Blogia
colorblau

Biologia

El parent més antic dels dinosaures

El parent més antic dels dinosaures

Els dinosaures més antics que es coneixen van poblar la Terra fa 230 milions d’anys. Tanmateix, la troballa d’un animal molt semblant que va viure 10 milions d’anys abans suggereix que els dinosaures van habitar el nostre planeta abans del que es pensava. Així ho assegura l’equip de paleontòlegs nord-americans que va trobar els fòssils a Tanzània i l’estudi del qual recull dijous la revista ’Nature’.

La nova espècie descoberta es diu ’Asilisaurus kongwe’ i, segons els investigadors, s’assemblava tant als dinosaures com els homes als ximpanzés. Pertany als silesaurus, un grup d’animals amb característiques comunes als dinosaures però amb diferències en alguns aspectes claus.

Segons aquest estudi, liderat per l’investigador de la Universitat de Texas Sterling Nesbitt, silesaurus i dinosaures van conviure durant gran part del Període Triásico (fa entre 250 i 200 milions d’anys). Per això, suggereixen que ambdós van tenir avantpassats comuns fa 240 milions d’any
s.

Webs:

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/03/03/ciencia/1267616789.html

Daniel Marín

La serp que menjava dinosaures

La serp que menjava dinosaures

Aquest curiós rèptil feia tres metres i mig però la seva mandíbula no estava preparada per menjar els rígids ous de dinosaure així que esperava que naixessin per devorar: els cinquanta centímetres que solien mesurar els nadons de dinosaure encaixaven perfectament en la seva boca, de manera que eren una de les seves preses favorites. Es tracta d'una serp que va viure fa 67 milions d'anys i que ha estat batejada com 'Sanajeh indicus'. L'actual director del Geological Survey de l'Índia, Dhananjay Mohabey, va trobar la seva fòssil a principis dels anys 80 però no ha estat fins ara quan han descobert que es tractava d'una serp. El fòssil va ser trobat en un molt bon estat de conservació, enrotllat en un niu de dinosaures sauròpodes (els de major mida que es coneixen) juntament amb diversos ous i ossos de membres en un jaciment

de Gujarat, a l'oest de l'Índia, una zona rica en fòssils d'aquests animals. En concret, els paleontòlegs van trobar el crani de la serp gairebé complet, la part baixa de la mandíbula al costat de diversos ossos enrotllats a un ou trencat i restes de un titanosaures nadó de mig metre de longitud. Segons els investigadors, el fòssil suggereix que les serps, atrets pel moviment, es llançaven als nius quan els dinosaures trencaven la closca i que probablement milers de nadons sauròpodes indefensos van ser presa de les serps.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/03/01/ciencia/1267462131.html

Narcís Homs

Interferir en la Vida Sexual de los Mosquitos Para Combatir la Propagación de la Malaria

Interferir en la Vida Sexual de los Mosquitos Para Combatir la Propagación de la Malaria

Impedir a los mosquitos macho depositar con éxito su esperma dentro de las hembras podría evitar la reproducción de estos insectos, y ofrecer una posible nueva manera de combatir la malaria. Este enfoque ha sido investigado por un equipo de científicos, quienes presentan ahora sus conclusiones.


El nuevo estudio se centra en la especie que es la principal culpable de la transmisión del paludismo en África, el mosquito Anopheles gambiae. Estos mosquitos se aparean una sola vez en su vida, lo que significa que interrumpir su proceso reproductivo ofrece una buena manera de reducir drásticamente sus poblaciones en África.

Cuando se aparean, el macho transfiere esperma a la hembra y después transfiere una masa coagulada de proteínas y fluidos seminales conocida como tapón de apareamiento. Este tapón no se encuentra en ninguna otra especie de mosquito, y hasta ahora, muy poco se ha sabido sobre su utilidad y sobre el papel que desempeña en la reproducción del Anopheles gambiae.

El equipo de Flaminia Catteruccia, del Departamento de Ciencias Biológicas del Imperial College de Londres, ha mostrado que el tapón de apareamiento no es una simple barrera para impedir la inseminación por los machos rivales, como se ha sugerido previamente. El equipo de investigación ha descubierto que el tapón de apareamiento es esencial para asegurar que el esperma sea correctamente retenido en el órgano femenino de almacenamiento de esperma, a partir del cual la hembra puede fertilizar los huevos en el transcurso de su vida. Sin el tapón de apareamiento, el esperma no se guarda correctamente, y la fertilización no puede realizarse.
Este hallazgo podría usarse para desarrollar nuevas maneras de controlar las poblaciones de mosquitos Anopheles gambiae, en aras de limitar la propagación de la malaria.

Ignasi Pou

Es troba a Estats Units un fòssil de tauró gegant

Un equip de paleontòlegs ha descobert a Kansas, Estats Units els restos fossilitzats de un tauró gegant de deu metres de llarg que va viure fa uns 89 milions d’anys.

Es creu que es pot tractar del depredador de crustacis més gran que mai hagi existit. Els experts ja coneixien aquesta espècie però aquest descobriment ha donat a saber que en realitat és molt més gran del que es creia.

Aquest descobriment ha estat fet per el doctor Kenshu Shimada de la universitat de Paul a Chicago i el seu equip de treball. El fòssil ha estat trobat exactament a un penya-segat de Kansas anomenat Calitza for Hays.

El expert ha explicat que en l’època que va viure aquest tauró Kansas es trobava en mig del Mar Interior Occidental que s’extenia de Nord  Sud a lo llarg d’Amèrica del Nord. Shimada creu que el tauró podria ser semblant al tauró nodriza però amb dimensions molt més grans i més robust.

Pol Mas

La Asombrosa Armadura de un Caracol Marino

La Asombrosa Armadura de un Caracol Marino

Muy adentro del campo submarino de fumarolas de Kairei, a cuatro kilómetros bajo las aguas del Océano Índico central, se ha descubierto un molusco gasterópodo, cuya armadura podría mejorar los materiales usados en estructuras que soportan una gran carga o los materiales utilizados en blindajes u otros sistemas de protección. Las aplicaciones finales abarcan todo tipo de especialidades, desde las cubiertas o cascos de aeronaves hasta los equipamientos deportivos.
Unos investigadores del MIT están estudiando las propiedades físicas y mecánicas del molusco. Christine Ortiz es la investigadora principal del proyecto en el MIT.

El gasterópodo tiene una singular concha de tres capas que puede ofrecer a los científicos conocimientos útiles para futuros principios de diseño mecánico. Específicamente, tiene una capa interior muy calcificada, y una gruesa capa media orgánica. Pero la extraordinaria capa externa fusionada con sulfuro de hierro granular es la que entusiasma a los investigadores.

El campo de fumarolas de Kairei es una serie de profundas aberturas en la corteza del planeta a lo largo de una cordillera volcánica bajo el Océano Índico. Allí fue donde los investigadores de una expedición descubrieron en 1999 el caracol nunca antes visto.

Ignasi Pou

Els peixos distingeixen a altres espècies mitjançant els patrons ultraviolats dels seus rostres.

Els peixos distingeixen a altres espècies mitjançant els patrons ultraviolats dels seus rostres.

Els peixos poden distingir entre dues espècies basant-se solament en la forma dels patrons ultraviolats dels seus rostres, segons un estudi de la Universitat de Queensland en Brisbane (Austràlia).
Els científics sabien que existeixen alguns animals que tenen visió ultraviolada però l'estudi suggereix que aquest sentit podria estar més desenvolupat i ser més útil com canal de comunicació del que es pensava.
Els investigadors han assumit durant molt temps que la visió ultraviolada no és molt bona i que solament és útil per a detectar la presència i absència de llum ultraviolada o d'objectes brrillants. El més emocionant és que vam mostrar que aquests peixos poden diferenciar entre complexos patrons ultraviolat. Les longituds d'ona curta de llum que caracteritzen els llamps ultraviolats solen escassejar l'aire i l'aigua, i fins i tot animals que poden veure en aquest rang no solen tenir molts cons, o fotorreceptores, per als ultraviolat en els seus ulls.
En els seus experiments, els investigadors van presentar a peixos damisela molt agressius amb els intrusos en el seu territori, que representaven diferents espècies que varien en aparença sol en els seus patrons ultraviolats. Aquestes proves d'elecció inicials van mostrar que el peix sempre atacava a una espècie en comptes de l'altra. Però quan els investigadors li van llevar als peixos la seva capacitat per a veure en ultraviolada, la preferència entre els peixos intrusos va desaparèixer.

Adriana Olsina

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=690647&idseccio_PK=1477

Fósil encontrado en EEUU,''de un nuevo tiburón gigante''

Fósil encontrado en EEUU,''de un nuevo tiburón gigante''

 

El día 25 de febrero de 2010 se encuentra un fósil de tiburón gigante , en E.E.U.U.

Un equipo de paleontólogos descubrió en Kansas, (Estados Unidos), los restos fosilizados de un tiburón gigante de 10 metros de largo que vivió hace unos 89 millones de años aproximadamente.

Creen que se puede tratar del mayor depredador de crustáceos que jamás hayamos visto , como informa Matt Walker, editor de BBC Ciencia.

El doctor Kenshu Shimada, de la Universidad DePaul, en Chicago, (Illinois), y su equipo de trabajo encontraron los restos del Ptychodus mortoni en un acantilado en Kansas llamado Caliza Fort Hays.

Los expertos ya conocían la existencia de la especie, pero el nuevo ejemplar sugiere que era muchísimo mayor de lo que se pensaba . Los detalles del hallazgo aparecen publicados en el último número de la revista especializada Cretaceous Research.

Una fracción

Junto con un pedazo de mandíbula, los paleontólogos encontraron dientes y escamas, lo cual es relevante debido a que lo usual es encontrar sólo dientes aislados. ‘’Aunque esto representa sólo una fracción del cuerpo completo del tiburón, el fragmento de la mandíbula es gigante. El estimado total de la dimensión de la mandíbula es un metro, lo cual sugiere que el tiburón probablemente medía diez metros’’, dijo Shimada.
’’Hay muchos dientes y unos pocos esqueletos incompletos del P. mortoni en colecciones de museos, pero este nuevo ejemplar contiene uno de los dientes más grandes encontrados hasta el momento junto con un fragmento gigante de mandíbula", dijo.

El experto explicó que en la época en que el animal vivió, la actual "Kansas’’ se encontraba en el medio de lo que se conoce como el mar interior occidental, que se extendía de norte a sur a lo largo de América del Norte.

El Ptychodus mortoni habitó en los mares prehistóricos por más de cien millones de años. Debido a la falta de piezas que compongan un esqueleto completo, es muy difícil imaginar la apariencia física del tiburón.

Sin embargo, Shimada manifestó que el P. mortoni podía haber tenido una forma similar al tiburón ‘’nodriza’’(Ginglymostoma cirratum) aunque, desde luego, de dimensiones mucho más grandes…                                                                                                                                                    Jaume Muixí

 

La avutarda i el seu ritual

La avutarda i el seu ritual

Un estudi recent encapçalat per científics del CSIC explica com 'opera' el mascle de pioc salvatge ( 'Otis tarda') per atreure les femelles. Aixequen la part posterior de la seva cua en direcció al Sol, de manera que la llum d'aquest incideixi sobre les seves plomes blanques i les facin més brillants i visibles per a les femelles. El seguici té tres parts, en les que van aixecant a poc a poc la cua i movent les ales fins a convertir-se en una bola de plomes. Per dur a terme l'estudi, recollit a la revista 'Behavioral Ecology and Sociobiology', es van utilitzar 250 mascles residents a la comarca dels Oteros, al sud-est de la província de Lleó. Els investigadors van anar a set llocs d'aparellament diferents on habitualment acudeixen els mascles per exhibir i les femelles per a triar una parella amb qui copular. Copulen al matí. Les zones en les quals se exhibeixen es caracteritzen per ser visibles a molta distància. Solen ser turons o llocs elevats amb bona visibilitat. De fet, el ritual per atraure sexualment a les famelles de la avutarda és tan cridaner que els humans poden veure a més d'un quilòmetre de distància L'exhibició i l'aparellament solen ocórrer als matins, segurament perquè a la tarda s'arrisquen a atraure també a guineus i altres depredadors ". Els mascles es reuneixen allà i comencen a exhibir. Després, van arribant les femelles i seleccionen a un d'ells en funció d'uns paràmetres que, segons Viñuela, encara no aconseguit desxifrar. còpula i després se'n van soles. I és que, a diferència d'altres espècies, les femelles de pioc salvatge cuiden soles les seves cries. No tenen parella fixa i cada vegada s'aparellen amb un mascle diferent. "En el món de les aus trobem tot tipus de sistemes socials. N'hi ha monògames, altres que tenen parella fixa però de vegades copulen amb altres i fins i tot en algunes espècies són els mascles els que s'encarreguen de les cries ", afirma Viñuela. Una altra característica dels mascles de pioc salvatge és la seva gran mida, entre tres i quatre vegades més gran que el de les femelles.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/02/25/ciencia/1267105411.html

Narcís Homs

Les corrents elèctriques al fons marí

Les corrents elèctriques al fons marí

En les mostres de sediment marí s'aprecien les diferents capes que indiquen l'efecte dels processos elèctrics dels bacteris. Així el fang del fons del mar pot conduir electricitat i fer-ho amb l'ajuda dels bacteris que hi viuen, creuen investigadors que han comprovat que es produeixen corrents elèctriques entre diferents capes dels sediments marins.

S'ha comprovat que els bacteris presents en sediments marins de la badia d'Aarhus (Dinamarca) estan connectades per corrents elèctriques a distàncies enormes per la seva escala: 12 mm . La idea predominant fins ara ha estat que dues substàncies han d'estar en contacte directe una amb una altra per reaccionar, però la recerca en sediments del fons de la badia d'Aarhus demostra que caldria tenir en compte un contacte via nanocables elèctrics per entendre completament els cicles ecològics.

Pot semblar molt poca distància 12 mm," però per un bacteri significa 10.000 vegades la longitud del seu propi organisme, l'equivalent a uns 20 quilòmetres a escala humana. En l'experiment es veu com els processos d'utilització de l'oxigen en les colònies bacterianes s'encenen i s'apaguen en les capes inferiors del sediment marí quan s'afegeix o es treu oxigen de la superfície. No obstant això, sabem que aquest oxigen no arriba a la profunditat en què estan els bacteris que l'utilitzen.

Aquest avenç és de molta gran ajuda; d'una banda, les dades poden ser rellevants en la transferència d'energia i el flux d'electrons en molts entorns diferents, no només en els sediments estudiats . Però a més, altres reaccions d'aquest tipus poden ser importants en processos com la bioremediació, la corrosió i el segrest de carboni en sediments.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Corrientes/electricas/fondo/mar/elpepusoccie/20100224elpepusoc_13/Tes

Narcís Homs

El camp magnètic de la Terra influeix en els nostres somnis

El camp magnètic de la Terra influeix en els nostres somnis

Segons publica la revista New Scientist, una recent investigació suggereix que el camp magnètic terrestre influeïx en els nostres somnis. S'han analitzat registres durant 8 anys que permeten observar una relació entre els somnis més extravagants i l'activitat geomagnética.

 Juntament amb aquesta investigació, altres estudis han demostrat la relació entre la baixa activitat geomagnética i l'augment en la producció de melatonina, una potent hormona que ajuda a configurar el rellotge circadià (oscil·lacions de les variables biològiques ) de l'organisme. Després de diverses anàlisis, el director de l'estudi Lipnicki, va descobrir una correlació estadística entre els somnis extravagants i l'activitat geomagnética, amb somnis rars que ocorren en dies amb una menor activitat geomagnética.

Adrià Blanco Soler

1r Batxillerat A

Primer tractament al laboratori d'una enfermetat genètica

Primer tractament al laboratori d'una enfermetat genètica

Recentment s’ha observat que les cèl lules mare obtingudes a partir de la pell de pacients amb envelliment prematur són sanes. El primer experiment que demostra que les cèl lules mare induïdes serveixen per a estudiar malalties genètiques també ha proporcionat una gran sorpresa. Cèl lules de la pell de pacients amb una rara malaltia que produeix envelliment prematur van ser reprogramades amb l'addició de quatre gens per obtenir cèl lules mare induïdes.

La sorpresa va ser que aquestes últimes no tenien el defecte genètic original (que produeix una mort cel lular prematura) i es dividien indefinidament com les normals. L'estudi relaciona per primera vegada les cèl lules mare amb l'envelliment i el càncer, assenyalen els investigadors del Children's Hospital de Boston (EUA) que han publicat els seus resultats a la revista Nature.

" Si als pacients amb disqueratosis congènita se'ls fa un trasplantament de moll d'os convencional, solen presentar una mortalitat més gran que altres pacients perquè la seva malaltia afecta a molts sistemes orgànics ", explica Suneet Agarwal, líder de l'estudi." Per a aquests pacients, i per a altres que tenen la síndrome d'error de la medul la òssia, seria ideal fer un trasplantament més suau amb cèl lules mare procedents de les seves pròpies cèl lules ". A més, com la creació de cèl lules mare induïdes sembla promoure l'allargament dels telòmers (els extrems dels cromosomes), els resultats també indiquen que persones de totes les edats es podrien beneficiar de teràpies cel lulars d'aquest tipus, indica l'investigador. "No diem que hem trobat la font de la joventut, però el procés de creació de cèl lules iPS recapitula en part els mecanismes biològics que la nostra espècie utilitza per rejovenir en cada generació ".

 http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Primer/tratamiento/laboratorio/enfermedad/genetica/elpepusoccie/20100217elpepusoc_19/Tes

Narcís Homs

La ciència ‘recrea’ un esquimal que va viure fa uns 4.000 anys

La ciència ‘recrea’ un esquimal que va viure fa uns 4.000 anys

1.      Un estudi va analitzar uns cabells conservats sota el gel de Groenlàndia.

2.      El mapa genètic descarta un vincle pròxim amb els actuals pobles inuit.

Uns cabells conservats miraculosament durant 4.000 anys sota el gel de Groenlàndia han permès determinar que l’individu al qual pertanyien tenia una pell bastant fosca, ulls morenos, grup sanguini O+ i cabells gruixuts, així com una tendència a la calvície, entre altres intimitats. Inuk, que és com ha estat batejat, formava part dels primers pobles que es van aventurar a colonitzar les indòmites terres de l’Àrtic americà, més al nord del paral·lel 65. Una seqüenciació genètica d’aquest nivell no havia arribat mai tan enrere en el temps.
La filigrana científica ha estat coordinada per investigadors del Museu d’Història Natural i la Universitat de Copenhaguen, però en el treball hi han participat una vintena de centres de la mateixa Dinamarca, els Estats Units, França, Rússia, Estònia, el Regne Unit, Austràlia, la Xina i Itàlia. Els resultats de la investigació es publiquen aquesta setmana a la revista científica Nature.

Investigacions anteriors havien aconseguit recuperar restes d’ADN pertanyents a neandertals que van viure a Europa fa 40.000-60.000 anys, però sempre es tractava de petits fragments molt contaminats per material genètic de bacteris i virus. El mateix va passar amb diverses restes de mamut amb uns 10.000 anys d’antiguitat. El treball per acoblar les peces era un puzle de dificultat suprema. Ara, en canvi, els investigadors han aconseguit reconstruir el 79% del genoma, una primícia sense precedents, amb tot just dos grams de cabell.

Gràcies al permafrost, el gel perpetu del subsòl groenlandès, «la preservació dels cabells era fantàstica», explica a aquest diari una de les autores del treball, la genetista portuguesa Paula Campos. De fet, una de les tasques de Campos ha estat comprovar els danys causats per la degradació de l’ADN mitjançant la comparació amb material antic de mamífers. Eske Willerslev, director de l’estudi, resumeix: «El genoma d’Inuk és comparable en qualitat al d’un humà modern». Les contaminacions s’han estimat en menys de l’1% del total del genoma.


El pèl del qual parteix l’estudi es va descobrir el 1986 durant una excavació al jaciment de Qeqertasussuk, a la costa oest de Groenlàndia, i es va guardar al Museu Nacional de Dinamarca. Les noves tecnologies de seqüenciació, amb potents aparells instal·lats a la Xina, han permès fer l’anàlisi en uns quatre mesos, i això que totes les porcions s’han seqüenciat 20 vegades per descartar possibles errors. «Fa poc hauríem trigat uns quants anys», diu Campos.

 

A més a més dels citats, la reconstrucció ha permès inferir detalls sorprenents com que l’individu tenia unes grans paletes dentals i que, com tot poble esquimal, estava adaptat a les baixes temperatures. També sembla que patia otitis com a resultat de l’acumulació de cerumen sec a l’orella.
Investigacions anteriors havien arribat a la conclusió que Inuk formava part de l’anomenada cultura Saqqaq, pobles paleoesquimals d’origen asiàtic que van travessar l’estret de Bering per primera vegada fa uns 6.000 anys, es van estendre per l’Àrtic americà i van acabar desapareixent fa uns 3.000 anys. Tant a Groenlàndia com al nord del Canadà hi ha diversos jaciments amb restes arqueològiques atribuïdes a la mateixa cultura, «tot i que encara no se n’han fet anàlisis genètiques», insisteix la investigadora portuguesa. Les primeres migracions de pobles asiàtics van arribar a Amèrica fa almenys 15.000 anys (possiblement 25.000) i van accedir al con sud en uns quants mil·lennis, però, a diferència del que van fer els ancestres d’Inuk, no es van endinsar a les regions més fredes de l’Àrtic.

En qualsevol cas, el parentiu filogenètic dels Saqqaq seguia sent motiu de controvèrsia. Ara, finalment, els investigadors posen les coses en ordre: els pobles paleoesquimals –l’estirp d’Inuk– no tenen cap relació estreta ni amb els actuals natius americans ni amb els inuit, els pobles indígenes que avui dia poblen l’Àrtic canadenc. Després d’analitzar i comparar diverses poblacions recents de l’Àsia i Amèrica, l’estudi que publica Nature sosté que Inuk s’assembla molt més als txuktxi, els koriaks, els nganasans i altres pobles que habiten el nord-est de Sibèria i la península de Kamtxatka. Els inuit devien arribar a l’Àrtic americà fa només 1.000 anys. També procedents de l’Àsia, és
clar.
«Els nostres descobriments poden servir d’important ajuda als arqueòlegs i altres especialistes que busquin determinar què va passar amb les persones de cultures extingides», conclou Willersley.

 

Sara Sendra

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=686243&idseccio_PK=1477

 

El camuflatge en el regne vegetal

El camuflatge en el regne vegetal

En el regne animal el camuflatge és utilitzat per ocultar-se dels depredadors i així preservar l’espècie. En el regne vegetal s’ha estudiat molt bé l’ús de la pigmentació com a component per a la nutrició i com a mitjà per atraure pol·linitzadors, però no s’havia estudiat si la variació en la pigmentació s’utilitza per a amagar-se i camuflar-se en l’entorn.

Matthew Klooster de la Universitat de Harvard i els seus companys investigaren si les bràctees dessecades de la planta Monotropsis odorata les utilitzava com a camuflatge. Klooster i els seus companys eliminaren les bràctees dessecades d’algunes de les plantes. Les bràctees són d’un color marró semblant al de la fullaraca del bosc. Llavors els investigadors van descobrir que sí servien de camuflatge aquestes bràctees, perquè les plantes que no se’ls havia retirat les bràctees sobrevisqueren més al estar camuflades.

http://www.amazings.com/ciencia/noticias/231209c.html

 

Clara Roig

Perforación marina en la Antàrtida

Perforación marina en la Antàrtida

Un equipo de 29 científicos, liderados por la geóloga española Carlota Escutia, ha iniciado una campaña de investigación del casquete polar antártico a bordo del buque Joides Resolution. El objetivo es hacer varias perforaciones profundas en el fondo marino y extraer muestras de los sedimentos. Los datos ayudarán a reconstruir la historia del casquete polar antártico, formado hace 34 millones de años, y valorar así su estabilidad durante los episodios de elevadas temperaturas y altas concentraciones de dióxido de carbono ocurridos en el pasado, según explica el consejo Superior de Investigaciones científicas (CSIC). El plan es realizar cinco perforaciones en profundidades comprendidas entre 500 y 4.000 metros. "la historia de la estabilidad del casquete antártico es de gran importancia, pues las variaciones en su extensión y volumen afectan no sólo al nivel del mar, sino también a la circulación oceánica y la evolución de la biosfera, entre otros aspectos", explica Escutia, del Instituto andaluz de ciencias de la Tierra (centro mixto del CSIC y la Universidad de Granada). El Joides Resolution zarpó el pasado 3 de enero de Wellington (Nueva Zelanda) con rumbo al territorio Wilkies, en la parte oriental de la Antártida. Es la primera vez que se realizan perforaciones en este sector del continente blanco, afirma el CSIC. En los últimos 15 años se han realizado dos expediciones de este tipo, una en la Península antártica y otra en la bahía de Prydz. Esta previsto que la actual campaña concluya el próximo 9 de marzo en Hobart (Tasmania).

La expedición ha comenzado ya la perforación en el primero de los cinco lugares seleccionados, el WLRIS-07, donde se quiere alcanzar una profundidad de 900 metros. Las muestras se analizan en el propio barco para determinar sus diferentes componentes: microfósiles, partículas, indicadores del campo magnético terrestre, etcétera.

Narcís Homs

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Objetivo/perforar/fondo/marino/Antartida/elpepusoccie/20100202elpepusoc_16/Tes

Tomàquets

Tomàquets

Investigadors indis han assolit que la hortalissa aguanti sense problemes, sense un estovament de la seva pell, durant els 45 dies posteriors al moment de la recol·lecció. Ho han aconseguit silenciant l'activitat de dos enzims de la pròpia planta que afavoreixen la maduració. Uns científics de l'Institut Nacional d'Investigació Genòmica de Plantes, expliquen en PNAS que els seus tomàquets transgènics creixen de forma normal i tenen els mateixos rendiments que les varietats clàssiques. Els investigadors indis van identificar dos enzims, alfa-manosidasa (a-Man) i beta-D-N-acetilhexosaminidasa (ß-Hex), que s'acumulen en els tomàquets en fases crítiques de la seva maduració. Com a resultat, els tomàquets que no tenien de-Man eren 2,5 vegades més robusts que els convencionals, mentre que els quals mancaven de ß-Hex ho eren dues vegades més. Els autors expliquen que ambdós tipus de tomàquets transgènics mantenien la seva teixidura i fermesa fins a 45 dies en comparació dels tomàquets convencionals, que començaven a encongir i perdre teixidura després de 15 dies. El gran problema comercial dels tomàquets és que, una vegada recol·lectats en el seu just punt, maduren molt ràpid i suporten amb prou feines els transports tortuosos. Per aquest motiu se solen recol·lectar quan encara estan verds. A l'Índia, entre un 35% i un 40% de la collita, s'acaba perdent o deteriorant abans de comercialitzar-se.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=683663&idseccio_PK=1477 

Andrea Abdó

Els humans i els ximpanzés, cada cop més lluny

Els humans i els ximpanzés, cada cop més lluny

El cromosoma Y, focus d’atenció especial des del seu descobriment, ha resultat ser molt especial, tant en el seu comportament genètic com en les seves característiques genòmiques. Els dos cromosomes sexuals, el X i el Y, es van originar fa centenars de milions d’anys, a partir d’un cromosoma ancestral no sexual, durant l’evolució dels diferents sexes en els éssers vius. En l’actualitat, la seqüència de parells de bases del Y és tres vegades més curta que la de l’X. Per això ha suposat que és un cromosoma degenerat, que ha anat perdent la càrrega genètica no relacionada amb la determinació sexual i que en el futur podria fins i tot arribar a desaparèixer.

El 2003 es va completar la seqüència genètica del cromosoma Y humà, el que determina el sexe masculí, però fins ara no s’havia fet el mateix amb el del ximpanzé, l’espècie més propera evolutivament a la humana. La comparació d’ambdós cromosomes Y ha sorprès els científics, perquè les seves regions específicament masculines (al voltant del 95% del total) són notablement diferents, tant en la seva estructura com en els gens que contenen. Mentre que el genoma complet d’ambdues espècies coincideix en un 98,8%, el del cromosoma Y difereix en més d’un 30%. A més, en el del ximpanzé hi ha molts menys gens que en el de l’ésser humà, tant perquè ha perdut gens respecte a l’avantpassat comú com perquè l’humà els ha guanyat. Atès que les dues espècies es van separar fa sis milions d’anys, aquest resultat indica que hi ha hagut una evolució molt ràpida en el cromosoma Y humà. Entre els factors que han contribuït a aquesta "extraordinària divergència" hi ha el paper predominant d’aquesta regió del cromosoma en la producció de l’esperma, les diferències en el comportament sexual de les dues espècies i diferents mecanismes de recombinació.

 

Narcís Homs

 

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/cromosoma/humanos/chimpances/difiere/elpepusoccie/20100113elpepusoc_11/Tes

 

El mar esconde 17.650 nuevas especies

El mar esconde 17.650 nuevas especies

En los grandes fondos marinos, se han encontrado 17.650 especies de animales que no se habían visto nunca. Son casi todas muy extrañas, absortas en la oscuridad total hasta 5.000 metros de profundidad . El próximo año se publicará un inventario completo y que irá desde gusanos que se alimentan con petróleo hasta octópodos de dos metros de longitud que tienen una aletas tan grandes que ya han recibido el apodo de Dumbo.

  "Los fondos abisales ya no son un agujero negro", ha declarado el estadounidense Robert Carney, de la Universidad de Louisiana. La luz solo llega hasta una profundidad de 200 metros; más allá, no existe flora marina y los animales deben alimentarse de otras cosas, como bacterias.

Aun así, los fondos más oscuros se han mostrado mucho menos inhóspitos a la vida de lo que se esperaba ya que 5.722 de las nuevas especies se han hallado a más de 1.000 metros de profundidad. muchos de estos són animales transparentes, o invertebrados multicolores, erizos y estrellas de mar.

también se a encontrado un gusano marino que fue sorprendido mientras ingería crudo petrolífero en aguas del Golfo de México.

webs de interés

http://www.periodistadigital.com/ciencia/mundo-animal/2009/11/23/descubren-miles-de-nuevas-especies-abisales-que-nunca-han-visto-la-luz.shtml

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=664387&idseccio_PK=1477


Daniel Marín

El dofí d'aigua dolça

El dofí d'aigua dolça

El dofí del Ganges és un dels quatre d'aigua dolça que hi ha al món. Aquest exemplar també es troba a l'Amazones, al riu de la Plata, i potser al Yangtsé, tot i que es dona com a extinguit des de dos mil sis. Les condicions que es reuneixen en aquest riu són cada cop més deplorables i molt insuficients per a la correcte supervivència del dofins. Els aspectes que més preocupen són la disminució del nivell de l'aigua pel sistema de represes i la excesiva contaminació. Aquests dofins de riu degut a la turbietat de l'aigua s'han desarrollat fins a quedar-se gairebé cecs, tan sols distingueixen entre llum i obscuritat, i a diferència dels dofins marins, els d'aigua dolça són menys amigables i no es relacionen amb els humans, sinó que tracten d'evitar-los. Aquest cetàci es veu afectat també pels pescadors que cada cop més el volen pel seu preciat oli que proporciona, en especial al riu Brahmaputra, on només en queden 300. A més a més ara també es veuran afectats per culpa d'un nou projecte de l'empresa petrolera Indian Oil que afectara als dofins i també a l'ecosistema.

Webs d'interés: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Ganges/agoniza/elpepusoc/20091121elpepusoc_2/Tes i http://www.enpositivo.com/200905021917/medio-ambiente/lucha-por-salvar-al-delfin-del-ganges

Narcís Homs

Cinc noves espècies de cocodril descobertes

Cinc noves espècies de cocodril descobertes

Les restes de cinc antigues espècies de cocodril, un d’ells amb unes dents com les de un porc senglar i un altre amb un musell com el pic d’un ànec, han sigut descobertes en el Sàhara per el paleontòleg Paul Sereno. Els cinc fòssils de cocodril, tres d’ells noves espècies fins ara completament desconegudes, formen part de les restes del que van ser un hàbitat estrany de cocodrils situat fa 100 milions d’anys en una massa de terra situada al surt i coneguda actualment com Gondwana.

Paul Sereno, professor de la Universitat de Chicago i el seu equip, han desenterrat aquestes estranyes espècies en una sèrie d’expedicions que van iniciar l’any 2000. La majoria dels fòssils han sigut trobats a la vora de la superfície d’un remot paratge de roques i dunes castigat per forts vents que fa 100 milions d’anys presentava una morfologia molt diferent.

En una època en la que els dinosaures dominaven la naturalesa, aquestes espècies de cocodrils haurien trobat el seu hàbitat en una zona que aleshores estava solcada per rius i rodejada d’una naturalesa exuberant en l’àrea situada avui entre Nigèria i Marroc.

Paul Sereno va declarar que aquestes espècies trobades obrien la porta a una sèrie de tipus de cocodril que no tenen res a veure amb el que coneixem avui en dia. L’expedició de Paul Sereno serà protagonista d’un documental especial de National Geographic Channel, que s’estrenarà el pròxim 27 de desembre a les 9 de la nit.

Amb 13 metres de llarg i vuit tonelades de pes, el Sarcosuchus impreator, conegut com Super Croc, va ser el primer i més gran fòssil de cocodril descobert per Paul Sereno, però no el més estrany. Ara, amb l’ajuda del seu equip ha descobert cinc noves espècies més antigues del Super Croc, la majoria amb extremitats que les haguessin permès caminar en vertical, similar a altres mamífers terrestres, en lloc de la morfologia actual dels cocodrils.

 

 

Norma Pedemonte

 

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=663564&idseccio_PK=1477

 

Un tauró practica una cessària a la seva parella

Un tauró practica una cessària a la seva parella

Un tauró ha salvat a diverses criatures al mossegar al ventre a una femella de la seva espècie en l'aquari Kelly Tarlton         d’ Auckland (Nova Zelanda), segonsn han informat mitjans locals. AL sortir del ventre de la seva mare, les criatures van ser posades a resguard pels empleats del centre en un aquari separat per a evitar que fossin atacades per altres taurons. Els veterinaris van cosir la ferida de la femella, que també es troba en bon estat. Els treballadors de l'aquari, que no sabien que la femella estava prenyada, van reaccionar amb incredulitat quan diversos visitants, atònits, els van informar que un tauró havia mossegat a un altre i que de la ferida havien sortit diverses criatures.

Davies ha afirmat que la cesària improvisada probablement va salvar les vides dels taurons. D'haver nascut de nit, com normalment ocorre en els parts de l'espècie, els bebés haurien estat menjats per taurons adults sense poder ser rescatats.

L'actitud de aparellament dels taurons pot ser molt complexa i els rituals previs entre mascles i femelles varien considerablement entre les espècies. El nedar de forma sincronitzada, les mossegades i els canvis de color són comuns. Existeixen diverses espècies de taurons: els ovíparos --dipositen ous--, els vivípars i els ovovivíparos. Aquests dos ultims donen a llum a les criatures. Ambdós suporten als seus embrions internament i donen a llum a les criatures, però mentre els vivípars donen una alimentació directa als descendents, els ovovivípars no ho fan.

 

Adrià Blanco Soler

1r Batxillerat A