Se muestran los artículos pertenecientes al tema Terra i Univers.
El forat negre supermassiu més distant trobat fins ara
Tomotsugu Goto de la Universitat de Ha-wai i el seu equip han descobert una galaxia gegant que en el centre hi ha un forat negre supermassiu, el més llunyà fins ara. Aquesta galaxia, que es veu com era fa 12800 milions d'anys, és tan gran com la Via Làctea i el forat negre supermassiu que hi ha al centre conté tanta matèria com almenys 1000 milions de vegades la del nostre Sol.
És sorprenent que una galàxia tan gran ja existís quan l'Univers només tenia al voltant d'un 6% de la seva edat actual i ja tenia un forat negre amb una massa d'almenys 1000 milions de vegades la del Sol.
Frank Gelabert
PD: he perdut el link, costa de trobar.
S'ha descobert un gran conjunt de galàxies
Masayuki Tanaka, junt amb el seu equip ha descobert un gran conjunt de galàxies, que es suposa que deu ser 10.000 vegades més massiu que la nostra Vía Làctea i està situat a uns 6.700 anys llum de la Terra. Està format per galàxies que estan esteses a 60 milions d’anys llum.
Els científics han mesurat la distància des de la Terra fins 150 galàxies, que estaven pel cel ja que anteriorment havien vist l’existència d’un conglomerat dens galàctic. Gràcies al anar mesurant les distàncies han pogut crear un mapa tridimensional d’aquella part del cel, en la que es pot veure el gran conjunt de galàxies.
Aquests filaments constitueixen l’esquelet còsmic, del qual cada cop es van agregant galàxies, i amb les interseccions d’aquestes es generen grans conjunts galàctics.
Per fer aquestes observacions, han hagut de fer servir uns telescopis molt potents. Aquests astrònoms consideren que han fet un pas molt gran en quan a demografia galàctica, i ara volen estudiar les propietats de les galàxies.
Mireia Orós
Ara, a contemplar el cel
L’eina més espectacular del popular cercador mira a les estrelles. Google Earth estrena uneixi nova funcionalitat que mostra el cel des del punt de vista de la Terra i permet ’viatges interestel·lars’ des de la butaca.
Amb aquesta eina, cridada ’Sky’, els usuaris podran ’surar’ en l’espai des del nostre planeta a través de 100 milions d’estrelles i 200 milions de galàxies, informa la companyia. Les imatges proporcionades, amb una notable resolució i amb informació sobreimpresa, crea un escenari adequat per a la visualització i l’aprenentatge bàsic de l’espai.
"Es podrà navegar en el cel com mai abans", va assegurar al diari ’The Nova York Estafis’ Carol Christian, una astrònoma del Space Telescope Science Institute, un consorci sense ànim de lucre de suport al telescopi espacial Hubble. Segons una nota informativa, aquest servei proporciona fins a set nivells d’informació, que inclouen dades sobre les constel·lacions, informació per a afeccionats sobre cossos celestes distingibles des de la Terra, 120 imatges d’alta resolució del telescopi espacial Hubble, moviment i fases de la lluna, informació i posició dels set planetes oficials, una guia amb ’tours’ per diversos tipus de galàxies, i un recorregut per les diferents etapes de la vida de les estrelles.
Artur Rivera
http://www.elmundo.es/navegante/2007/08/22/tecnologia/1187775833.html
Resol l'enigma de dues estrelles que semblaven contradir la teoria de la Relativitat
Sabem que hi han dues estrelles de sistema de binari, i sabem que està succeiïnt algo extrany però no sabem ben bé que és. Les órbites de les dos estrelles canvia la seva inclinació amb el pas del temps, com una baldufa, que gira sobre ella mateixa, sembla tenir lloc quatre vegades més a poc a poc del que predeia la teoria. Va ser tant extrany que es va posar en dubte la pròpia teoria de la relativitat d’Einstein. Les noves observacions, després d’un anàlisi detallat, revelen que una de les estrelles està inclinada almenys 70º respecte de la vertical i l’altre està inclinada 80º en sentit oposat. Les dues components de la parella està per tant tumbades sobre els seus costats, respecte el pla generat per l’òrbita de cada estrella. Una vegada més la teoria de la relativitat d’Einstein esquiva una altre bala.
Guillem Bosch
Espanya en la òrbita amb l'SMOS
L'altre dia va concloure l'enlairament del satèlit SMOS, protagonista de la primera misió de la ESA (agencia espaial europea). Va ser enlairat des del cosmòdrom rus de Plesetsk, i està principalment dirigit per empresas i científics espanyols. Ara s'ha arribat a una situació crítica en que el satèlit ha de desplegar els seus tres braços articulats on hi te muntats els seus instruments científics. El satèlit és molt modest en quant a les proporcions, tan sols pesa 658 kilos i medeix 2,4 d'altura i 2,3 de diàmetre. Si aquest segon pas de l'obertura dels braços es dugués a terme seria el primer cop que això succeeix en la zona sense gravetat de l'espai. Llavors l'SMOS podrà començar a analitzar dades amb una eficàcia i precisió increible com per exemple l'estudi de la humitat dels continents o la salinitat dels oceans que permetran més endavant obtenir noves dades i informacions que ens ajudin a veure més clarament l'evolució del canvi climàtic a diferents regions del planeta. Molts científics coincideixen en que és un aparell molt sofisticat i que podrà començar a enviar dades i entrar en verdader funcionament a principis del 2010, i estarà actiu fins al 2012 tot i que es podria estudiar la prolongació de les seves tasques inclús fins al 2014. Aquesta nova misió és importantísima per a que Espanya gaudeixi d'un sector científic competitiu ja que gaire bé sempre havia estat darrere d'altres paisos europeus importants en aquest sector com França o Alemanya. D'aquesta manera sespera que com en aquest cas s'ha contat amb la colaboració d'empreses espanyoles per a la part tecnològica...del aparell, en un futur es puguin tornar a fer colaboracions en l'ambit internacional amb la intervenció espanyola d'aquest caire tan important.
Diari la Vanguardia
Webs relacionades:
www.esa.int/esaCP/SEMCT1BNJTF_Spain_0.html i http://www.google.com/hostednews/epa/article/ALeqM5ig06_CvANysVCL0bbwxT6YRltlgg
Narcís Homs
La "Red de Detección de Explosiones Nucleares" registró la desintegración de un asteroide sobre Indonesia
El pasado 8 de octubre de 2009 a las 11 de la mañana, los habitantes de Bone, en Sulawesi del Sur (Indonesia) se alarmaron al oír una explosión muy fuerte, seguida de una intensa vibración. Aparentemente pensaron que se trataba de un terremoto corriente, pero datos ofrecidos por expertos canadienses indicaron que se trataba de una desintegración de un asteroide de unos 10 metros de diámetro, que al entrar en la atmósfera explotó con una energia similar a la de una pequeña bomba atómica.
Los investigadores Elisabeth Silber and Peter Brown, que analizaron el suceso, comentaron lo siguiente:
"La explosión activó los sensores de infrasonidos (ondas acústicas de muy baja frecuencia) del Sistema Internacional de Vigilancia del Tratado de Prohibición Completa de los Ensayos Nucleares situados hasta a 18.000 kilómetros de distancia del suceso."
Se calcula que dicho asteroide se desplaza a una velocidad de 20 Km por segundo, y que su potencia fue entre dos y tres veces superior a las bombas de la II Guerra Mundial.
Los expertos piden que se siga analizando más este suceso, para poder obtener muestras del asteroide desintegrado, para seguir su estudio.
Oriol Castells
( En la imagen se aprecia el rastro nuboso que dejó el asteroide.)
El descobriment d'una supernova posa en dubte el càlcul de la grandària del univers
El descobriment d'una supernova gegant (una estrella que va explotar) ha desconcertat als astrònoms i pot tenir repercisions sobre els càlculs de la grandària del univers, segons un estudi de la Universitat de Toronto.
Les supernoves del tipus 1A solen ser utilitzades com a indicador estàndard en les distàncies en l'univers, però el descobriment d'una estrella d'aquesta classe més brillant que el normal obligarà a la comunitat científica a revisar els seus càlculs.
La supernova en qüestió,(SNLS-03D3bb), és més del doble de brillant que la majoria de les de tipus 1A, però té molt menys energia cinètica.
Una estrella que ha esgotat la seva energia nuclear, una "nana blanca”, acumula matèria d'una estrella propera fins que arriba al màxim de la seva massa,quan aquesta massa arriba a 1,4 vegades la del Sol esclata en una gegantina explosió, una llei que es coneix com 'el límit de Chandrasekhar'.
No obstant això, el nou descobriment posa en dubte aquesta llei, el que podria afectar les teories sobre la mida i l'expansió de l'univers.
Els científics es van basar en aquesta llei per determinar el 1998 que l'univers s'expandeix a un ritme accelerat.
Alguns investigadors han especulat prèviament sobre aquest tipus de supernova podria existir. Una teoria diu que una supernova es formaria si dues nanes blanques es fusionessin, encara que altres investigadors van argumentar que el que es formaria seria una estrella de neutrons.
Qualsevol sigui la causa final, el fet és que algunes supernoves Ia es comporten diferent a la resta i això afecta els estudis que assumeixen que són "Faron estàndard" que brillen amb la mateixa intensitat.
"Ara sabem que aquestes supernoves són aquí fora, el que podria desestimar els nostres resultats cosmològics si no som curosos en identificar" és el que va dir Mark Sullivan de la Universitat de Toronto.
Per més informació:
http://www.noticiasdelcosmos.com/
PAU VILA
Científics espanyols detecten el cos celest més antic
Un grup internacional d’astrofísics, amb la participació espanyola, ha detectat el cos celest més llunyà i antic registrat fins ara, i ha confirmat que les estrelles ja existien quan l’univers tenia només 600 milions d’anys.
Aquesta és una de les principals conclusions de dos estudis publicats en la revista Nature i signats per Javier Gorosabel i Alberto Castro-Llençat, de l’Institut de Astrofísica d’Andalusia, i Alberto Fernández Soto, de l’Institut de Física de Cantàbria.
Els dos articles tracten de l’explosió de raigs gamma registrada el passat 23 d’abril. La més llunyana vista fins ara, que correspon a l’explosió de l’estrella més antiga i llunyana que es coneix, una gegant que es va apagar fa 13.000 milions d’anys, i fa nomès sis mesos va arribar la última resplandor a la Terra.
Les explosions dels raigs gamma són un dels fenòmens més energètics de l’univers. Corresponen a l’explosió d’una estrella gegant al final de la seva vida, conforme esgota el seu combustible i es col·lapsa donant lloc a un forat negre o, de vegades, a una estrella de neutrons.
Al mateix temps, per un procés que els científics encara no comprenen massa bé, dos dolls de gas perforen l’estrella i la matèria surt injectada cap a l’espai en direccions oposades, alliberant una gran quantitat d’energia.
Els científics creuen que les estrelles de primera generació, conegudes com població III i de la qual encara no es coneix cap, van aparèixer quan l’univers tenia entre 200 i 400 milions d’anys, i l’estrella objecte d’aquest estudi fa 600 milions d’anys. Els investigadors han utilitzat dades obtingudes de diversos telescopis repartits al voltant del món, entre ells el de l’estació espanyola BOOTES-3, situat a Nova Zelanda i operat pel CSIC, el primer telescopi terrestre que va apuntar al lloc de l’explosió.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=657003&idseccio_PK=1477
Adriana Olsina
2100, mitja humanitat passant gana
Amb tota probabilitat, el rápid calentament climátic afectarà greument a els cultius de les regions tropicals i subtropicals quan arribem a finals d’aquest segle i, si no s’aconsegueix una adaptació dels cultius alimentaris a les noves condicions, deixarà la mitat de la población mundial enfrontada a una greu falta d’aliments.
Per complicar les coses, la población del cinturó ecuatorial es en l’actualitat una de les més pobres del planeta, i el seu creixement poblacional está augmentant a ritmes majors que en qualsevol altre regió.
“El estrés que imposa la temperatura sobre la producción global d’aliments s’està fent inmens, i això sense tenir en compte la disminució en la disponibilitat dels recursos hídrics provocada per l’augment de la temperatura” adverteix David Battisti, profesor de ciències atmosfèriques en la Universitat de Washington, i autor principal d’un estudi sobre el agravament de la gana per culpa del cambi climàtic. Va colaborar amb Rosamond Naylor, Directora del Programa de Seguretat Alimentaria i del Medi Ambient de la Universitat de Stanford, per examinar l’impacte del cambi climàtic sobre la seguretat alimentícia en el món.
Tal i com Naylor avisa, es urgen.t invertir en l’adaptació al cambi climàtic, perquè està clar que anem en aquesta dirección, en termes de temperatura i es tardará molt de temps en trobar noves varietats de cultius alimentaris que resisteixin millor que els actuals en un clima més calent
Combinant observacions directes amb dates de 23 models climátics glovals que van contribuir a una investigación que va conduir a la obtenció de un premi Noble en 2007, Battisti i Naylor van determinar que existeix més d’un 90% de probabilitats de que en 2100, les temperaturas més baixes de la temporada de creixement vegetal en les regions tropicalas i subtropicals, serán més altes que qualsevols de les registrades fins ara mateix en aquelles regions.
En conclusió, hem de començar a trobar noves maneres de cultivar el mengar, perquè sinó, en el 2100 hi haurà un greu problema a la terra d’àmbit pràcticament mundial, la gana.
http://www.amazings.com/ciencia/articulos/hambre_en_el_2100.html
Norma Pedemonte
LES PETJADES DE DINOSAURE MÉS GRANS CONEGUDES FINS AL MOMENT TROBADES A FRANÇA
El passat mes d’abril es va trobar a Lyón, al sud de França, les petjades de dinosauris més grans que nosaltres haguem conegut fins al moment, van ser trobades per dos naturalistas aficionats en Plagne. El CNRS (Centre Nacional d’Investigació Científica) ens va informar de que les petjades perteneixen a dinosauris gegants herbívors de 25 metres de llargada i amb més de 30 tonelades, ja que les petjades estan entre el 1,20 i el 1,50 de diàmetre.
Segons els científics, aquestes restes de dinosauris seríen les més grans conegudes fins al moment. Aquest descobriment ens mostra que els sauròpodes, segons les primeres conclusions dels especialistes, van estar per aquest territori durant una baixada del nivell del mar, gràcies a això les petjades es van conservar gràcies a una capa calcàrea de 150 millons d’antiguetat, el període en el que la zona estava coberta per un mar calent i poc profund, això diuen els investigadors del laboratori de Paleontologia de la Universitat de Lyón, Jean-Pierre Mazin i Pierre Hantzpergue.
El CNRS va dir que les excavacions més importants durant els proxims anys podrían ensenyar-nos que el jaciment arqueològic de Plagne és un dels més extensos d’aquest món.
Carla Torres
Estudi de l'asteroide Apofis
L’Asteroide Apofis va ser descobert el 2004 per Bernardi Fabrizio i Roy Tucker i és el que s’ha apropat més a la Terra.
Sis mesos després del seu descobriment els càlculs indicaven que hi havia una alta probabilitat (d’un 37%) que impactes amb la Terra el 13 d’Abril del 2029. Passant a només 29.450 kilòmetres, com a mínim, del nostre planeta per sota de l’òrbita geostacionària .
Però el risc d’aquest possible xoc a disminuït després del nous càlculs que han estat realitzats per diversos astrònoms en el congrés de ciències planetàries. Les noves estimacions diuen que la probabilitat de xoc el 2036 ,7 anys mes tard, ha disminuït de 1 entre 4.500 a 1 entre 250.000.Però també hi ha una preocupació deguda a la possibilitat que aquest asteroide passi encara més tard, el 2068.
La primera data estimada va ser pel 2009 que es va descartar i llavors es va passar a estudiar la perillositat pel 13 d’Abril del 2036. Per tant podem veure que aquest risc ha anat disminuint i probablement ho seguira fent.
Aquest asteroide actualment està massa aprop del Sol per poder observar-lo. Per poder conèixer amb més profunditat i certesa les dades de la seva futura òrbita quant aquest reapareix-hi per darrere el Sol l’any 2010 s’observarà detalladament per equips especialitzats. I el 2013 es podran fer observacions de radar. El 2029 serà visible sense instruments des de la Terra i es tindrà coneixement de la seva massa, velocitat de rotació, forma i les seves característiques tèrmiques. Finalment podrà ser avaluada l’ influència de la seva trajectòria en el pas per la Terra.
Clàudia Porredon
El telescopi espacial Hubble observa una violenta colisió de galaxies.
A 250 millons d’anys llum de la terra , dues galaxies espirals semblants a la Via Làctea s’han fos en una de sola. Els experts aseguren que s’han atragut l’una a l’altre gràcies a la força de la gravetat. En la imatge que va captar el telescopi es poden diferenciar dues cues de llum emboltades de milers de estrelles segons els experts joves i es pot apreciar que el centre de els dos nuclis ja s’ha fos. Aquesta nova galaxia s’anomena Galaxia NGC 2623 i es troba en la constelació de càncer.
Guillem Bosch
Trobat un planeta més gran que Júpiter
El planeta va ser descobert per COROT un telescopi francès. Precisament d’aqui ve el no mdel nou planeta: Corot-Exo-1b.
El telescopi COROT es dedica a buscar planetes situats en galaxies llunyanes a partir de l’emissió de llum produïda per una estrella. En aquest cas COROT va observar que en la constal·lació de Monoceros la llum disminuïa de cop, això volia dir que algun cos s’havia interposat entre el telescopi i l’ estrella en qüestió.
Aquest planeta esta situat a uns 1500 anys llum aproximadament. Només se’n sap la massa que és 1’3 masses de Júpiter. També se sap que tarda 1’5 dies a fer la volta a un Sol més petit que el nostre. Té una temperatura molt alta i esta formada per gas.
COROT seguirà investigant i el seu següent objectiu és trobar un planeta d’un tamany semblant al de la Terra.
L’expedició COROT és financiada principalment per França, Europa i Brasil.
Roger Llorente Tolosa
http://www.astroseti.org/noticia_2836_COROT_descubre_primer_exoplaneta.htm
La Nasa farà explotar un cohet, i es transmeterà per InterNet.
En la Ciutat de Buenos Aires, l’agència espacial enviarà una nau perquè s’estrelli contra la cara sur de la Lluna. El procediment que s’intentarà fer és senzill. Es farà aixecar una gran massa de fum, i analitzar-lo per si conté aigua. L’idea es confirmar que l’aigua permaneix oculta sota la superfície llunar. La nau que s’estrellarà contra la Lluna, va ser disparada el Juny d’aquest mateix any, i s’anomena LCROSS (sigles en anglès de: Satèl·lit d’observació i detecció de cràters llunars). Demà per la nit, unes 10 hores abans de que el LCROSS s’estrelli, es separarà un petit coet, que será el que arribarà primer i agafarà les dades del fum.
Tot això serà transmés demà per internet, però no sé en quin web, ni res.
Guillem Bosch
http://www.urgente24.com/index.php?id=ver&tx_ttnews%5Btt_news%5D=130266&cHash=0efa988235
S'ha descobert un enorme anell a Saturn
L’anell més gran del sistema solar es va descobrir per un equip d’investigadors dirigit per Anne Verbiscer de la Universitat de Virgínica a Charlottevelle. Aquest descobriment es va dir en una reunió de la societat Astronòmica de Ciències planetàries dels Estats Units a Fajardo (puerto Rico).
Aquest anell es va descobrir amb el telescopi espaial Spitzer de la Nasa. Aquest anell és molt poc dens. Està format per materials sòlids en suspensió (gel i pols). L’òrbita mesura 6 milions de quilòmetres des de Saturn. A més de ser molt extens també és molt ample. El diàmetre és 20 vegades més gran que Saturn.
L’anell no s’havia descobert fins ara a causa de les partícules que el componen, ja que estan molt separades. La nasa creu que es podria haver format a causa d’un xoc de micrometeorits amb febe.
Amy Chavarre
Un asteroide perillós
El passat 13 de setembre, l’astrònom Josep Maria Bosch va detectar des del seu observatori en Santa Maria de Montmagastrel, Tàrrega (Urgell), un asteroide mai vist que ha resultat ser un objecte rocós de una grandària perillosa (un kilòmetre i més de llarg) que passa molt aprop de la Terra des de 1937. El PMC (Planeta Minor Center) de la Universitat de Harvard, i l’organisme internacional que cataloga cometes y planetoides l’ha batejat tècnicament com 2009 ST 19.
L’asteroide va passar el mateix dia 13 de setembre a 645.000 km de la Terra (la Lluna està a 300.000) un distància que sembla immensa però que en termes astronòmics és una minúcia.
Artur Rivera
Hi ha aigua a la Lluna
S’ha descobert que en la nostra Lluna, hi ha aigua. La sonda Lunar Prospector de la NASA ha detectat com una mena de bosses d’aigua congelades situades als cràters de la Lluna. Un càlcul aproximat de la quantitat total de l’aigua que podria haver-hi a la Lluna, és entre 11 i 330 milions de tones d’aigues, disperses en petites bosses a les regions polars del satèl·lit.
Aquest nou descobriment ha facilitat el fet de poder anar a la Lluna per dos raons. L’ aigua es descompon en oxigen i hidrogen. La primera raó, és que gràcies a l’oxigen els astronautes podran respirar durant més temps. La segona raó és que l’hidrogen, en cas hipotètic que es pogués establir algú a la Lluna de manera permanent, es faria servir com a combustible per als coets. Subministrar aigua a un coet que va a la Lluna té un cost molt elevat.
http://www.carlesbellver.com/CPE/updates/1998/gel.html
La fotografia que he trobat al google, m’ha cridat l’atenció perquè ara veig que la Terra i la Lluna comencen a tenir una certa similitud pel fet de tenir els dos aigua.
Guillem Bosch
Com de petita pot arribar a ser una galàxia?
En l'actualitat, els astrònoms estan descobrint galàxies molt petites que contenen menys d'un milió d'estrelles, possiblement només un miler. Fins fa poc, no s'havia descobert cap d'aquestes galàxies nanes de lluentor molt feble en l'halo de la Via Làctia. Però ara, els astrònoms estan utilitzant tècniques i instruments avançats en l'Observatori MMT, dependent de la Universitat d'Arizona i l'Institut Smithsonià, i ubicat al Mont Hopkins, Arizona, per trobar aquestes diminutes galàxies.
Aquestes galàxies amb tan poques estrelles com potser un miler estan experimentant un "robatori" continuat dels seus components, ja que aquestes arrossegades fora, cap a l'interior de l'halo de la nostra galàxia, la Via Làctia.
En el projecte participen Ed Olszewski i Jill Bechtold, de la Universitat d'Arizona, així com Tim Pickering l'Observatori MMT.
Els investigadors estan tractant d'esbrinar si aquests objectes de brillantor increïblement dèbil estan intactes o han estat en la seva major part "saquejats" per la Via Làctia.
Genís Olivé
La NASA es prepara per tornar a la Lluna
L’objectiu d’aquesta missió, anomenada LRO, és identificar llocs segurs per a futurs llocs habitables, caracteritzar la radiació solar present a la superfície, localitzar possibles recursos útils per a futures missions i provar noves tecnologies. Una altre missió, anomenada LCROSS, donarà respostes definitives de l’existència d’aigua llunar, amb l’anàlisi de l’impacte del nou coet sobre la Lluna que alliberarà sondes en rodalies del satèl·lit.
Doug Cooke, un directiu de la NASA, indica que les dues missions proveiran nova informació sobre la Lluna. Afegeix que com a resultat d’ambdues missions es millorarà dràsticament el coneixement sobre el nostre satèl·lit més proper, degut a que proveiran informació d’àrees de alunizatge amb una resolució que permetrà veure detalls d’1 metre o menys. Addicionalment diu que les dades permetran revelar nous potencials usos del nostre veí planetari.
Pel que fa als instruments del LRO, aquests ajudaran als científics a crear mapes tridimensionals d’alta resolució de la superfície lunar, i mapes del mateix tipus però amb la distribució de radiació ultraviolada que hi pugui haver a la Lluna. Aquesta informació ajudarà a saber com afectaria aquesta radiació als humans. El LRO també mirarà cràters, a la recerca de possibles llocs on pugui haver aigua congelada.
A més a més, amb aquesta missió la NASA espera fer callar als escèptics que negaven l’arribada a la Lluna per part de l’home, qualificant d’engany les imatges que es van emetre d’Armstrong trepitjant la Lluna.
Jordi Estruch
http://www.redastro.cl/noticias/detalle.php?noticia=448
Sonda Meteotek 08
Cuatre estudiants de la bisbal, d’entre 18 i 19 anys han aconseguit prendre fotografies de l’espai amb una càmera digital corrent acoblada a una petita sonda construïda per ells mateixos a la qual han anomenat Meteotek 08. El professor Jordi Fanals, juntament amb els estudiants Gerard Marull, Martí Gasull, Jaume Puigmiquel i Sergi Saballs van enviar a finals de febrer la seva càmera a l’estratosfera mitjançant un globus de làtex ple d’heli. Després de mesos de treball i prototips fallits, els estudiants van deixar anar el model definitiu a la població de Bujaraloz, en el desert dels Monegros. La sonda portava incorporat un transmissor de ràdio mitjançant el qual, anaven prenent mesures de posició, altitud i condicions atmosfèriques. El globus va esclatar a 30.677 metres d’altitud. Malgrat la caiguda, es van poder recuperar les fotografies preses des de l’espai, tal i com podem observar a la imatge.Berta Montañà
Detectan por primera vez la emisión de rayos X más próxima a un agujero negro
El investigador del CSIC Giovanni Miniutti ha participado en una investigación internacional en la que se ha detectado de forma inequívoca la emisión de rayos X de la región más próxima a un agujero negro observada hasta el momento. El agujero negro está ubicado a 540 millones de años luz de la Tierra, en la galaxia 1H0707-495.
Según el estudio, basado en los resultados obtenidos por el telescopio espacial de rayos X de la ESA XMM-Newton, el agujero tiene un tamaño equivalente a 10 soles y una masa de entre 3 y 5 millones la del Sol. Además, absorbe el equivalente a dos veces la masa de la Tierra en una hora.
Miniutti, que trabaja en el Centro de Astrobiología (centro mixto del CSIC y el INTA), destaca las características de los agujeros negros: “Por su intensa gravedad, ninguna partícula material, ni siquiera la luz, puede escapar de los agujeros negros, que son invisibles. Pero la materia que está siendo atraída por el agujero sí que se ve. A medida que la materia cae hacia el agujero negro, se calienta tanto que emite su última llamada de socorro en forma de radiación muy energética de rayos X, antes de desaparecer para siempre”.
Los investigadores detectaron por primera vez de forma inequívoca dos líneas de emisión deformadas de átomos de hierro, que han ayudado a determinar las características del agujero negro.
www.plataformasinc.es/
Marta Marco
L'Atlantis aterra a California
El transbordador nord Americà Atlantis ha tornat a la Terra, després d'acabar la missió de millorar el telescopi Hubble. Ha aterrat a la base de la Força Aerea Edwars, a California després de molts canvis en la data d'atarrisatge degut al mal temps de California. En principi, l'aterrisatge s'havia de realitzar al Centre Espacial Kennedy, a Florida, però després de dos dies de mal temps es va canviar el lloc.
A la següent pàgina web podreu veure un video on es veu com aterra i obtindreu més informació.
http://www.publico.es/ciencias/investigacion/227661/atlantis/aterriza/california
Enric Gabarró
La futura fusió de dos forats negres supermassius
Xavier Samper
Uns astrònoms van descobrir el 2 de juliol del 2007 la ubicació y les característiques de dos forats negres supermassius en el centre d’una col·lisió entre dos galàxies que estan a més de 300 milions d’anys llum de nosaltres. Dintre d’uns quants centenars de milions d’anys aquests dos forats negres, que estan separats per una distancia de aproximadament 3.000 anys llum, toparan, s’uniran i esdevindran un nou forat negre supermassiu més gran.
Èxit amb l'enlairament de Kepler
El passat dia 7 de març del 2009 la NASA va iniciar un llançament del coet Kepler a l'espai. La missió es basa en buscar altres planetes com la terra. L'enlairament es va fer desde la estació de la Força Aeria de Florida. S’anomena Kepler amb honor a l’astrònom alemany que va publicar les lleis del moviment planetari l’any 1609. Aquest enlairament va portar a Kepler en òrbita al voltant del sol. La missió consisteix en descobrir planetes on hi pugui haver les mateixes característiques de la terra, per tant, llocs on pugui haver-hi vida. La nau conté un telescopiamb amb una càmera digital de 95 milions de píxels. Estarà tres anys i mig mirant el mateix tros de cel amb l’ocupació d’unes 20 llunes plenes d’amplada. La nau genera la seva pròpia energia a través de planells solars. Es donarà la lectura d’unes 100.000 estrelles cada mitja hora. Si Kepler trobés nous planetes amb aquestes característiques es podria considerar la possibilitat d’haver-hi més vida a part de la nostra a l’Univers. Algun dia es podra dir que aquest va ser el principi del final de la solitud còsmica.
Per a més informació: http://www.nytimes.com/2009/03/03/science/03kepl.html?_r=4&emc=eta1
BERTA RUIZ VENTURA
Una roca sembla demostrar que l’Antàrtida i Amèrica del Nord van estar unides
Una solitària roca granítica trobada en un glacial de l’Antàrtida pot proporcionar una evidència més a la teoria “Del moviment del continents”. Gràcies a aquesta roca els científics intueixen que fa centenars de milers d’anys algunes regions de l’Antàrtida van poder estar unides a Amèrica del Nord. Un equip d’investigadors d’E.U.A. i d’Austràlia va fer aquest descobriment en les muntanyes Transantàrtiques, gràcies a aquest es podrà conèixer millor com era el supercontinent de l’antiguitat anomenat Rodinia.
Anteriors evidències científiques havien portat els científics a creure que fa entre 600 i 800 milions d’anys una porció de Rodinia es va separar del que actualment és el sud-oest dels E.U.A. aquest torç de continent es va convertir en el que avui en dia és l’Antàrtida i Austràlia. El nou descobriment proporciona una nova evidència física que confirma la teoria ja esmentada. Aquest descobriment es va produir totalment per casualitat, mentre uns investigadors estaven recollint enderrocs portats a través de les Muntnyes Transàrtiques pels corrents glacials.
John Goodge (Universitat de Minnesota-Duluth) i el seu equip estaven buscant roques que podrien proporcionar informació sobre la composició de l’escorça terrestre que hi ha a l’Antàrtida. Aleshores una roca en particular els va cridar l’atenció, era molt petita i va ser trobada al Glaciar Nimrod més tard es va determinar que era una forma molt específica de granit. Els posteriors anàlisis químics i les proves isotòpiques van acabar determinant que la roca tenia una composició molt similar a unes roques ígnies dels E.U.A. que van des de California cap a l’est, fins a Nou Mèxic, Kansas, Illinois, New Brunswick i Terranova. Se sap que tot aquest cinturó de roques ígnies va formar part de Laurentia, un dels components de Rodinia. De manera que aquest fet no fa més que certificar la teoria anteriorment esmentada.
Un enllaç on hi podeu trobar informació és : http://www.amazings.com/ciencia/noticias/030908a.html
Roger Llabrés i Forner
Així es busca una Terra
• Científics espanyols participaran en l’anàlisi de les 170.000 estrelles observades per la sonda ’Kepler’ . • L’objectiu és determinar quins són els sistemes solars més atractius.
Els astrofísics es mostren convençuts que les observacions realitzades per la sonda Kepler permetran detectar milers de planetes que orbiten al voltant de llunyanes estrelles, però únicament uns quants compartiran les característiques que van permetre el sorgiment de la vida a la Terra: la mida adequada, al lloc adequat i en la combinació planetària adequada. Segons les previsions, Kepler observarà durant tres anys unes 170.000 estrelles. Decidir quins són els sols més interessants dependrà en gran mesura del que decideixin un grapat de científics europeus especialistes en astrosismologia, una tècnica d’anàlisi d’ones sòniques que permet conèixer què està passant sota la superfície dels astres.
En primer lloc, les observacions de Kepler detecten que la intensitat d’una estrella puja i baixa. "L’alerta s’activa. Els canvis en la llum que ens arriben són símptoma d’un possible trànsit". Un trànsit significa que un planeta acaba de passar per davant de l’estrella, però poc més. Uns 60 dels aproximadament 310 planetes extrasolars descoberts fins ara han estat localitzats i confirmats per aquest mètode. El segon pas és desxifrar com és l’estrella. Els científics han desenvolupat programes informàtics que permeten inferir com són els astres, la seva composició química i la seva taxa de rotació, entre altres factors, en funció de les oscil.lacions de la llum. Kepler té un telescopi extraordinàriament sensible per poder observar tots aquests canvis.
El que es vol aconseguir amb aquest projecte és definir mètodes per calcular l’edat de les estrelles, per comprendre la seva evolució i determinar si el nostre Sol és un tipus d’estrella típica, molt abundant o no.
Enllaç:
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/03/07/ciencia/1236398681.html
Laura Arlà
Un asteroide passa pel costat de la Terra
Un asteroide gran com un edifici de deu pisos d'alçada va passar dilluns roçant la Terra a 92000 km/h. Si hagués impactat amb el nostre planeta s'hagués alliberat una energia equivalent a mil bombes atòmiques com les de Hiroshima.
El fet va succeir vora tres quarts de tres del dilluns passat, moment en que el cel va estar a punt de caure damunt nostre. L'asteroide gegantí va passar a uns 72000 km de la Terra, segons la Societat Planetària dels Estats Units. Per posar un exemple d'una distància mínima a escala astronòmica: equival al doble de l'alçada a la que orbiten els satèl·lits de comunicacions geoestacionàries o una cinquena part de la distància a la Lluna.
Tot i que aquest no es un fenomen infreqüent, ja que han passat diversos asteroides pel costat de la Terra al llarg dels anys, una aproximació tan propera d'un astre amb aquest potencial catastròfic sí que és excepcional i vibrant. Al març del 2004 un asteroide de només sis metres de diàmetre va passar a nomes 6500 km de la terra. Per contra, un petit asteroide va caure al Sudan fa poc més de 6 mesos, sense danys materials ni humans.
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20090305/5352096273.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20090305/53652096273.html
TONI DE PABLO
Una col·lisió espacial distant va acabar amb els dinosaures
Una col·lisió fa 160 milions d’anys de dos asteroides que es trovaben entre Mart i Júpiter va enviar molts trossos d’enormes roques cap a la Terra, incloent-hi una que va provocar l’extinció dels dinosaures.
La seva investigació va oferir una explicació de la causa d’un dels esdeveniments més transcendentals de la història de la vida en la Terra: un meteorit de 10 quilòmetres de diàmetre que es va estavellar en la península mexicana del Yucatán fa 65 milions d’anys. La catàstrofe va eliminar els dinosaures, que van viure durant uns 165 milions d’anys, i moltes altres formes de vida, i va facilitar el camí perquè els mamífers dominessin la Terra i el final ascens del ésser humà, segons creuen molts científics. Es creu que l’impacte va provocar un cataclisme mediambiental mundial, expulsant certes quantitats de roca i pols al cel, provocant tsunamis gegants, incendis mundials i deixant la Terra en la foscor durant anys.
Científics nord-americans i txecs han utilitzat simulacions d’ordinador per a calcular que hi ha un 90% de possibilitats que la col·lisió de dos asteroides - un d’uns 170 quilòmetres de diàmetre i un altre de 60 quilòmetres - va ser l’esdeveniment que va provocar el desastre terrestre.
La col·lisió es va produir en el cinturó d’asteroides, una col·lecció de roques grans i petites que orbiten al voltant del Sol a uns 180 milions de quilòmetres de la Terra.
Antoni de Pablo
El calentament global, una de les causes de la disminució de la velocitat de rotació de la Terra
El calentament global és un dels factors que està ralentint la rotació de la terra, malgrat que molt lleugerament. Principalment, aquest fet és degut a l’ augment del nivell dels oceans a causa de la desglaciació, cosa que està afectant les marees i també les forces d’ atracció amb la lluna.
Un altre dels factors que segons l’ expert, està influint també en aquesta disminució de la velocitat de rotació es deu a la composició interna del planeta, que, com ja sabem té un nucli líquid. Això dóna lloc a espasmes arrítmics en la rotació de la Terra, com si es tractés d’ un ou cru donant voltes sobre si mateix i el rovell és mogués repentinament d’ un costat a l’ altre. Això influeix bastant en les forces d’ atracció gravitatòria.
Segons l’ expert, el càlcul precís de la velocitat de la Terra en la seva rotació és una de les claus per predir els eclipsis, un fenomen bastant transcendental per als científics. No només per la bellesa visual dels eclipsis solars, sinó també per la valuosa eina que suposen per a l’ estudi dels misteris que perduren entorn a la composició del Sol.
Anna Diaz.
1R batxillerat B
Video dels planetes!
Hola, ja tinc el video que vaig comentar a l’article anterior.
Espero que us agradi.
Bon nadal a tots/es.
Jordina Marbà
Diòxid de carboni en un planeta
Amb al telescopi Hubble de la NASA i de la ESA, s’han pogut augmentar les esperances de que hi hagi vida a l’exterior gràcies a un planeta anomenat “HD 189733b”, situat a l’est de la nebulosa Dumbbell.
Aquest planeta té un volum semblant al de Júpiter (318 vegades que el de la terra) y té unes temperatures tant elevades que és impossible que hi hagi una vida tal com coneixem a la Terra, ja que està orbitant molt a prop d’una estrella. Però això no és el que sorprèn als científics, sinó que és la recent descoberta feta amb el telescopi, ja que han trobat diòxid de carboni. El diòxid de carboni és important perquè és un dels elements químics que podrien fer possible la vida en uns altres planetes. També cal destacar que anteriorment es va trobar vapor d’aigua (H20) i metà (CH4), i ara amb el C02, les molècules d’aquests àtoms són l’oxigen, el hidrogen i el carboni, essencials per a que hi hagi vida. La NASA va anunciar que les observacions del Hubble demostren que la química bàsica per al començament d’una activitat biològica pot medir-se en planetes que orbiten en altres estrelles.
El descobriment es va realitzar mitjançant una càmera infraroja de l’observatori i el seu espectròmetre múltiple, i gràcies a aquest últim es va poder analitzar la llum provinent del planeta (està a 63 anys llum). Al estudiar la llum provinent del planeta, es va trobar diòxid de carboni, com abans s’havia trobat H20 i CH4.
http://www.abc.es/20081209/nacional-sociedad/telescopio-hubble-descubre-dioxido-200812092344.html
Marc Codina
La llum del Sol influeix molt més del què es creu en la circulació de l'Atlàntic Nord?
Un nou estudi posa en qüestió la creença tradicional de com les capes de gel influeixen en la circulació oceànica durant els períodes glacials. La distribució de la llum solar, i no el tamanys de les capes de gel d’Amèrica del Nord , ha estat clau en els canvis de les aigües profundes de l’Atlàntic Nord durant els últims quatre cicles glacials, segons aquest estudi.
Lorraine Lisiecki professora del Departament de Ciències de la Terra a California, va realitzar aquest estudi amb l’ajuda del seu equip, observant 24 punts separats de l’Atlàntic, analitzant la informació dels nuclis de sediments marins.
Anteriorment els científics es basaven en un estudi anomenat "Specmap", realitzat al 1992 per poder descobrir com diferents components del sistema climàtic van actuar entre ells durant els cicles glacials. En el Specmap es va analitzar la circulació de l’oceà en un sol lloc de l’Atlàntic. Lorraine Lisiecki va observar que els llocs que ella havia analitzat de l’Atlàntic no corresponien amb el lloc que havia observat l’Specmap. Llavors va resultar que era un dels únics llocs que no es comportava igual que la resta.
Els resultats de l’estudi Specmap al 1992 van indicar que la circulació es redueix quan no hi ha grans capes de gel. Però el nou estudi mostra que les capes de gel no són la única part important dels canvis en el clima, sinó que de fet la distribució de la llum del Sol és el factor clau en la circulació de les aigües profundes de l’Atlàntic Nord. Segons les conclusions de l’estudi, l’oceà no sempre segueix el clima, aquest exerceix el seu propi impacte en els processos climàtics. La circulació oceànica canvia de maneres independents a la influencia de les capes de gel durant els períodes glacials.
Enllaços: http://www.amazings.com/ciencia/principal.html
Icíar Larrainzar Bayona
Què són, com es formen i què provoca les depressions atmosfèriques?
Una borrasca o depressió atmosfèrica també pot ser anomenada com a zona de baixa pressió, ja que en aquesta la pressió no és tan elevada com als seus voltants. Pel que fa al nostre hemisferi (el nord) les borrasques giren en sentit contrari a les agulles del rellotge, al contrari del que es produeix en l’hemisferi sud, això està produït per l’efecte Coriolis (acceleració relativa que pateix un objecte dins d’un sistema de referència no inercial quan varia la seva distància respecte l’eix de gir).
Les depressions es formen al voltant de la zona on es troben els tròpics amb l’equador, formant part de la cèl·lula de circulació Hadley (és una zona de circulació tancada de l’atmosfera terrestre que domina la circulació global atmosfèrica en les latituds equatorials i tropicals).
Les borrasques es relacionen amb vents i amb elevació atmosfèrica. L’elevació s’acostuma a produir amb cel cobert, format pel gradient tèrmic quan l’aire es col·lapsa, de manera que les depressions porten nuvolositats que provoquen que les temperatures diürnes baixin en totes les estacions de l’any. Tot això és fruit de l’entrada de menys radiació solar ja que aquesta es veu reflectida pels núvols que impedeixen que pugui escalfar la Terra. En canvi, a la nit, l’efecte d’absorció dels núvols en la radiació d’ona llarga fa que les temperatures del dia siguin més suaus.
Existeixen dos tipus de depressions, les frontals i les tèrmiques. Les frontals són un dels fenòmens meteorològics més freqüents en la zona temperada de la Terra i són el resultat de la fricció entre masses d’aire calent i masses d’aire fred. Pel que fa les depressions tèrmiques, són el resultat de la calor acumulada en la superfície terrestre. Aquestes tenen una extensió geogràfica més petita que les depressions frontals.
Algunes de les diferències entre els sistemes de baixes pressions i els anticiclons són que les borrasques tenen una àrea més reduïda, així com també forts vents provocats pels factors següents: la baixa pressió, la força centrífuga que es produeix quan giren i l’efecte Coriolis.
Una pàgina wb molt interessant a visitar és: http://teleformacion.edu.aytolacoruna.es/AYC/document/atmosfera_y_clima/pronostico/prevision3.htm
Roger Llabrés
Existeix l'astenosfera?
Aquesta és una qüestió que encara no ha estat resposta per la comunitat científica, ja que, a la idea tradicional de l’existència de l’astenosfera, se li ha sobreposat una altre teoria proposada en l’última década. Un dels principals defensors d’aquesta és Francisco Anguina, llicenciat i doctor en Ciències Geològiques per l’Universitat Complutense de Madrid.
Segons els defensors de l’astenosfera, aquesta és una capa que forma l’interior de la Terra segons el model estàtic (basat en les propietats físiques i mecàniques de les roques). Es troba a 100-150 qm de profunditat fins a uns 400 qm. Algunes de les seves caracterítiques són: l’abundància de Mg (magnesi) i Fe (ferro), temperatures superiors als 500 ºC i densitats de les roques al voltant de 3,3 g/cm3. A aquesta zona també se l’anomena canal de baixa velocitat, ja que aquí les roques es troben parcialment foses i es comporten de manera més fluïda que en la litosfera cosa que fa que s’hi produeixin corrents de convecció i així podem entendre la teoría de la Tectònica de Plaques com també el fenómen de l’equilibri isostàtic dels continents sobre el mantell.
No va ser fins fa una dècada, en la que la idea de l’astenosfera per explicar el moviment de les plaques litosfèriques es va creure prescindible, que es va proposar un nou sistema en el que les plaques són mogudes i arrosegades pel mantell sublitosfèric i aquest alhora està unit fins al nucli terrestre. Pel que fa a l’equilibri isostàtic, es produeix entre la part inferior del mantell i la part exterior del nucli terrestre. Aquest model dóna també resposta al canal de baixa velocitat on trobem dues possibles explicacions, la primera, que les dades obtingudes també es podien interpretar en un altre sentit i la següent que sigui una zona on les roques tenen baixa rigidesa ,però en cap cas podem parlar de que aquesta franja rocosa sigui homogènia i gran i per tant no podem parlar d’astenosfera. La no utilització del concepte d’astenosfera no afecta el concepte de litosfera que continua sent el mateix, la capa més superficial i rígida del planeta que arriba fins a 100 ó 150 qm de fondària depenent de la zona.
Roger Llabrés
La supernova 1572
Astrònoms de l’Institut Max Planck, utilitzant telescopis situats a Hawai i Andalusia, han captat ecos de llum de la supernova descoberta per Tycho Brahe al 1572. Aquell any, una estrella més brillant que les altres, la qual fins i tot podia ésser observada durant el dia, va aparèixer al cel. L’astrònom danès Tycho Brahe va mesurar de forma precisa la posició de l’esmentada estrella i va descobrir que es trobava més enllà de la lluna. D’aquesta manera va contradir la teoria aristotèlica, vigent fins aleshores, de que tot allò que estava més llunyà que la lluna romania sempre inalterable, és a dir, que no canviava en cap cas.
La supernova de Tycho Brahe és del tipus Ia, causada a partir d’una explosió gegant i termonuclear d’una nana blanca.
Els científics actuals han emprat els ecos de llum de l’explosió, els quals són les ones de llum de l’explosió original que encara avui dia arriben a la Terra de forma indirecta, reflectits en un anomenat mirall interestelar de partícules de pols. Aquests ecos de llum contenen una espècie d’empremta fòssil; aquesta, ha permès als investigadors d’observar l’espectre òptic de la supernova amb quasi la mateixa brillantor que va tenir.
Aquest ha estat un gran pas endavant en ciència ja que amb l’estudi dels citats ecos de llum es podran classificar d’altres restes de supernoves a la nostra galàxia i també en galàxies properes.
http://www.sciencecentric.com/news/article.php?q=08120378-tycho-brahe-1572-supernova-classified
Gabriel García Arenas
Descobreixen noves glaceres a Mart
Els primers indicis d’aigua a Mart van ser detectats fa quatre anys per els vehicles Spirit i Opportunity, i després va ser confirmat per el Phoenix, un altre vehicle de la NASA. Fa un any, el radar de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) va detectar unes glaceres, i la noticia no ens ha arribat fins ara ja que la NASA volia estar segura de que eren glaceres i volia fer més investigacions.
Aquestes glaceres es troben localitzades lluny dels pols de Mart i a pocs metres de l’escorça rocosa de Mart, es a dir, les glaceres només arriben a pocs metres sota terra. Es creu que tenen aquesta localització a causa d’un canvi que va sofrir l’eix de rotació de Mart, i va empènyer les glaceres a aquests llocs. Les glaceres tenen una dimensió de milers de kilòmetres quadrats.
Aquest descobriment és molt important per dues raons: constata l’existència de vida a Mart, ja que l’aigua és un dels ingredients elementals per a que hi hagi vida i també encoratja als científics que busquen vida més enllà del sistema solar. L’altre raó és que en les futures expedicions interplanetàries la necessitat d’aigua serà coberta per les glaceres que han trobat.
Marc Codina
Nous planetes a la vista
Els astrònoms han localitzat quatre nous planetes que es troben a l’exterior del Sistema Solar. Des de 1995 ja han estat identificats més de 300 que orbiten al voltant d’una estrella que no és el sol, però aquesta és la primera vegada que s’han identificat a partir de detectar directament la llum que emeten o reflexen. Aquests planetes són gegants, gasosos i massa joves per que la vida hi hagi aparegut. Encara estan irradiant gran part del calor acumulat a la seva etapa de formació.
Es tracta d’un gran pas endavant en ciència, ja que l’observació directa de planetes extrasolars permetrà descobrir astres que es trobin a molta distància dels seus respectius sols. Fins ara, amb la detecció indirecta a partir dels seus efectes sobre les estrelles, només han estat trobats astres que es troben relativament aprop. D’altra banda, amb l’estudi de la llum que emeten i reflexen es podrà determinar les propietats de llurs atmosferes com la temperatura o la composició química, que ens informaran sobre les seves característiques.
https://publicaffairs.llnl.gov/news/news_releases/2008/NR-08-11-02.html
Gabriel García
Com funciona l' LHC
Aquest matí no hem pogut sentir l'explicació de com funciona la màquina.
Mireu el video per tal de fer-vos una idea
una imatge d'avui
Aquesta imatge ha estat captada avui pel Chandra, l’observatori de raigs x que orbita la Terra. Correspond a una galaxia elíptica massiva situada a prop de la costelació de Virgo, a uns 55 milions d’anys llum. A la web del Chandra hi trobareu moltes més
.