ja girant molt ràpid i a més, es va haver de formar pràcticament amb la mateixa massa que té ara, 14,8 vegades la del Sol. "Ara sabem que és un dels forats negres estel·lars més massius de la galàxia i gira més ràpid que qualsevol altre que coneguem", afirma Jerome Orosz (San Diego State University). El telescopi espacial de raigs X Chandra, de la NASA, ha estat clau en aquesta recerca.

"Com que no pot escapar d’un forat negre més informació, la seva massa, rotació i la seva càrrega elèctrica suposa la descripció completa", diu Reid. "I la càrrega d’aquest forat negre és gairebé zero". És a dir, d’un forat negre només podem obtindre informació sobre la seva massa, la seva rotació i la seva càrrega elèctrica. La informació sobre la seva massa i la seva rotació ja les sabem i l’única que falta perquè sapiguem és la càrrega elèctrica, que és gairebé zero

Un tercer equip, gràcies als radiotelescopis sincronitzats del sistema VLBA, ha aconseguit precisar la distància de Cygnus X-1 (dada essencial per determinar la massa i la rotació),així com el desplaçament de l’objecte en l’espai. Resulta que el forat negre es mou molt a poc a poc respecte a la Via Làctia, el que significa que no va rebre impuls al formar-se. Aquesta dada dóna suport a la hipòtesi segons la qual aquest objecte no es va formar en una explosió de supernova (quan un estel súper massiu ha consumit tot el seu combustible),que hauria donat aquest impuls i portaria molta més velocitat. Va haver de ser un col·lapse estel·lar, sí, però sense explosió, el que va donar origen al forat negre en qüestió. Pel que fa a la distància, abans d’aquestes noves mesures que l’han fixat en 6070 anys llum, s’estimava entre 5800 i 7.800 anys llum, indiquen els experts del National Radio Astronomy Observatory (que opera el VLBA).

CONCLUSIÓ: els astrònoms que han treballat en aquest cas, després d’estudiar amb profunditat diferents paràmetres essencials, han arribat a la conclusió de que aquest forat negre és va formar a partir d’un col·lapse estel·lar sense explosió

Andrea Albajar

National Astronomical Observatory of Japan

Aquest és un projecte que he trobat molt interessant del National Astronomical Observatory of Japan en el qual ens podem moure a través de l’univers.

També hi podem veure animacions sobre l’orígen de la Lluna, la formación d’una galàxia en espiral, l’estructura d’un gas aprop d’un forat negre, el planeta Mart etc…

En aquest web també hi ha imatges dels planetes del sistema solar (també de planetes nans), imatges de la visió de l’univers desde 3 fins a 100 anys llum partint des de la terra, i imatges de les estrelles més importants de les diferents constel·lacions.

http://4d2u.nao.ac.jp/english/4d2unav.html

 

 

Gerard Canillas

Un descobriment d'un niu amb restes fòssils de 15 cries de dinosaures Protoceratops

Un descobriment d'un niu amb restes fòssils de 15 cries de dinosaures Protoceratops

Un niu amb restes fòssils de 15 cries de dinosaures Protoceratops
Investigadors nord-americans han descobert a Mongòlia un niu amb les restes fòssils de 15 cries de dinosaures Protoceratops andrewsi, que ofereixen nova informació sobre el desenvolupament postnatal i la cura dels seus progenitors, segons un estudi publicat a Journal of Paleontology.

Es tracta del primer niu d'aquest gènere que s'ha trobat i revela que les cries Protoceratops romanien al niu durant un període prolongat, segons el professor de Geociències de la Universitat de Rhode Island, David Fastovsky, autor principal.

Trobar dinosaures joves en un niu és un esdeveniment relativament estrany i no recordo cap altra espècie de dinosaure que conservi 15 cries en el seu niu d'aquesta manera, ha assenyalat.

Trobat en la Formació Djadochta a la zona de Tugrikinshire, Mongòlia, el niu té forma de bol amb un diàmetre de 2,3 metres i els investigadors calculen que té 70 milions d'anys.

En el seu interior alberga 15 dinosaures, deu dels quals són espècimens complets, amb un estat de creixement i desenvolupament similar i aproximadament la mateixa mida, el que suggereix que procedien tots de la mateixa mare.

El descobriment també indica que els dinosaures joves romandre al niu en les etapes primerenques del desenvolupament postnatal i van ser atesos pels seus pares.

El Protoceratops mesurava 1,83 metres d'alt i tardava uns deu anys a aconseguir la seva mida completa, de manera que els investigadors calculen que les cries tenien un any d'edat quan van morir.

La mort probablement va ocórrer durant una tempesta de sorra del desert, ha assenyalat el professor que atribueix la bona conservació dels fòssils a l'aridesa del terreny que ha contribuït a la excel · lent conservació, no només de Protoceratops, sinó de tots els fòssils amb els quals treballen.

Els investigadors recorden que a Mongòlia vivia una àmplia varietat de dinosaures teròpodes, alguns dels quals, entre ells el famós Velociraptor, probablement va menjar cries de Protoceratops.

 

 

Víctor Sambola Aragonès

 

 

                                                                           

Mapa en 3D pretén aclarar el misteri de la matèria oscura

Mapa en 3D pretén aclarar el misteri de la matèria oscura

Un grup de científics del projecte Sloan Sky Digital Survey va utlitzar la llum emitida per 14000 quàsars per traçar el mapa més complet fins ara en 3 dimensions de l’Únivers fa uns 11000 mil·ions d’anys. 

La investigació pretén averiguar com ha canviat la velocitat d’expansió al llarg del temps i descubrir alguna cosa sobre la matèria oscura. Primer de tot, la matèria oscura és un "fenòmen" que accelera l’expansió de l’Únivers, actua repulsivament en contra de l’Únivers. 

El que fan els científics és agafar els quàsars, els objectes més brillants de l’únivers, com a focus per iluminar el hidrogen dels cosmos. Això permet visualitzar un Únivers molt llunyà. Després utilitzen les anomenades oscilacions acústiques bariòniques (BAO) com a instrument de medició de la matèria oscura. 

Aquests 14000 quàsars permeten veure les variacions de hidrogen entre diferents distàncies, i per tant, medir els efectes de la matèria oscura en aquestes distàncies, d’uns 11000 o 12000 mil·lions d’anys llum. Abans s’utilitzava la posició de les galàxies visibles, però ara utilitza l’hidrògen dels quàsars

Amb aquest mapa es permet ajudar a veure l’expansió de l’Únivers i veure diferents mètodes per trobar aquesta incògnita.

 

Víctor Enrech

ES TROBA UN LLAC SUBTERRANI A UNA LLUNA DE JÚPITER

Els científics han trobat la millor proba feta fins ara de l’existència d’una gran massa d’aigua sota la superfície congelada d’Europa, un dels satèl·lits de júpiter. Segons els anàlisis realitzats, es pensa que es tracta d’aigua calenta, per la fractura que pateix el gel que envolta Europa, i que aquesta pot estar a menys de 3 km de profunditat.

 

Les fractures que pateix el gel superficial d’Europa, visibles des de l’espai porten més de 10 anys intrigant els astrònoms, cadascú amb una teoria (que existeix un oceà subterrani o que la capa de gel es massa gruixuda per que l’aigua la pugui fracturar.

 

Després d’un estudi realitzat a la Terra, a les zones congelades de l’Antàrtida i Islàndia, els investigadors han descobert com es formen les superfícies esquerdades. Demostrant que per que això succeeixi es necessària la presencia d’aigua a prop de la superfície.

 

Aquesta investigació a fet pujar punts al satèl·lit Europa a la classificació d’Astres en els que podria haver-hi vida.

 

Segons els càlculs, hauria d’avar, a les zones estudiades, entre 20000 i 60000 km3 d’aigua, més o menys la que tenen tots els llacs junts de la Terra. Segons Paul Schenk, que és membre  de l’institut planetari i un dels científics que estudien Europa, l’aigua calenta provoca la fusió parcial de la placa de gel, que es desfà i fa augmentar la quantitat d’aigua, provocant aquestes fractures misterioses.

Marc Puig

Llac de la Lluna Europa

 Llac de la Lluna Europa

Marc Puig

Webgrafia:

http://www.abc.es/20111117/ciencia/abci-hallan-lago-subterraneo-gigantesco-201111170835.html

 

 

Els mars subterranis d'una lluna de Júpiter

Els mars subterranis d'una lluna de Júpiter

Els científics sospiten des de fa anys que Europa, una de les 65 llunes de Júpiter, té grans oceans interiors. Un nou estudi que serà publicat aquesta setmana a la revista ’Nature’ dóna suport a aquesta teoria i suggereix que és possible que Europa sigui un satèl·lit on s’hi pugui establir vida.

Obviament, quan els científics parlen de la possibilitat que hi hagi vida en altres cossos del Sistema Solar no es refereixen a éssers intel·ligents, sinó que el més probable és que es tractés de microorganismes similars als que s’han descobert en ambients extrems de la Terra, com els que es donen a Rio Negre (Huelva).

Per dur a terme la investigació es van utilitzar imatges captades per la nau espacial Galileu, que va ser llançada el 1989 a bord del transbordador ’Atlantis’ amb la missió d’explorar Júpiter i el seu sistema planetari. La sonda de la NASA ha proporcionat tanta informació sobre el gegant gasós i les seves llunes que els científics estan trigant dècades en analitzar-la. 

L’estudi ofereix nous indicis sobre l’existència d’un gran oceà subterrani en una zona anomenada ’Caos de CONAMA’. Segons explica Rafael Batxiller, director de l’Observatori Astronòmic Nacional, aquest tipus de regions, conegudes amb el nom de ’terrenys caòtics’, es caracteritzen per tenir una superfície gelada altament fragmentada i de forma molt irregular.

Els astrònoms pensaven que Europa tenia grans oceans subterranis sobre els quals suraven enormes capes de gels amb un gruix de diversos quilòmetres. Fins ara, creien que els oceans interiors estaven separats de l’exterior i que les capes de gel es desplaçarien i xocarien uns amb altres horitzontalment. 

No obstant això, aquest nou estudi, liderat per Britney Schmidt, suggereix que els moviments verticals d’aquestes plaques també són molt importants. Aquests desplaçaments en vertical proporcionarien un mecanisme perquè els oceans interiors es mantinguin en contacte amb les zones exteriors del satèl·lit.

D’aquesta manera, "el transport d’elements químics des de la superfície d’Europa fins a l’interior, i viceversa, obre la possibilitat que Europa sigui una superfície habitable", explica Rafael Batxiller.

Els processos que tenen lloc a la lluna Europa tenen trets en comú amb els que ocorren a l’Antàrtida terrestre, de manera que l’observació d’aquests fenòmens en el nostre planeta els ajuden a comprendre el que passa en altres cossos solars.

Els resultats d’aquest estudi, però, no podran ser confirmats fins que s’enviï una nova sonda d’exploració al sistema de Júpiter, el més gran dels planetes del nostre Sistema Solar. 

La Destrucció d'un Satèl.lit va poder originar els anells de Saturn

La Destrucció d'un Satèl.lit va poder originar els anells de Saturn

Científics de l’Institut de Recerca Southwestern a Boulder (Estats Units) han presentat en l’edició digital de la revista Nature una explicació sobre l’origen dels anells de Saturn.

Els investigadors afirmen que els anells gelats de Saturn es van formar per l’acció de les forces gravitatòries planetàries sobre una gran lluna a mesura que aquesta migraba cap a l’interior, deixant un nucli rocós que finalment es va perdre en xocar amb el planeta gegant. Aquests descobriments es deriven dels resultats de simulacions numèriques.

L’origen dels anells de Saturn no ha estat explicat de forma adequada. Una teoria proposa que són subproductes d’una petita lluna que va derivar dins dels límits de Saturn i que va ser interceptada molt més tard per un cometa.

No obstant això, això no concorda amb la composició dels anells de Saturn, que tenen més d’entre un 90-95% de gel d’aigua i hauria necessitat un flux molt més gran d’estels.


 Els científics, dirigits per Robin Canup, utilitzen hidrodinàmiques de partícules suavitzades per simular la separació de la capa gelada gruixuda d’una lluna de la grandària de Tità, ja que creuen que el xoc d’aquest satèl.lit amb el planeta va provocar que la capa de gel es separés del planeta pròpiament dit, i creés aquests curiosos anells formats per grans roques d’aigua gelada.

Les col · lisions mútues entre els fragments gelats haurien dirigit les partícules a un anell de gel, inicialment molt més massiu que els actuals anells de Saturn. Amb l’envelliment del sistema solar, les col · lisions amb meteroides han deixat els anells de gel menys massius descoberts en l’actualitat.

Gràcies a les imatges que s’envien a la central de la missió Cassini, obtenim imatges molt concretes de la seva composició i dels moviments i trajectòria del planeta. 

 

Anna Ruiz

http://www.rtve.es/noticias/20101212/asi-se-formaron-anillos-saturno/385096.shtml

http://www.amazings.com/ciencia/noticias/310111c.html

Noves medicions del planeta nan Eris

Noves medicions del planeta nan Eris

Els astrònoms de la Unió Astronòmica Internacional (UAI) han aprofitat una oportunitat poc corrent per medir amb precisió el tamany de Eris al creuar-se per davant d’una estrella llunyana,  i han descobert que el planeta nan Eris podria ser de igual tamany o inclòs més petit que Plutó.

Eris és un planeta nan que es va descobrir el 2005, fins ara es creia que el seu tamany era un 25%  més gran que Plutó i, en un principi es va parla del dècim planeta dels Sistema Solar però, finalment es va imposar una redefinició del concepte de planeta i no es va incloure ni Eris ni Plutó, per tan passant de nou a vuit el numero de planetes del Sistema Solar. Eris i Plutó van esdevenir planetes nans.

Sembla ser que Plutó, que amb un radi entre 1150 i 1200 km, podria ser el major objecte del Cinturó d’Objectes Transneptunians encara que segons el científic espanyol Jose Luis Ortiz, “esta información es dificil de precisar porque Plutón tiene una atmosfera que interfiere en las medidas del diámetro”. En el cas de Eris “ se ha determinado, mediante la ocultación, que, en el caso de tener atmósfera, ésta seria miles de veces menos densa que la de Plutón”.

La superfície de Eris és molt brillant, uns dels objectes més brillants del Sistema Solar; reflexa el 96% de la llum que incideix en ella. La seva massa i densitat, més grans que la de Plutó, suggereixen que es tracte d’un cos en la seva major part rocós i cobert d’una capa de gels. La temperatura és d’uns 238 graus centígrads sota zero.

Eris orbita al voltant del Sol allunyant-se tres vegades més que Plutó i es troba en una regió amb poques estrelles, així que les ocultacions son molt poc habituals i difícils d’ estudiar. Es creu que no tornarà a haver-hi una altra ocultació semblant fins el 2013.

En aquesta investigació han participat astrònoms de diferents països, inclòs Espanya, intentant captar el planeta nan des de 26 lloc de tot el món la nit del 6 de novembre de 2010. Dels 26 telescopis només tres van detectar l’ocultació,  entre ells el telescopi de San Pedro de Atacama ( Xile) que pertany al Institut Andalús del CSIC.

Webs que he utilitzat:

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20111026/54236333322/el-planeta-enano-eris-podria-ser-mas-pequeno-que-pluton.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Eris_(planeta_enano)

http://www.astronoo.com/es/eris.html

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/planeta/enano/Eris/tiene/mismo/tamano/Pluton/elpepusoc/20111026elpepusoc_17/Tes

Júlia Ruiz Batlle

El forat negre mes gran de l'Univers

El forat negre mes gran de l'Univers

Un forat negre al centre de la galàxia el·líptica M87, en el gegantí cúmul de Virgo, a cinquanta milions d’anys llum de distància. Allà es troba el més massiu dels forats negres coneguts, amb una mesura exacta de la seva massa, uns 6,600 mil milions de masses solars. Òrbita al voltant d’una galàxia amb una població anormalment gran de cúmuls globulars, uns 12.000, en comparació als 150 o 200 cúmuls globulars que orbiten la Via Làctia.

Utilitzant el Frederick C. Gillett de Gemini (Telescopi de Mauna Kea), Hawaii, un equip d’astrònoms han calculat la massa d’aquest forat negre, que és molt més gran que el que tenim al centre de la Via Làctia, de prop de 4 milions de masses solars . L’horitzó d’esdeveniments del forat negre, de uns 20 mil milions de quilòmetres de diàmetre.

Per tal de calcular la massa del forat negre, els astrònoms van mesurar la velocitat de les estrelles que envolten l’òrbita del forat negre. i van descobrir que, de mitjana, les estrelles ho òrbita a una velocitat de gairebé 500 km / s (en comparació, el Sol gira al voltant del forat negre del centre de la Via Làctia, a uns 220 km / s). A partir d’aquestes observacions, van poder arribar a una estimació més precisa de la massa. L’equip suposa que aquest forat negre de la M87 ha pogut arribar a tan enorme grandària a causa de la fusió amb diversos forats negres. La M87 és la més gran, la més massiva de les galàxies de l’univers proper, i es creu que s’ha format després de la fusió d’ aproximadament 100 galàxies més petites. Donat el gran mida del forat negre de la M87 i la seva relativa proximitat, els astrònoms creuen que podria ser el primer forat negre que, de manera efectiva, es podria "veure".

 

Ivan Cascos

Un equip de físics europeus va aconseguir capturar per primera vegada àtoms d'antimatèria.

Un equip de físics europeus va aconseguir capturar per primera vegada àtoms d'antimatèria.

Els investigadors, de l’organització europea de recerca nuclear (CERN), van aconseguir atrapar 38 àtoms d’hidrogen d’antimatèria en una fracció de segon, un temps que permet començar a estudiar la seva estructura.

Això suposa una fita històrica ja que, segons explica l’especialista en Ciència de la BBC, Jason Palmer, tot i que abans s’havia aconseguit produir antihidrógeno, en les ocasions anteriors es va destruir immediatament en entrar en contacte amb la matèria.


L’equip que va dur a terme aquest estudi, publicat a la revista Nature, considera que la possibilitat d’estudiar aquests àtoms d’antimatèria permetrà fer proves sobre principis fonamentals inèdits fins ara.

A més, aquest èxit podria conduir a una major comprensió dels orígens de l’univers.

Misteris de la física

L’actual "model estàndard" de la física sosté que cada partícula, com protons, electrons o neutrons, té en la seva imatge replicada seva antipartícula.

No obstant això, un dels grans misteris és per què el nostre món està format per matèria en lloc d’antimatèria, ja que les lleis de la física no fan cap distinció entre els dos i la mateixa quantitat d’ambdues hauria d’haver estat creada durant el naixement del Univers.

La producció de partícules d’antimatèria com els positrons o els antiprotons s’ha convertit en alguna cosa comú en els laboratoris, però ajuntar les partícules en àtoms d’antimatèria és molt més difícil.

Per això, la captura dels àtoms d’antihidrogen requereix d’un tipus de camp particular. "Els àtoms són neutres - no tenen càrrega neta - i són poc magnètics", va explicar Jeff Hangst, de la Universitat de Dinamarca i un dels membres del projecte.

"Es pot pensar en ells com petites agulles de la brúixola, per la qual poden ser desviats amb camps magnètics. Construïm una forta ampolla magnètica al voltant de la qual produïm l’antihidrogen i si els àtoms no es mouen massa ràpid, els podem atrapar", li va dir a la BBC.

Següent pas

Els camps magnètics que integren l’ampolla magnètica no són particularment forts, de manera que els investigadors van intentar que els àtoms d’antihidrogen es moguessin lentament.

L’equip va demostrar que entre els seus 10 milions de antiprotons i 700 milions de positrons, es van formar 38 àtoms estables d’antihidrogen, que van durar al voltant de dues dècimes de segon cada un.

"El que ens agradaria fer és veure si hi ha alguna diferència que no entenem encara entre la matèria i l’antimatèria per tractar de desxifrar, entre altres coses, el que va succeir en la creació de l’univers” va afirmar el professor Hangst.

Segons els experts, es tracta d’una "gesta" que s’ha aconseguit gràcies "als avenços experimentats des del passat mes de novembre", quan es van aconseguir produir i atrapar per primera vegada àtoms d’antimatèria. La millora de l’estudi es pot veure a que al novembre els àtoms que manejava l’equip eren al voltant d’una trentena, mentre que ara els retinguts van ser al voltant de 300, segons Nature Physics.

Per acabar, m’agradaria concloure amb una sèrie de dubtes que ens planteja aquesta gesta:

-          Com és que, si l’antimatèria desapareix en xocar amb la matèria, hi ha matèria?

-          Per què estem formats de matèria i no d’antimatèria?

-          Si cada àtom té el seu doble en antimatèria, no hi hauria d’haver un anti-univers, és a dir, un univers idèntic però format d’antimatèria?  

-          És possible que la matèria i l’antimatèria comparteixin el mateix espai?

-          Significa això que la teoria del Big Bang és errònia, o que és totalment certa?

Són molts dubtes, moltes preguntes que qüestionen un, cop més, la nostra realitat.

Fonts: http://www.youtube.com/watch?v=cuyvXz-tpCo (video en anglès), http://www.lavanguardia.com/ciencia/20110607/54166930223/capturan-atomos-de-antimateria-durante-mas-de-16-minutos.html, http://es.wikipedia.org/wiki/Antimateria, http://www.revista.dominicas.org/antimateria.htm

Víctor López, 25/10/2011

Pyramiden, una ciutat congelada

Pyramiden, una ciutat congelada

La ciutat de Pyramiden recorda poderosament a un escenari d’una pel·lícula (Inteligència Artificial) en la que un nen robot resta congelat sota el Mar de Manhattan, ja que aquest mateix escenari, l’únic que amb una estàtua de Lenin, va quedar-se congelat en unes hores.

Aquest història comença al 1910, quan els suecs van fundar a l’illa de Svalbarduna, petita colònia de miners, en un terreny en el que pensaven que hi havia un gran naixement de minerals. Així era. Però de fet, aquest arxipèlag estava en territori Noruec, 
i lluny de voler problemes, van decidir vendre tot el poblat a la Unió Soviètica, durant l’any 1927.
A partir d’aquí Pyramiden va seguir creixent en població, principalment russa, arribant a la xifra de més de 1.000 persones vivint-hi. La colònia era completament independent, defet, tenia una vida pròpia, fins i tot si tenia algun problema la resta del món, gràcies als seus horts i hivernacles era capaç de resistir durant una bona temporada sense tenir contacte amb el planeta.
El menjar era gratuït, com la majoria de serveis en el règim comunista. aquest règim va desaparèixer i així, al 1998 el seu propietari va decidir tancar tota la seva empresa minera, i els obrers ja simplement van tornar al continent deixant enrere en menys de 24 hores el que havia estat la seva llar. Actualment encara hi subsiteixen els edificis però estem parlant d’una ciutat congelada i "fantasma".
Però de tot es pot treure profit, per això, el 2009 es va construir un hotel i es realitzen visites turístiques a la ciutat minera. 

 

http://quoblog.blogs.quo.es/2011/05/24/pyramiden-una-ciudad-congelada-en-el-artico/

ALBERT CEBRIAN

Paolo Nespoli, el primer fotògraf espacial

Paolo Nespoli, el primer fotògraf espacial

 

Un astronauta publica en el seu Twitter unes fotos de les nostres ciutats vistes des de l'Estació Espacial Internacional.

Paolo Nespoli, l'astronauta italià de l'ESA actualment a bord de l'Estació Espacial Internacional (ISS), ha publicat al seu compte de Twitter imatges de les millors vistes nocturnes de ciutats espanyoles mai obtingudes des de l'espai.

Fa gairebé dos mesosque Paolo és a l'espai amb la missió MagISStra, on a més de realitzar experiments i tasques de manteniment, participarà en les operacions d'atracament de la nau de càrrega automàtica europea ATV, que arribarà a la ISS el proper dia 23. Tot i això, quan l’astronauta italià té un moment,s'escapa a la finestra amb millors vistes de l'estació, el mòdul europeu 'Cupola', des d’on fotografia el nostre planeta i 'twitteja' les imatges.

Cupola és un lloc únic a la ISS, des de les seves set finestres els astronautes poden completar una visió de la Terra de gairebé 180 º. Nespoli assegura que "identificar el que estàs veient des de l'espai no és fàcil”, però també que "és emocionant, cada vegada que tinc cinc minuts m'escapo a Cupola per mirar. Constantment trobo coses noves. Com que  l'Estació es mou molt ràpid la vista canvia tot el temps, i mai es donen les mateixes condicions d'il·luminació, l'estació, la posició del Sol...", explica.

La seva afició per Twitter, i la seva generositat a l'hora de penjar imatges obtingudes des de la seva privilegiada zona d'observació han fet que els usuaris l'hagin «nominat» als 'Oscars' de Twitter, anomenats Shorty Awards, que es decidiran a Nova York el proper 28 de Març. Paolo Nespoli ocupa per ara el sisè lloc -el primer europeu- en la categoria de Ciència.

Bernat Miquel

La NASA torna a fracassar

La NASA torna a fracassar

L’espai ofereix una oportunitat única per mesurar els paràmetres relativistes de la gravetat i estudiar les predicciosn de la teoria d’Einstein ( com les ones gravitatòries). Conèixer aquests paràmetres amb gran precisió és molt important perquè la gravetat és una teoria clàssica i qualsevol desviació, per petita que sigui, pot ser una guia per al desenvolupament d’una futura teoria quàntica de la gravetat.

Així doncs, els intents de la NASA per desxifrar els misteries relativistes a l’espai han estat un fracàs. Les operacions que ha portat a terme la NASA, a part de fracassar, han estat molt cares. Un bon exemple seria el llançament del satèl·lit Gravity Probe B (GP-B), que va costar 750 milions de dòlars i només a confirmat el que ja se sabia.

Les operacions de la NASA també han tingut un marge d’error molt elevat als experiments realitzats anteriorment, aquest últim satèl·lit, el Gravity Probe B, un error inferior al 10%. 

La NASA ara espera poder llençar a l’espai un satèl·lit capaç de rebaixar aquest marge d’error per aconseguir grans avenços relativistes.

http://www.amazings.es/2011/05/11/la-nasa-vuelve-a-decepcionar-tras-50-anos-de-espera/

Daniel Prieto

1r Batxillerat B

Fòssils marins de 450 milions d'anys a Himàlaia

Fòssils marins de 450 milions d'anys a Himàlaia

Fòssils marins que van viure fa 450 milions d'anys, en el període Ordovicià, van ser trobats per un equip de científics del Museu d'Història Natural de Dinamarca al cim de la muntanya Qomolangma (Everest). 

El resultat de la investigació va ser donat a conèixer per David A. T. Harper, director del grup d'estudiosos, en l'XI Simposi Internacional sobre el sistema Ordovicià, que se celebra a la ciutat espanyola de Alcalá de Henares amb la presència de geòlegs i paleontòlegs de 20 països.

Segons els investigadors danesos, que van analitzar el nivell del Ordovicià al Tibet, l'altiplà més alta del món, a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar, al Qomolangma van trobar un gran nombre de fòssils de branquiópodos, cefalòpodes, conodentes i restes d'equinoderms.

La gran varietat de branquiópodos localitzada a la regió, va explicar Harper, ha permès conèixer més detalls sobre aquests espècimens en el període esmentat i va revelar que en la seva etapa intermèdia va existir al Tibet, llavors localitzat en els límits del gran continent Gondwana, una mena de ecosistema tropical.

El Ordovicià, que va acabar fa 440 milions d'anys, és un període geològic en què no hi havia animals terrestres causa de l'escassetat d'oxigen en l'atmosfera. Va ser el moment en què es van formar els jaciments de petroli i gas en moltes regions. D'aquella època, els que més abunden són els fòssils trilobits.