La anciana que va viure sana 115 anys va acumular 400 mutacions a la sang

Hendrikje van Andel-Schipper, una dona holandesa que va morir ara fa 9 anys va ser considerada la dona més gran d’edat de la Terra al morir al 115 anys. A més a més va ser la persona de mes edat en donar el seu cos a la ciència, cosa que era molt interessant. A l’estudiar a fons la sang i el genoma de Hennie (tal i com la coneixien) es va trobar que la seva sang acumulava més de 400 mutacions.
Interessava molt estudiar els gens d’aquesta dona i les seves mutacions, ja que tot i la seva avançada edat es mantenia en condicions mentals que no tenien res a envejar a persones 40 anys més jove que ella, i queva mantenir fins al dia de la seva mort l’any 2009. El truc? És el que han intentat investigar múltiples investigadors d’Holanda i Estats Units.
Les mutacions en el genoma poden afectar negativament a l’organisme i fins i tot provocar la seva mort com per exemple un càncer. Però s’ha estudiat i ara "reconfirmat" amb l’estudi de Hennie, que les mutacions segons en el fragment de DNA on succeeixin poden no afectar al funcionament cel·lular. S’han estudiat a fons les cel·lules sanguínies de la dona centenària, ja que són cèl·lules que es reposen amb molt constància i això fa que siguin més propenses a patir alguna mutació.
L’estudi de la sang de Hennie ha permès confirmar la hipòtesis de que els leucòcits sans també es modifica en genèticament i es va comprovar que durant la seva llarga vida aquests en el seu cos havien acumulat fins a 400 mutacions. A l’examinar els glòbuls blancs que contenien les mutacions es va fer un descobriment molt important, després de la mort de Hendrikje la sang perifèrica derivava de tansols 2 cèl·lules mare hematopoètiques actives, quan en el cos humà n’hi ha 11000 i quan naixem 1300 d’aquestes són actives. Això vol dir que a mida que ens fem grans la reserva de cèl·lules hematopoètiques disminueix fins que la majoria de cèl·lules són clonades de unes poques cèl·lules parentals.
També es va estudiar la longitud dels telòmers, és a dir, els extrems dels cromosomas que els protegeixen de la degradació. I van observar que els de l’holandesa eren molt més curts que els del cervell, que són cèl·lules que gairebé no es divideixen. Per aquesta observació els investigadors expliquen que segurament les cèl·lules de Hennie van morir d’esgotament després d’arribar a un límit de divisions. I subratllen la necessitat d’estudiar si el cansament d’aquetes cèl·lules pot provocar la mort d’una persona d’edat tant avançada com la de Hendikje.