Biologia

UN ANÈL·LIT MARÍ COM A ORIGEN DEL PALLIUM

El còrtex cerebral o pallium és un conjunt de teixit nerviós responsable de la percepció, la imaginació, el pensament, el judici i la decisió. D’aquesta manera podem afirmar que l’art, la literatura, la ciència i la raó són descendents d’aquesta part del nostre cervell. Aquesta estructura ha anat evolucionant a a partir de regions d’éssers menys intel·ligents que nosaltres fins aconseguir el seu màxim desenvolupament en els primats. Però quin és el seu origen? Com va ser la seva evolució? D’ón prové aqesta estructura?

Es sabia ja des de feia temps que el nostre còrtex cerebral mantenia, des de el punt de vista evolutiu, una relació bastant directe amb altres vertebrats i fins i tot amb alguns exemple concret d’invertebrats, com és el cas de l’anfiox. Tot i això, no podíem contestar a preguntes que es remuntessin més enllà en  el temps, a un passat molt més llunyà, ja que les estructures dels vertebrats i invertebrats eren completament diferents morfològicament parlant. Però, gràcies a uns experiments i proves recents realitzades per un grup de científics del Laboratori Europeu de Biologia Molecular en Heideberg ( Alemanya), actualment, s’ha pogut demostrar que vertebrats i invertebrats tenim un antepassat comú, datat fa uns 600 croms: l’anèl·lit marí Platynereis dumerilii.

Les conclusions a les que s’han pogut arribar desprès de analitzar els resultat són dues. Primerament, que el còrtex cerebral és molt més antic del que es sabia fins aleshores, fins i tot, molt més antic que els animals pluricel·lulars. La segona conclusió, és que el pallium va aparèixer per sorpresa, a causa de l’adaptació i evolució de la vida primitiva dels oceans.

Aquestes conclusions s’han arribat gràcies a un mètode nou, dissenyat per observar amb profunditat les regions cerebrals del Platynereis dumerilii responsables de processar la informació olfactòria. D’aquesta manera  s’han pogut determinar els orígens evolutius del nostre cervell comparant les molècules de les estructures dels anèl·lits i la informació que tenim sobre el còrtex dels vertebrats .

Podem afirmar, per concloure, que l’origen del còrtex cerebral foren un conjunt de cèl·lules que van aprendre a  processar la informació sobre l’olfacte i a controlar la locomoció.

Carla Turró

( Adjunto un vídeo que explica les funcions dels còrtex cerebral)

L'alteració d'un únic gen ocasiona infertilitat en els homes

Una de cada set parelles al món té dificultats per concebre un fill. Científics de l’Institut Pasteur de França han descobert una alteració genètica que afecta a la producció d’esperma en homes sans.

El grup de McElreavey va seqüenciar el gen NR5A1 en 315 homes sans que buscaven tractament per a la infertilitat, ja que presentaven una incapacitat per produir esperma. La investigació va identificar a set homes amb problemes greus per produir esperma que presentaven canvis en aquest gen.

En els homes estudiats, les mutacions estaven associades amb nivells alterats d’hormones sexuals i, en un dels casos, amb lleus anormalitats en l’estructura cel·lular dels testicles. No es van observar alteracions genètiques semblants en les més de 2.000 mostres de control.

Aquests resultats suggereixen que els canvis en NR5A1 no només estan associats amb defectes greus i obvis del desenvolupament reproductor. “Aproximadament el 4% dels homes amb incapacitat per produir esperma, que no és possible explicar d’una altra manera, presenten mutacions en el gen NR5A1".

Les dades també apunten que algunes formes d’infertilitat masculina poden ser un indicador d’una lleu anomalia en el desenvolupament testicular. Els experts destaquen la necessitat d’una investigació clínica acurada dels homes que presenten símptomes d’infertilitat i nivells anormals d’hormones sexuals.

Sobre el gen NR5A1

El gen NR5A1 codifica una proteïna clau que regula el desenvolupament sexual durant l’etapa fetal, la pobertat i l’etapa adulta. Alguns treballs anteriors ja havien demostrat que les mutacions del NR5A1 estan associades a greus defectes en el desenvolupament dels testicles o els ovaris, així com a anomalies significatives dels genitals externs masculins.

http://www.prensalibre.com/vida/salud/alteracion-puede-ocasionar-infertilidad-hombres_0_344965639.html

Miriam Rivera

29.09.2010

Les cèl·lules es comuniquen a distancia a través de nanotubs

Un grup de científics noruecs, ha descobert uns nanotubs, que són unes estructures tubulars d’un diàmetre realment petit. Que utilitzen les cèl·lules per comunicar-se a distància intercanviant senyals elèctriques a través d’aquests tubs. Aquests contenen unes proteïnes que s’encarreguen de formar microfilaments, i afavorir a les funcions cel·lulars essencials.

Aquest descobriment podria ajudar a entendre una sèrie de funcions complexes de les cèl·lules, com el desenvolupament dels embrions o l’activitat neuronal.

Fins ara,es creia que l’intercanvi de senyals cel·lular de senyals elèctriques era un sistema de comunicació ràpid però limitat, que és donava només en cèl·lules del cor i del cervell.

Es per això que es pensa que la comunicació cel·lular elèctrica podria ser generalitzat. Per tant les cèl·lules estan més connectades a distancies més llargues de les que es pensaven.

Per tant aquest descobriment revela un nou nivell més de comunicacio entre diversos tipus de cèl·lules.

En definitiva, la comunicació intercelular no requereix només el contacte directe entre cèl·lules, sinó que aquestes podrien funcionar de manera coordinada gràcies a una comunicació a distància. Segons els científics, ara queda per establir quin tipus d’informació fisiològica intercanvien les cèl·lules per aquesta via nanométrica.   

 

http://www.tendencias21.net/Las-celulas-se-comunican-a-distancia-a-traves-de-nanotubos_a4875.html

 

ELNA BONET

La Malària i els goril·les

L’animal que mata a més persones a l’Africa és el mosquit anopheles africà. Causa la mort de més d’un milió de persones l’any. Uns investigadors de la Universitat d’Alabama han descobert que l’origen evolutiu d’aquesta malaltia prové dels goril·les, ja que fins ara ningú sabia d’on provenia aquesta malaltia. Els científics han analitzat unes 3000 mostres fecals utilitzant tècniques d’anàlisi d’ADN per identificar aquests paràsits.

A la descoberta també s’indica que el paràsit es va transmetre només una única vegada de goril·la a ésser humà.

S’ha de dir que aquest descobriment no aporta cap avenç en el tractament d’aquesta malaltia però ajuda a comprendre l’origen de les malalties humanes.

La notícia a fons

Article de El País: Clica aquí

Video de Youtube sobre la Malària: Clica aquí

 

Josep Muñoz

Troben els parents més antics dels calamars

Científics canadiensses han aconseguit revelar la història dels primers cefalòpodes de la Terra. Segons els seus concluciones, el 'Nectocaris pteryx', podria ser l'avi de tots els calamars, sèpies i pops que habiten els oceans. Aquest primitiu animal va viure fa fa 500 milions d'anys, en el període del Cambrià mitjà i durant dècades l'únic espècimen que es coneixia va ser un misteri per a la ciència.Es va aconseguir identificar l'espècie entre la immensa col lecció de criatures trobades en el famós jaciment de Burgess Shale, en el qual es conserven fòssils d'organismes de cos tou que van evolucionar en un període d'explosió de la vida al planeta. Durant els últims 30 anys, conservador en cap de les col.leccions del Museu Reial d'Ontario, Desmond Collins, ara jubilat, es va dedicar a recollir fins a 91 nous fòssils del 'Nedtocaris' en un lloc anomenat Walcott Quarry. Aquests nous restes, que tenen entre dos i cinc centímetres de llarg, van permetre a Caron i Smith descobrir que es tractava d'un dels primers cefalòpodes, retardant el seu origen com a mínim 30 milions d'anys. El 'Nectocaris' té un cos aplatastado amb forma d'estel, amb dos grans ulls i dos llargs tentacles que, segons els investigadors, l'ajudaven a buscar i menjar-se les seves víctimes.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/26/ciencia/1274890307.html

Narcís Homs

 

Seth Berkley: VIH y gripe - la estrategia de vacuna

Artur Rivera

http://www.ted.com/talks/seth_berkley_hiv_and_flu_the_vaccine_strategy.html

Vida sintética

La comunidad científica ha dado un gran paso en el camino de la creación de vida artificial.

El pasado 20 de mayo fueron dados a conocer de forma oficial los resultados de las investigaciones de Craig Venter que consisten en la creación de la primera célula sintética plenamente funcional a todos los niveles (metabolismo, reproducción...).

Se trata de una bacteria que contiene ADN sintetizado artificialmente por el ser humano. Aunque hace ya mucho que innumerables científicos de diversas nacionalidades trabajan y experimentan con el ADN de animales y plantas, esta ha sido la primera vez que se consigue cambiar el genoma completo.

El objetivo de la investigación es allanar el camino de la biología genética por tal que, en un futuro, las generaciones venideras logren alcanzar el logro de crear vida que trabaje en beneficio de la humanidad. (Las bacterias artificiales podrían usarse para crear ingredientes alimentarios, vacunas y hasta en la limpieza del agua).

Por desgracia este logro científico ha dado lugar a una gran polémica ética.

- ¿Debe el hombre tener el poder de crear vida, que debería pertenecer a la naturaleza, en sus manos?

- ¿Como regular la patente de este conocimiento científico?

- ¿Puede este saber resultar perjudicial para la humanidad?

 

Webgrafía:

http://www.abcdesevilla.es/20100520/ciencia-tecnologia-biologia-genetica/craig-venter-vida-celula-201005201904.html

http://www.elpais.com.co/paisonline/notas/Mayo262010/celulas.html

http://www.diariovasco.com/v/20100522/al-dia-sociedad/creacion-primera-celula-sintetica-20100522.html

Posted by Hugo Herrero

El vol d'una papallona artificial

Un equip d'investigadors japonesos ha aconseguit crar una rèplica totalment funcional de la papallona de cua d'oreneta. Es tracta d'un ornitópter, un artefacte mecànic que imita el batre de les ales d'un ocell o una papallona. Dels molts tipus de papallones, les de cua d'oreneta són les úniques amb les ales molt llargues, en relació a la seva massa corporal. Això, combinat amb el solapament de les seves ales, suposa que baten les ales amb relativa poca freqüència i tenen una mobilitat força restringida en aquesta part del seu cos. Com a resultat, l'habilitat de controlar la força aerodinàmica d'aquestes papallones és limitada, i el moviment del seu cos no és sinó una reacció passiva al simple batre de les ales, a diferència d'altres tipus de papallona, que reaccionen activament a la aerodinàmica. Per provar que la papallona cua d'oreneta aconsegueix alçar el vol simplement batent les ales, els investigadors van construir un ornitóptero amb les mateixes dimensions que la papallona, i copiar la forma distintiva de les ales d'aquesta espècie i les fines membranes i venes que recobreixen la pell de les ales. Mitjançant un programari d'anàlisi de moviment, els investigadors van poder monitoritzar la capacitat aerodinàmica de la papallona, de manera que quedava demostrat podia realitzar-lo amb el simple moviment de les ales i sense control de retorn, un model que podrà aplicar-se a futurs sistemes aerodinàmics.

En l'enllaç podeu veure un vídeo de l'artefacte:

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/19/ciencia/1274266872.html

Narcís Homs

　

 

 

TORNA LA BALLENA GRIS A L'ATLÀNTIC DESPRÉS DE 200 ANYS

La ballena gris (Eschrichtius robustus) es va donar per extingida fa més de 200 anys, però un grup d’investigadors israelins han trobat una ballena gris al Mediterrani, que havia passat per l’Atlàntic.

Els experts creuen que l’animal va trobar un pas lliure de gel al nort del Pacífic, el pas del Nordest, que ha estat obert els estius dels últims anys per la fusió de gels.

Els investigadors abans d’estar segurs que és una ballena gris el que van veure, la van estar seguint durant dues hores, i van veure que medeix uns 17 metres.

Actualment hi han dues poblacions de ballenes grises al nort de l’oceà Pacífic: una esta al costat asiàtic, als voltants del mar Ojotsk; i l’altra està al costat americà, entre Alaska i California. Es calcula que queden unes 20.000 ballenes d’aquesta raça.

Al descubrir que la ballena estava tan lluny d’on viu, els investigadors van veure la possibilitat de reintroduir l’espècie a les aigües europees, i es va propasar un trasnport aeri de ballenes grises des del Pacífic fins al mar d’Irlanda.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=712737&idseccio_PK=1477

Carla Torres

Una trentena de lleopards sobreviuen en llibertat al Marroc

L'estirp de lleopards que es donava per desapareguda en el nord d'Àfrica sobreviu al Marroc en un nucli d'una trentena de felins. Aquesta població de lleopards, ha estat trobada en una altiplanicie del Marroc després de mesos d'investigació "sobre el terreny" en el conjunt de països d'Algèria, Tunis i El Marroc. La troballa d'aquesta família de felins ha suposat un revulsiu a la Unió Internacional de Conservació de la Naturalesa (UICN), el cens de la qual del lleopard ja inclou a aquest àrea marroquina.

 

Precisament, el lleopard és el felí que té la distribució més gran del món. En el llibre, es conten les peripècies d'aquest grup de conservadors fins a ensopegar amb el lleopard, en el fons d'un barranc on no havia carretera i que el seu totterreny va provocar una estampida de rucs i mules que descansaven en l'altiplà. Allí va ser on els zoòlegs van trobar la presència d'aquest felí.

 

 Petjada a petjada i amb les referències dels investigadors de la Universitat de Cambridge, els zoòlegs van donar amb l'animal en una zona on domina "una vegetació rara de pins i sabinas". L'èxit d'aquesta expedició es va basar en la recerca intensiva sobre els detalls de la vida i costums de la Panthera pardus panthera.

 

 Enfront dels llocs "més civilitzats" en els quals van treballar els anglesos, Purroy va decidir aventurar-se amb el seu equip d'experts pel magrib i, després, no solament van trobar aquesta "relíquia faunística", sinó que van trobar "gent interessant i divertida que et dóna idees de perquè hi ha supervivència en ambients humanitzats".

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=713063&idseccio_PK=1477

Andrea Abdó

Els pollastres superen els humans en la visió de colors

Un equip d’investigadors de l’Escola de Medicina de la Universitat Washington a San Luis examinà minuciosament l’ull del pollastre. Els científics descobriren cinc tipus de receptors de llum en l’ull del pollastre i van veure que aquests receptors estan distribuïts en mosaics entrellaçats que maximitzen la capacitat del pollastre per veure molts colors en qualsevol part de la retina.

Es dedueix amb aquest anàlisi que aquestes aus superen els humans en diversos aspectes de la visió a color.

Joseph C. Corbo, de l’equip d’investigació, planeja fer estudis de seguiment sobre com s’estableix aquesta organització. Segons ell, la superior visió a color de les aus probablement es deu a que algunes de les espècies no han tingut hàbits nocturns en ningun període de la seva història evolutiva.

La visió prové de les cèl·lules fotoreceptores sensibles a la llum en la retina. La visió nocturna es basa en receptors anomenats “bastoncillos”, que aparegueren en l’ull dels mamífers durant l’era dels dinosaures. La visió diürna es basa en receptors diferents que són menys avantatjosos quan un organisme és d’hàbits nocturns. Les aus, conegudes com les descendents dels dinosaures, mai van passar per un període similar de vida principalment nocturna.

 

http://www.amazings.com/ciencia/noticias/050410a.html      

Clara Roig

Les granotes comparteixen molts gens amb els humans

La granota d’ungles africana o Xenopus tropicalis ha sigut el vertebrat que ha permès portar a terme una insvestigació. Són 21.000 els gens que té, pràcticament igual que els humans. 1.700 dels quals pertanyen a malalties com ara el càncer, l’asma i diverses malalties cardíaques.

La seqüència dels genoma està compost per 1700 milions de bases químiques desplegades en 10 cromosomes. Això s’ha sabut gràcies a la feina de 24 institucions d’investigadors científiques de tot el món. EL resultat d’aquesta investigació s’ha publicat  ala revista Science.

Aquest estudi es va començar l’any 2002, però fins ara l’anàlisi del genoma no estava complet.

Amy Chavarre

 

http://www.elperiodico.cat/DEFAULT.ASP?IDPUBLICACIO_PK=46&IDIOMA=CAT&IDNOTICIA_PK=709232&IDSECCIO_PK=1477

les neurociències desxifren l'origen de la creativitat artística

L’emoció de l’art respon a l’activació d’àrees específiques del cervell, afirma l’i investigador Camilo Cela Conde .

L’any passat, l’equip coordinat per Cela Conde i altres investigadors es va publicar en la revista Proceedings of the National Academy of Science els resultats d’un assaig sobre la reacció del cervell a l’art. Un grup de voluntaris  va visualitzar imatges artístiques que anaven des de quadres del s. XVII fins a obres postimpressionistes, passant per la fotografia de paisatges. Els tècnics van emprar un sistema per detectar l’activació del cervell.

 

El seu resultat va ser que els homes activaven tan sols l’hemisferi dret, en canvi les dones els dos. La interpretació d’aquest resultat no és clara, però l’investigador apunta a l’evolució. Ja que les dones es van adaptar a la recol·lecta, activitat que requereix identificar quina és cada arrel, en canvi els homes es dedicaven a la caça que sols requereix una habilitat especial, explica Cela Conde.

Una part dels actuals interessos de l’investigador es trobar com l’evoluci´p va generar l’aparició de l’art. Però serà una tasca difícil perquè mai s’ha sapigut si la intanció de les pintures rupestres per exemple era tan sols decorativa o tenia un altre significat.

Per altra banda, l’art no és sols una capacitat de l’espècia humana. «Els ximpanzés no pinten quadres en la natura, però sí en laboratori», explica Mara Dierssen, investigadora del Centre de Regulació Genómica. «De fet, els seus quadre s’arriben a subhastar en  Sotheby’s». Cela Conde planeja explorar aquesta qüestió, extenen el seu experiment a una mostra amb ximpanzés.

L’expressió artística està lligada amb el cervell, segons Dieressen. «Per exemple, els esquizofrènics i els autistes poden expressar capacitats artístiques excepcionals –explica– i alguns ictus en regions concretes poden activar aquesta habilitat». El component genètic sembla clar.

Eva Mateo Sendino

 

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=703722&idseccio_PK=1477

Descobriment d'un nou homínid

 

L''Australopithecus sediba', és una nova espècie d'homínid que va viure fa dos milions d'anys i comparteix trets molt evolucionats amb altres primitius. Va ser un homínid bípede que caminava de forma molt evolucionada, gairebé com un' Homo erectus ', també tenia els braços molt llargs i mans fortes, la qual cosa indica que encara es manejava molt bé en els arbres. La troballa va tenir lloc en una cova de Malapa, en un lloc anomenat 'Bressol de la Humanitat' per la Unesco. Avui han estat presentats mundialment els fòssils dels dos esquelets, desenterrats en una cova de Sud-àfrica, i són clarament peces claus per conèixer millor l'evolució del gènere humà. Els paleontòlegs van trobar els esquelets parcials de dos homínids, un home d'uns 10 anys i una femella d'entre 20 i 30, que estaven articulats i conservats en un estat excepcional. Es creu que van entrar en la cova a la recerca d'aigua i van caure en un pou interior, el que va impedir que fossin devorats per carnívors. Amb ells, hi havia també restes d'altres animals, com conills, antílops o rosegadors.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/04/08/ciencia/1270721575.html

 

Narcís Homs

Regeneracions de Cors marins

Si se li empute un troç de cor a un peix zebra, el peix nedarà amb dificultat durant uns quants dies, però un mes després tornarà a nadar amb total normalitat. Aquest fenomen es degut a que les cèl·lules pertanyents al cor tenen la capacitat de regenerar-se. Una de les preguntes que es planteja avui en dia la medicina regenerativa és perquè els cors dels èssers humans i la resta de mamífers no poden tenen aquesta gran avantatge. Són les cèl·lules del múscul cardíac les que ajuden a regenerar els cors fets malbé del peix zebra. Les investigacions en la REvista NATURE proporcionen noves pistes sobre com imitar a aquests animals. Kenneth D. Poss (investigador de la Universitat de Duke, EEUU) demostra que la major part de la regeneració es portada a cap per un tipus particular de cardiomiocitos(cèl·lules del miocardio). Les cèl·lules entren en la zona danyada on pluriferen i ajuden a reconstruir el múscul cardíac.

http://www.rtve.es/noticias/20100324/secreto-regeneracion-del-corazon-del-pez-cebra/325116.shtml

 

Guillem Bosch

Un llengardaix de dos metres a Filipines

　

Després de gairebé deu anys de treball, un equip internacional de biòlegs ha identificat una nova espècie de llangardaix gegant de dos metres de llarg, un ésser fugisser que habita els boscos de la serralada de Sierra Madre, al nord de l'illa de Luzon, la més gran de Filipines. El llangardaix, batejat 'Varanus bitatawa', és cosí llunyà del drac de Komodo, però s'alimenta sobretot de fruites i cargols i pel seu caràcter afable passa la major part del temps en els arbres. L'espècie, que es caracteritza per unes cridaneres escates negres i grogues, havia escapat fins ara a la ciència pel seu caràcter "reservat i esmunyedís". L'animal és una novetat per a la ciència, però no per als indígenes que habiten les províncies filipines de Isabella i Aurora, que porten generacions caçant per alimentar-se de la seva carn, segons Arvin Diesma, comissari de herpetologia al museu nacional de Manila.

Aquest llangardaix mai abandona les zones boscoses i la serralada de Sierra Madre està dividida per tres valls de baixa elevació que separen l'animal en més de 150 quilòmetres del seu parent més proper, el Varano de Gray. Els científics portaven anys sobre la pista del Varano després del descobriment d'un primer exemplar, un mascle jove, el 2001, i d'una femella en 2005. Cada vegada és "més infreqüent" trobar nous vertebrats de grans dimensions, a mesura que els humans exploren les últimes regions recòndites del planeta. Es tracta d'un descobriment important no només perquè indica que encara queden vertebrats grans per descobrir, sinó perquè demostra que una sola espècie pot estendre un paraigua de protecció per a altres espècies que comparteixen el seu hàbitat forestal.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/04/07/ciencia/1270637422.html

Narcís Homs

Gripaus per a detectar terratrèmols

Tot i que ja amb altres animals com elefants, peixos, serps o llops s'ha estudiat en el passat la recerca de senyals precursores de terratrèmols, sense resultats. Ara s'han aconseguit evidències molt convincents amb els gripaus. Un "brutal canvi de comportament" dels gripaus mascles comuns ('Bufo bufo') va ser visible "cinc dies abans del sisme" ocorregut a la ciutat italiana de L'Aquila, el 6 d'abril de 2009. Els resultats obtinguts suggereixen que "els gripaus comuns B. bufo en temporada d'aparellament són capaços de predir els esdeveniments sísmics importants i d'adaptar el seu comportament en conseqüència", segons la biòloga Rachel Grant. Cinc dies abans del terratrèmol, el nombre de gripaus mascles en aquest lloc de reproducció es va reduir dràsticament en un 96%, una conducta "extremadament inusual" per als gripaus, segons un estudi publicat al Journal of Zoology. A més, en els tres dies anteriors al sisme, el nombre de aparellaments es va reduir a zero, van indicar.

Després d'abandonar el lloc a l'acostar el sisme, els mascles van tornar tímidament durant la lluna plena, però eren molt menys nombrosos que en anys anteriors: només 34, contra 67-175 gripaus comptats en el passat. Fins al 15 d'abril, és a dir deu dies després del terratrèmol i dos dies després que l'última rèplica important, el nombre de gripaus es va mantenir més baixa del que és habitual. Els investigadors confessen que no saben "que el senyal del medi ambient" va ser percebuda pels gripaus "tant de temps abans del terratrèmol ", però van observar que la disminució de l'activitat dels gripaus va coincidir amb" pertorbacions presísmicas a la ionosfera, la capa superior de l'atmosfera on els gasos s'ionitzen (electritza).

http://es.noticias.yahoo.com/12/20100331/ten-los-sapos-pueden-permitir-predecir-u-5823964.html

Narcís Homs

Un os de tiranosaure trobat a l'hemisferi sud

Els tiranosaures, incloint-hi el famós Tiranosaure Rex, van ser els depredadors dominants durant el Cretaci Superior-fa de 100 a 65 milions d'anys-i fins ara les seves restes només de havien trobat en l'hemisferi nord. La troballa d'un os del maluc d'un d'aquests animals a Victoria, Austràlia, ha fet que les tesis científiques, que suggerien que aquesta espècie no va existir al sud del planeta, van trontollar, segons publica la revista Science. El pubis, de 30 centímetres de llarg, té forma de vara amb dos finals més amples, un dels quals encaixa amb el maluc. Els descobridors han afirmat que es tracta "sens dubte" de restes Tiranosaure. L'animal mesurava al voltant de tres metres de llarg i pesava uns 80 quilograms. Es tracta, doncs, d'un rèptil molt menys que el Tiranosaure Rex, que mesurava 12 metres de llarg i pesava quatre tones, tot i que presenta les mateixes característiques, com els braços curts i la mandíbula forta.

Aquest dinosaure va habitar la Terra fa entre 146 i 100 milions d'anys, al Cretaci inferior. El descobriment d'aquest fòssil prova que aquests ferotges depredadors van poblar l'hemisferi sud molt abans que els seus parents gegants (Tiranosaure Rex) dominessin al nord del planeta. Aquest tiranosaure pertany a una etapa intermèdia de la divisió continental, quan Sud-amèrica, l'Antàrtida, Àfrica i Austràlia ja es trobaven separades de les terres del nord, encara que estaven encara units. Per això, els científics no descarten noves troballes de restes de tiranosaures de mida reduïda en aquests continents.

Narcís Homs

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/03/25/ciencia/1269535436.html

Nuevos músculos

Poco a poco la creación de músculos artificiales cada vez está más al alcance, pero no hablamos sólo de músculos artificiales que imiten exactamente a los músculos humanos,  sino que los superan en muchas cosas.

El proyecto ha sido realizado por científicos de la Universidad de Texas. Estos músculos  serán capaces de expandirse y contraerse hasta en un 220% en cuestión de milisegundos con tan solo aplicarle un  voltaje. Estos voltajes son más fuertes  que el acero y más duros que el diamante.

Esto se logrará gracias a  nanotecnología, concretamente millones de nano-fibras trenzadas unas con otras creando  un material flexible y a la vez extremadamente fuerte y resistente.

También será ligero. Con apenas 1.5 miligramos del material es suficiente para cubrir un área de 30 metros cuadrados.

Dada su altísima resistencia a la temperatura (pueden operar desde los -196°C hasta los 1538°C), y podrán ser utilizados en operaciones extremas terrestres pero también en futuras operaciones espaciales.

Cristina Carbonell Bellido

http://eliax.com/?post_id=6339

David Blaine: Como aguanté la respiración durante 17 minutos

Carlos López