Terra i Univers

La sonda Cassini ha trobat aigua en estat líquid a una lluna de Saturn

Alguns científics defensaven la teoria de que s’amaga aigua en estat líquid a sota d’una capa de gel d’una lluna de Saturn. Ara la sonda Cassini ha recollit informació i ho ha demostrat. El descobriment s’ha fet a partir d’unes molècules d’aigua amb càrrega negativa que s’han trobat a l’atmosfera del satèl·lit. Aquest descobriment recolza la hipòtesi plantejada anteriorment.

La BBC ha recullit aquestes dades i ha dit que aquestes íltimes observacions es van fer a partir de l’espectròmetre de plasma de la sonda (CAPS). Aquest aparell serveix per detectar dades sobre el medi ambient magnètic de Saturn. Les dades que es poden obtenir són les següents: la densitat, la velocitat de flux, al temperatura dels ions i els electrons captats pel magnetisme.

 

 

Amy Chavarre

 

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=685704&idseccio_PK=1477

El Hubble capta a un «primo» del asteroide que acabó con los dinosaurios

Hace apenas unos días conocíamos el hallazgo de P/2010 A2, un extraño objeto, similar a un cometa, captado por astrónomos de la NASA el pasado 6 de enero mientras viajaba a toda velocidad a través del cinturón de asteroides, un denso anillo formado por miles de rocas de todos los tamaños entre las órbitas de Marte y Júpiter. Se trataba de algo nunca visto hasta el momento, y hacia él se dirigieron de inmediato los instrumentos de observación más potentes. Ahora, una imagen recién captada por el telescopio espacial Hubble arroja nueva luz sobre el misterioso objeto. P/2010 A2 es, al parecer, el resultado de la colisión frontal entre dos asteroides del cinturón (la primera jamás observada por el hombre), y podría estar, además, relacionado con el asteroide que causó la extinción de los dinosaurios hace 65 millones de años.

A primera vista el objeto, que se encuentra a unos 144 millones de km. de la Tierra, puede parecer un cometa, ya que deja tras de sí una larga estela de material, pero su núcleo aparece cortado bruscamente en su parte trasera (dándole una forma parecida a una «x») lo que, según David Jewitt, de la Universidad de Los Angeles e investigador principal del fenómeno.

La estela de fragmentos que sigue a P/2010 A2 es, en palabras de Jewitt «muy diferente del suave envoltorio de polvo que envuelve a los cometas normales. Los filamentos están hechos de polvo y grava, probablemente expulsados hace poco por el núcleo» del objeto, que tiene unos 140 metros de diámetro.

Un choque brutal
Los cálculos indican el impacto debió ser extremadamente violento y se produjo a una velocidad cercana a los 5 km. por segundo.

El estudio de P/2010 A2 y la búsqueda de otros objetos similares a él puede contribuir a la comprensión de cómo los asteroides interactúan entre sí dentro del cinturón, algo que resultará extremadamente útil para predecir el posible impacto de alguno de ellos contra la Tierra, y también para poner a punto estrategias eficaces para destruirlos antes de que puedan causar daños en nuestro planeta.
Algo que, por otra parte, ha ocurrido ya en otras ocasiones, y con efectos catastróficos para la vida, como sucedió por ejemplo cuando una roca de cerca de diez km de diámetro chocó contra nuestro mundo hace 65 millones de años causando la extinción de más del 70% de los seres vivos, entre ellos los dinosaurios.
Se da la ciscunstancia, además, de que los datos orbitales de P/2010 A2 lo relacionan estrechamente con el grupo de asteroides, conocido como la «familia Flora» del que surgió aquél «destructor» prehistórico. Podríamos decir, sin temor a equivocarnos, que el objeto fotografiado por el Hubble es un «primo», o un pariente muy cercano, del asteroide que casi acaba con la vida en la Tierra.

 

http://www.abc.es/20100203/ciencia-tecnologia-espacio-sistema-solar/hubble-capta-primo-asteroide-201002031037.html

Artur Rivera

La perillositat volcànica a Gran Canaria

Des de fa 11000 anys ja sa determinat un mapa de perillositat de l’illa respecte els volcans, l'estudi demostra que l'àrea de major activitat volcànica és una de les zones més poblades del nord-est de l'illa, que en el període analitzat ha patit 24 erupcions. L'equip responsable de l’estudi ha definit amb gran exactitud els límits de les diferents unitats volcàniques (con, lava i piroclasts de dispersió horitzontal), amb criteris geomorfològics i estratigràfics. Les dades que ofereixen ara els científics permeten millorar l'avaluació de la magnitud i estil de futures erupcions en aquesta àrea. Una de les zones més poblades al nord-est de l'illa ha tingut la major activitat volcànica durant els darrers 11.000 anys i, per tant , és previsible que en el futur continuï l'activitat volcànica. No obstant això, no es pot predir el moment en què es produirà una erupció: Tot i que sí que és determinable on hi ha una major perillositat futura. Els nous resultats ressalten que durant l'Holocè es van produir tres grups d'activitat volcànica "separats per quatre períodes d'inactivitat". Segons els estudis arqueològics, el període d'erupcions més recent va afectar els assentaments prehistòrics humans de l'illa. No obstant, els investigadors expliquen que en l'actualitat "el nombre de centres eruptius augmenta i els períodes d'inactivitat volcànica són cada vegada més curts" . D'aquesta manera, també adverteixen que durant els darrers 11.000 anys "la quantitat de magma emès i l'explosivitat de les erupcions han anat en augment".

Narcís Homs

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Mapa/peligrosidad/volcanica/Gran/Canaria/elpepusoccie/20100119elpepusoc_8/Tes

La materia obscura i la vía lactea

La matèria fosca que envolta el que anomenem la Via Làctia -les estrelles i el gas que es poden veure i que s'agrupen en forma d'espiral- té la forma d'una pilota de platja gegant i força deformat, asseguren astrònoms nord-americans, els primers que creuen que han aconseguit mesurar la seva forma.

La matèria fosca es diu així perquè és invisible i perquè ningú sap de què està formada. No obstant això, no és indetectable, perquè obeeix, com la matèria ordinària, les lleis de la gravetat i tira de les petites galàxies nanes que giren al voltant de la Via Làctia. Els astrònoms han aconseguit reconstruir l'òrbita original de la galàxia nana Sagitari, que es va disgregant a causa de l'estirada gravitatori de la Via Làctia i deixa restes en forma d'estrelles al seu pas. Els esforços anteriors per resoldre aquest problema donaven solucions molt diferents per als diversos trams estudiats. "Fins fa molt poc, no enteníem el comportament de les restes de Sagitari", ha explicat David R. Law, un dels científics. Fa quatre mesos, Law i els seus companys ja havien suggerit que si aquesta matèria fosca era tridimensional, amb longituds d'eix diferents, les dades de l'òrbita de Sagitari podrien casar. La solució que proposen ara és que l'halo invisible té la forma d'una pilota de platja que ha estat aixafat al llarg, aproximadament en perpendicular al pla de la galàxia en què s'agrupen les estrelles.

Això ha constituït una sorpresa. "Esperàvem un cert grau de deformació, sobre la base de les prediccions fetes

Les hipotètiques partícules de la matèria fosca, mai detectades, serien súper simètriques, les anomenades WIMP, i estarien per tot l'Univers, però no distribuïdes de forma uniforme, segons un nou estudi d'un equip internacional Els protons i neutrons que són components de tot el que veiem constitueixen una molt petita part de la matèria total de l'Univers, de fet, l'estimació més baixa és de només el 4%. La resta seria la matèria fosca i l'encara més misteriosa energia fosca, suposada causa de l'observada acceleració en l'expansió de l'Univers.

Narcís Homs

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/balon/materia/oscura/rodea/Via/Lactea/elpepusoc/20100113elpepisoc_11/Tes

http://www.solociencia.com/astronomia/06122602.htm

El fenòmen de l'Epsilon Aurigae

Ara que ha acabat l’any, s’ha produit l’acabament de la fase més espectacular de la pèrdua brusca de brillantor que es produeix cada 27 anys en l’estrella Epsilon Aurigae. Se suposa que aquest fenomen es deu al fet que és eclipsada per un objecte celeste desconegut. Els primers indicis de l’eclipsi actual es van detectar a l’agost passat i l’estrella, que s’observa a simple vista normalment, va començar a baixar molt de brillantor fins a estabilitzar-se a finals d’any. Normalment, aquesta situació de menys brillantor, lleugerament variable, dura uns 18 mesos, de manera que l’estrella tornarà a la normalitat en la primera meitat de 2011, informa l’Associació Americana d’Observadors d’Estrelles Variables. Hi ha dues teories sobre el que causa l’ eclipsi. La primera indica que l’estrella és una supergegant, per davant de la qual passa periòdicament un sistema doble estel.lar incrustat en un disc de pols. Segons la segona teoria, és una estrella moribunda, poc massiva, que és eclipsada periòdicament per una altra estrella, que també està dins d’un disc. L’estabilització de la brillantor de l’estrella indica que el disc ha cobert tot el seu diàmetre. Noves observacions realitzades amb el telescopi espacial Spitzer, que es afegida a les dades arxivades, indiquen que la segona de les dues teories és la correcta, informa la NASA. Les dades d’infraroig acumulats confirmen la presència del disc de l’estrella companya i fins i tot la grandària, força gran, de les partícules que el formen. A més, s’ha pogut establir el radi del disc, que és d’aproximadament quatre vegades la distància entre la Terra i el Sol, però, són necessàries noves observacions. L’eclipsi es pot seguir en la col • laboració Citizen Sky.

 

Narcís Homs

 

http://elsofista.blogspot.com/2010/01/el-misterio-de-epsilon-aurigae.html

 

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/eclipse/estelar/27/anos/elpepisoc/20100113elpepisoc_10/Tes

Un grup de científics ha descobert el planeta més jove

Aquests científics de Madrid, de la universitat complutense de Madrid (UCM), ha decobert el planeta extrasolar més jove. L'han anomenat BD+20 1790 b i té 35 milions d'anys. Està al voltant d'una estrella. Aquest descobriment el van publicar a la revista Astronomy&Astrophysics. Aquest planeta pertany al grup dels "Júpiters calents", que són gegants gasosos situats a una distància de l'estrella menor que Mercuri i el Sol. Per tant, triguen dies a fer la volta a la seva estrella i no anys.

  Actualment, no se sap com es formen els planetes al voltant de les estrelles, com aquest planeta. L'únic que se sap que els planetes es formnen en els  discos de material que envolten l'estrella, després de la seva formació. Aquests discos s'anomenen protoplanetaris. També se sap que hi ha uns 400 planetes formats en estrelles, però no se sap res sobre la seva evolució.

 

Amy Chavarre

 

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=677517&idseccio_PK=1477

Las Rocas más antiguas de la Tierra

Experimentos realizados por Nicolas Dauphas, de la University of Chicago, han confirmado la naturaleza de algunas rocas encontradas en Groenlandia, las cuales podrían poseer la primera evidencia de vida sobre la Tierra

Las muestras estudiadas habían sido hasta ahora muy controvertidas (debatidas). Algunos científicos habían dicho que dichas rocas contenían rastros de vida que hacían retroceder el registro biológico en la Tierra hasta hace 3.850 millones de años. Otros, en cambio, negaban este extremo, argumentando que las rocas habían existido originalmente en estado fundido. Pero Dauphas ha mostrado sin ningún tipo de ambigüedad que las rocas son sedimentos que fueron depositados en el fondo de un océano.

Los microfósiles más antiguos conocidos, procedentes de Australia, son de hace más de 3.400 millones de años. Los científicos han desviado ahora su atención hacia Groenlandia, donde podría haber pistas de actividad biológica incluso más primitiva.

La controversia alrededor de las rocas de Groenlandia procede de los cambios que sufrieron a lo largo de la larga historia de la Tierra. En su enterramiento, fueron sometidas a altísimas presiones y temperaturas, que modificaron completamente su química y mineralogía. Los científicos encontraron problemas para determinar si eran ígneas (enfriadas a partir de un estado fundido) o sedimentarias (erosionadas y depositadas por el viento o el agua). Sólo las rocas sedimentarias podrían preservar evidencias de vida.

La cuestión quedó finalmente resuelta con el uso de un espectrómetro de masas de última generación, instalado en el Field Museum. Con él se midieron con una alta precisión los isótopos del hierro preservados en las rocas de la costa sudoeste de Groenlandia y de la isla Akilia. Las variaciones en tales isótopos nos informaron sobre el tipo de proceso que formó cada roca, otorgándoles un origen sedimentario.

Todas las rocas ígneas de la Tierra tienen una composición isotópica del hierro bastante semejante. En cambio, las procedentes de Groenlandia tenían una gran cantidad de variación.

Ahora que sabemos que las rocas son sedimentarias, falta averiguar si efectivamente contienen evidencias de vida primitiva o no. Las primeras pistas, aunque circunstanciales, dicen que sí. Son rocas antiguas que han sido oxidadas (reaccionaron químicamente con oxígeno). Pero la atmósfera en la Tierra primitiva tenía mucho menos oxígeno que en la actualidad. ¿De dónde procedía este gas? La fotosíntesis, un proceso químico que señala la presencia de ciertas bacterias, podría ser la respuesta.

Es curiosos como día a día se van descubriendo nuevas pruebas sobre el origen de la tierra que hacen replantearse las hipótesis anteriores.

http://www.portalciencia.net/geolonot.html

Artur Rivera

Un gran océano cubrió parte del planeta Marte

Un nuevo mapa sobre los valles de Marte respalda la teoría de que un océano cubría todo el hemisferio norte del planeta rojo.

Unos investigadores han utilizado un nuevo programa informático para producir un mapa global más detallado de la red de valles en Marte. Este hallazgo demuestra que estas redes son dos veces más amplias de lo que señalaba hasta entonces( la presencia de más valles indica que muy probablemente llovió en el antiguo Marte).

Además, las regiones más densas en valles forman un cinturón alrededor del planeta entre el ecuador y las latitudes de la mitad sur, lo que resulta coherente con un escenario climático pasado que incluyera precipitaciones y la presencia de un océano cubriendo una gran parte del hemisferio norte de Marte. Los científicos han planteado ya la hipótesis de un único océano en el antiguo Marte.

Según explica Wei Luo, responsable del estudio, "todas las evidencias recopiladas al analizar la red de valles en el nuevo mapa apuntan a un escenario climático particular en los inicios de Marte.

webs de interés:

http://www.blogastronomia.com/2009/11/25/disenan-un-mapa-global-mas-detallado-hallan-nuevos-indicios-de-que-un-gran-oceano-cubrio-parte-del-planeta-marte/?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+BlogDeAstronomia+(Blog+de+Astronomia)

Daniel Marín

Centaurus A fruto de la fusión de dos galaxias

Gracias al uso del Telescopio de Nueva Tecnología (NTT) de 3,58 m los astrónomos pudieron ver a través de  las gruesas capas de polvo de la galaxia gigante Centaurus A para y pudieron revelarnos una cosa bastante interesante.

Se estima que Centaurus A se "comió" a otra galáxia hace entre 200 y 700 años.

La galaxia Centaurus A también conocida como NGC 5128 es una galáxia elíptica famosa porque tiene un agujero negro supermasivo en su núcleo con una masa a 50 veces mayor que el enorme agujero negro del centro de nuestra Galaxia. Sin embargo, el agujero negro de Centaurus A está continuamente siendo alimentado por material que cae en su interior, provocando así que esta galaxia sea una de las fuentes más brillantes que vemos en el cielo.

Centaurus A tiene una franja de polvo de la atraviesa y que se cree que son los restos de una antigua fusión cósmica entre la galaxia elíptica gigante y una galaxia espiral más pequeña llena de polvo.

Haciendo uso de la capacidad del NTT para observar en el infrarrojo cercano, los astrónomos pueden ver a través de las franjas de polvo opaco de Centaurus A, revelando su última víctima, que aún no se ha acabado de juntar con Centaurus A. Eso hace que probablemente se estén formando nuevas estrellas.

Laura Carbonell

http://www.noticiasciencias.com/2009/11/centaurus-fruto-de-la-fusion-de-dos.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/24/ciencia/1259080555.html

 

 

La máquina de "Dios" vuelve a funcionar

Un funcionario dijo que el colisionador había hecho más en unas pocas horas que durante los nueve días de operaciones el año pasado.

El LHC, la máquina más grande del mundo, está siendo utilizado para colisionar haces de protones en un intento de arrojar luz sobre el origen del Universo.

Está ubicada en un túnel circular de 27 kilómetros de largo bajo la frontera franco-suiza.

En busca del Big Bang

Durante el experimento, los científicos buscarán señales del bosón de Higgs, una partícula subatómica que es crucial para la comprensión actual de la física.

La máquina resultó severamente dañada cuando una falla eléctrica provocó que una tonelada de helio líquido se filtre en el túnel apenas nueve días después de su lanzamiento en septiembre del año pasado.

Durante 14 meses de reparaciones, docenas de imanes gigantes superconductores que aceleran las partículas a la velocidad de la luz debieron ser sustituidos.

Los miembros del equipo de operaciones pasaron el sábado inyectando protones en el "anillo" de 27 kilómetros de largo, tratando de mejorar la vida de los haces.

Los ingenieros habían discutido la posibilidad de tratar de aumentar la energía del colisionador a un nivel récord de 1,2 billones de voltios de electrones este fin de semana.

Hasta el momento sólo el acelerador de partículas Tevatron, en Chicago (Estados Unidos) se ha aproximado a esa cantidad de energía.

Sin embargo, este plan parece ahora poco probable. En cambio, los ingenieros probablemente se concentrarán en la preparación de la máquina para su primera colisión de baja energía, que se prevé ocurrirá en los próximos 10-15 días.

El viernes en el reinicio de la máquina se progresó más rápido de lo esperado. No estaba previsto que los ingenieros trataran de circular un haz de protones hasta la mañana del sábado.

Sin embargo, dos estables haces de protones ya habían circulado en direcciones opuestas alrededor de la máquina antes de la medianoche del viernes.

Los ingenieros habían hecho circular un haz a lo largo de todo el LHC por primera vez el 10 de septiembre de 2008.

Operado por la Organización Europea de Investigación Nuclea (CERN siglas en inglés) el LHC creará condiciones similares a los momentos posteriores al Big Bang.

http://www.bbc.co.uk/mundo/ciencia_tecnologia/2009/11/091122_colisionador_encantados_jp.shtml

Artur Rivera

 

Nou oceà al desert d'Etiòpia

Tot va començar al 2005 amb l’aparició d’una gran fisura de 60 kilòmetres de llarg al desert d’Afar a Etiòpia. Al principi, tot i haver-se vist en general amb mals ulls, ja s’havia proposat que fos una fisura que anunciés l’aparició d’un nou oceà en la que el llit aniria creixent a mesura que les seccions del continent africà a banda i banda de la bretxa es fossin separant més i més. Ara, científics de diversos països han confirmat que els processos volcànics que operen sota la gran fissura etíop són gairebé idèntics als del fons dels oceans, i que la fissura probablement sí que sigui l’inici de la formació d’un nou oceà. Aquest nou estudi suggereix que els molt actius límits volcànics al llarg de les vores de les plaques tectòniques oceàniques poden separar-se de sobte en grans seccions, en lloc de fer-ho a poc a poc com molts científics creien fins ara. A més, com separacions a gran escala representen en terra ferma un risc molt més seriós per a les poblacions que viuen a prop de la fissura que el que tindrien altres fenòmens.La reconstrucció d’esdeveniments mostra que la fissura no es va obrir en una sèrie de petits terratrèmols durant un període de temps, sinó que ho va fer en tota la seva longitud de prop de 60 quilòmetres, en pocs dies.
Encara que l’aparició d’aquesta fissura és només el començament del que es necessita per crear un nou oceà (el procés complet trigarà milions d’anys), el que està succeint a la regió d’Afar ha donat als geòlegs una oportunitat única per estudiar els processos de ruptura que normalment tenen lloc en el llit dels oceans a gran profunditat.

http://www.mmagnum.com/2009/11/04/un-falla-abierta-en-el-desierto-de-etiopia-podria-ser-el-inicio-de-un-nuevo-oceano/

Vida fuera de la tierra?

Está claro que para formar la vida tal como la conocemos se requieren dos elementos esenciales, agua, carbono (puesto que el carbono se une con otros elementos formando así moléculas orgánicas) y cierta actividad geotérmica.

El único lugar del sistema solar que contiene esos ingredientes a parte de la tierra es Titán el más grande de los satélites del sexto planeta de nuestro sistema solar, el señor de los anillos (Saturno). 

Debido a las bajas temperaturas de Titán unos 179 bajo cero el agua se encuentra en forma de hielo en la superficie pero las moléculas orgánicas encontradas (metano y etano) se encuentran en forma líquida proporcionando al satélite un medio líquido donde originar la vida. Cada uno de esos cuerpos "líquidos" contiene más hidrocarburos que todas las reservas de gas y petróleo conocidas en la Tierra.

Esta observación fue llevada a cabo por la sonda espacial Cassini que hasta ahora solo ha llevado a cabo un 20 % de la exploración cartográfica de Titán.

Enlaces:

http://es.wikipedia.org/wiki/Titán_(satélite)

http://astrobiologia.astroseti.org/astrobio/articulo_2466_elementos_organicos_atmosfera_titan.htm

http://astroelche.blogdiario.com/1178923680/

http://www.telecable.es/personales/azpp1/noticias/Diciembre/sistemasolar/nss111202.htm

Página principal de la misión Cassini:

http://saturn.jpl.nasa.gov/index.cfm


Información general sobre Titán:

http://www.solarviews.com/span/titan.htm

http://www.lpl.arizona.edu/~lemmon/titan/titan.htm

http://oposite.stsci.edu/pubinfo/pr/1994/55.html

 

Hugo Herrero

Cucs a l'espai

 

El passat 16 de novembre va partir a l’espai un transbordador amb sis astronautes i cucs microscòpics ( tenen un 80% del seu ADN igual que els dels humans) que seran tractats amb drogues per intentar detenir el desgast muscular, un problema que afronten els astronautes que són enviats a llargues missions en l’espai.

L’agència espacial nord-americana NASA va indicar que la missió d’11 dies és vital perquè queden només cinc llançaments més abans que la flota de transbordadors acabi la seva utilitat el 2010.

El Discovery i l’Endeavour són els altres dos transbordadors que queden de la flota original de la qual també formaven part el Challenger i el Columbia, destruïts en accidents enlairant-se i tornant a Terra i que van acabar amb la vida de 14 astronautes.

"Els cucs caenorhabditis elegans poden ser mil·limètrics, però la mida no importa quan es tracta de l’espai", assenyala la corresponsal de la BBC Madeleine Morris.

Aquests cosins invertebrats dels humans són trobats normalment alimentant-se en abocadors, la qual cosa els converteix en objectes lògics per als experiments espacials. Vénen principalment del Japó i el Regne Unit, i seran provats de diferents formes per prevenir l’atròfia muscular en els astronautes. La degradació muscular es convertirà en un risc encara més seriós per a les persones que eventualment estiguin estacionades a la Lluna, o fins i tot Mart.

Mireia Nosàs

http://www.bbc.co.uk/mundo/ciencia_tecnologia/2009/11/091116_1904_atlantis_gusanos_gm.shtml

El campo magnético de la Tierra influye en los sueños

Segons publica la revista New Scientist, una recent investigació suggereix que el camp magnètic terrestre influïx en el nostre somni.

 

S'han analitzat registres durant 8 anys que permeten observar una correlació entre els somnis més extravagants i els extrems locals en l'activitat geomagnética.

 

Altres estudis han demostrat la relació entre la baixa activitat geomagnética i l'augment en la producció de melatonina.

Després de diverses anàlisis, el director de l'estudio Lipnicki, va descobrir una correlació estadística entre els somnis extravagants i l'activitat geomagnética, amb somnis rars que tenen lloc en dies amb una menor activitat geomagnètica.

Frank Gelabert

1r. Batxillerat A

http://www.novaciencia.com/

 

 

 

Hi ha aigua a la lluna

El passat divendres 13 la NASA va confirmar la presencia d’aigua a la lluna. Tot es remonta a una misió anomenada LCROSS desarrollada el mes pasat en que es va detectar un cràter lunar que es trobava permanentment sombrejat. La misió LCROSS sigles en inglès de "satèlit d’observació i detecció de cràter lunar" va consistir en estrellar el dia 9 d’octubre un cohet en el cràter Cabeus, situat a prop del pol sur de la lluna. Aquest cohet que pesava 2305 kilograms va provocar l’alçada de tonelades de roca i sòl lunar que vàren volar en totes direccions creant un núvol que es va estendre arreu de la superfície lunar. Darrere d’aquest cohet però es trobava un petit satèlit de la NASA, que abans de també estrellarse contra la superfície lunar va conseguir informacions diverses de la composició del sòl a la terra per a ser analitzades. Després dels anàlisis es va poder descubrir que s’havia expulsat aigua en forma gelada (ja que les temperatures al cràter ronden els -240 graus centígrads) degut al fort impacte del cohet, que va ocasionar un forat d’aproximadament uns 30 metres de diàmetre. En un futur, aproximadament pel 2020 la NASA té previst tornar a enviar demés misions que permetin respondre a d’altres preguntes per a conèixer millor l’evolució del sistema solar. I inclús s’ha plantejat establir-hi una colònia permanent d’estudi a la lluna, i tot i que ja s’han vist els molts problemes presupostaris que això supondria, no es perd l’esperança d’aconseguir moltes més mostres d’aigua a la lluna en més cantitat en un futur.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=661739&idseccio_PK=1477 i http://www.cnnexpansion.com/actualidad/2009/11/13/existe-agua-en-la-luna-nasa

Narcís Homs

S'instal·la un detector de tsunamis al golf de Cadis

Un equip del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) ha instal·lat un laboratori submarí per a l'alerta avançada de tsunamis. Geostar , el primer laboratori d'aquestes característiques que s'instal·la a Europa, s'ha situat al Golf de Cadis, a 60 milles del Cap de San Vicente i a una profunditat de 3.300 metres. La zona ha estat seleccionada per la seva proximitat a l'àrea de contacte entre les plaques tectòniques d'Euràsia i Àfrica, una franja amb activitat sísmica i de tsunamis. El sistema realitzarà avisos de tsunamis que podrien afectar a la Península Ibèrica i al nord d'Àfrica. L'investigador principal del projecte, Juanjo Dañobeitia, director de la Unitat de Tecnologia Marina del CSIC, destaca les característiques del laboratori: “És una estació submarina de tres tones de pes amb nombrosos sensors. Té un sensor de pressió, un sismómetre oceànic i un magnetómetre. Amb aquests sistemes el laboratori mostrarà a més durant un any les variacions en la columna d'aigua: salinitat, temperatura i conductivitat, dades d'interès per a l'estudi del canvi climàtic”. GEOSTAR, amb unes mesures de cinc metres d'altura i una mica més de dos metres i mig d'ample i profunditat, transmet les dades acústicament a una boia situada a la superfície, que els envia via satèl·lit als instituts d'investigació implicats en el projecte. Aquesta informació, que es transmeterà gairebé a temps real serà a més enviada a les agències nacionals de protecció o seguretat civil dels països participants en el projecte.

Aquest laboratori submarí estarà prenent dades durant un any, la durada aproximada de les bateries de liti del sistema. A partir d'aquí, els investigadors decidiran si es mantindrà aquest sistema o, per contra, s'implementarà amb un cable d'alimentació.

 

Adrià Blanco Soler

1r Batxillerat A

Un asteroide passa mot a prop de la Terra poc després de descobrir-lo

Un asteroide d’uns set metres de diàmetre va passar a només 14.000 quilòmetres de la Terra el dia 6 de novembre al voltant de les deu i mitjana de la nit (hora espanyola). El més curiós és que va ser descobert amb una antelació de només quinze hores ( a l’asteroide s’el va anomenar 2009 VA ) i ha estat la tercera trobada més propera coneguda de la Terra amb un asteroide prèviament catalogat. Les dues aproximacions majors registrades d’aquest tipus corresponen a les d’un asteroide d’un metre de diàmetre ( el 2008 TS26 ), que va passar a 6.150 quilòmetres de la superfície terrestre el 9 d’octubre de l’any passat, i altre de set metres ( el 2004 FU162 )que va passar a 6.535 quilòmetres el 31 de març de 2004. En proporció, els objectes de la grandària del 2009 VA passen amb aquesta proximitat unes dues vegades a l’any i impacten cada cinc. L’asteroide 2009 VA va ser descobert pel Catalina Sky Survey només 15 hores abans de la seva aproximació, i va anar ràpidament identificat pel Minor Planet Center com un objecte que passaria molt prop del nostre planeta. El programa d’objectes pròxims a la Terra del també va processar una òrbita per a aquest objecte, i va determinar que no existia possibilitat d’impacte. Només fa tretze mesos, un objecte més petit ( el 2008 TC3 ) va ser descobert en circumstàncies semblants, però en aquest cas es va determinar una trajectòria cap a la Terra, amb la qual va impactar només onze hores després. Normalment aquest tipus d’asteroides no causen destrosses, ja que per a travessar l’atmosfera i impactar de forma danyina contra la Terra, l’asteroide ha de tenir un diàmetre d’uns 25 metres.

 

Adrià Blanco Soler

1r Batxillerat A

La nau espacial "Messenger" desvetlla zones desconegudes de Mercuri

La nau espacial Messenger ha sobrevolat Mercuri per tercera vegada el passat 29 de setembre, i els científics han aprofitat per recabar dades sobre aquest planeta.

Les càmares d'alta resolució han pogut fotografiar un 6% del planeta que encara no s'havia pogut veure en detall. El 98% de Mercuri ja ha pogut ser fotografiat en detall i el 2% restant s'haurà d'esperar al març de 2011 la Messenger es posi en òrbita del petit planeta.

A més a més d'ampliar l'espai fotografiat, els equips han pogut captar nous rastres geològics de Mercuri, amb depressions circulars rodejades de material brillant que segurament es deu a preocessos volcànics de fa uns mil milions d'anys.

La Messenger també ha pogut medir la composició química de la superfície del planeta.

Oriol Castells

1r Batxillerat-A

El forat negre supermassiu més distant trobat fins ara

Tomotsugu Goto de la Universitat de Ha-wai i el seu equip han descobert una galaxia gegant que en el centre hi ha un forat negre supermassiu, el més llunyà fins ara. Aquesta galaxia, que es veu com era fa 12800 milions d'anys, és tan gran com la Via Làctea i el forat negre supermassiu que hi ha al centre conté tanta matèria com almenys 1000 milions de vegades la del nostre Sol.

És sorprenent que una galàxia tan gran ja existís quan l'Univers només tenia al voltant d'un 6% de la seva edat actual i ja tenia un forat negre amb una massa d'almenys 1000 milions de vegades la del Sol.

Frank Gelabert

PD: he perdut el link, costa de trobar.

S'ha descobert un gran conjunt de galàxies

Masayuki Tanaka, junt amb el seu equip ha descobert un gran conjunt de galàxies, que es suposa que deu ser 10.000 vegades més massiu que la nostra Vía Làctea i està situat a uns 6.700 anys llum de la Terra. Està format per galàxies que estan esteses a 60 milions d’anys llum.

Els científics han mesurat la distància des de la Terra fins 150 galàxies, que estaven pel cel ja que anteriorment havien vist l’existència d’un conglomerat dens galàctic. Gràcies al anar mesurant les distàncies han pogut crear un mapa tridimensional d’aquella part del cel, en la que es pot veure el gran conjunt de galàxies.

Aquests filaments constitueixen l’esquelet còsmic, del qual cada cop es van agregant galàxies, i amb les interseccions d’aquestes es generen grans conjunts galàctics.

Per fer aquestes observacions, han hagut de fer servir uns telescopis molt potents. Aquests astrònoms consideren que han fet un pas molt gran en quan a demografia galàctica, i ara volen estudiar les propietats de les galàxies.

Mireia Orós

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Descubierto/gigantesco/conjunto/galaxias/situado/6700/millones/anos/luz/Tierra/elpepusoccie/20091103elpepusoc_4/Tes