Terra i Univers

El major cúmul de galàxies es troba a 7000 anys llum.

Es troba un cúmul de galàxies molt velles i de tamany massiu agrupades a 7000 anys llum. S’ha pogut observar gràcies al telescopi del pol sud i es calcula que pesa el que seria equivalent a uns 800.000 milions de sols. S’espera poder utilitzar les galàxies per saber més sobre el creixement de l’univers, ja que sabem que abans l’univers era més compacte, raó per la qual la gravetat actuava amb més força i es van crear cúmuls de galàxies massives com l’exemple del que estem parlant. Les galàxies són velles, raó per la qual deduïm que devien agrupar-se als principis de l’univers, durant els primers 2000 milions d’anys d’aquest.

Brodwin porta la direcció de la investigació dels cúmuls i el seu objectiu principal és trobar una amplia mostra de cúmuls per poder estudiar i medir l’ecuació d’estat de l’energia fosca, que caracteritza l’expansió de l’univers. 

 

http://www.europapress.es/sociedad/ciencia/noticia-localizan-mayor-cumulo-galaxias-7000-millones-anos-luz-20101014140213.html

 

Maria Garcia Quero.

Matèria i Antimatèria, es troben noves diferències crucials

Si als físics que formen part de l’experiment MiniBooNE se’ls hagués preguntat fa un any o dos sobre diferències entre neutrins i antineutrins, la seva resposta seria molt diferent a la resposta d’avui. Experiments recents senyalen que la simetria CP, una teoria que explica que el comportament de matèria i antimatèria es semblant en alguns casos dintre de les diferencies principals que són la carga i el sentit del gir, podria estar violada en el cas de neutrins viatjant per l’univers.

Els neutrins són producte de les reaccions nuclears al Sol, i quan viatgen per l’univers pateixen una metamorfosi. Aquest canvi pot donar com a producte un de tres tipus de neutrins amb diferents característiques. Aquest procés també passa en el cas de l’antimatèria, però els membres de l’experiment MiniBoone han descobert diferencies sorprenents entre els dos processos i resultats.

Un dels problemes de la teoria de la simetria CP és que no explica el perquè l’univers està format per matèria però pràcticament res d’antimatèria. Se sap que les dos partícules es destrueixen mútuament si es toquen, no hi ha cap guanyador, i que les dos van ser creades a la formació de l’univers, però fins ara no es desconeixia com la matèria va aconseguir sobreviure mentre l’antimatèria es va extingir.

Una violació a la teoria de la simetria CP ja havia estat observada abans en el cas de quark, matèria que forma els protons i els neutrons.

Els resultats també obren la possibilitat de fins a tres nous tipus de neutrins producte del seu viatge per l’univers que ampliarien els possibles tipus a sis. Això obligaria als físics a revisar el Model Estàndard, que cataloga totes les partícules que formen la matèria.

Ara mateix, els resultats encara no tenen el “nivell de confiança” requerit per la comunitat científica per ser considerats un descobriment verídic (han de passar del 99,97% de l’experiment al 99,99994% marcat per la comunitat científica).

http://www.amazings.com/ciencia/noticias/220910b.html

Guillem Arlàndez

Gliese 581 g: EL NOU PLANETA AMB VIDA

El passat mes de setembre, es va anunciar el descobriment d’un nou planeta anomenat Gliese 581 g, el qual disposa d’ una gravetat, d’una temperatura i  d’una situació respecte a la del seu sol molt adequades per a la vida (a més de ser rocós i tenir atmosfera).

El nou planeta està situat a vint anys llum i gira entorn a una estrella nana vermella, la Gl581, una de les cent més properes al nostre sistema solar.

Va ser descobert per l’investigador Steven Vogt, professor d’astronomia i astrofísica de la universitat de Califòrnia, el qual està convençut de que el planeta està habitat (encara que sigui per éssers unicel·lulars). Amb l’aparició d’aquesta noticia, també es va donar a conèixer el fet de que al 2008 un investigador de Sidney va ser testimoni de la recepció d’un misteriós y únic pols de llum, procedent de la mateixa regió on està situat el planeta descobert i al qual ell va notificar com a “és ET?”. A partir d’aquell moment no va tornar a rebre cap altra senyal d’aquell tipus, però tot i això assegura que el llarg pols que van trobar, és del tipus que emetria un laser.

 

Encara que no sabem si això és cert, fals o simplement casualitat, el que si se sap és que es tracta del planeta més semblant que s’ha trobat fins ara a la Terra (tot i ser tres vegades més gran). A més, el fet de que hi hagi aigua i com a conseqüència vida, no deixen de ser hipòtesis que s’aniran confirmant o suprimint amb pas del temps i el desenvolupament de nous mètodes que ens permetin esbrinar si verdaderament és possible la vida en un planeta que no gira sobre ell mateix (com la Terra), sempre té una cara on és de nit i l’altra de sol  i on un any està constituït per trenta set dies, ja que es el temps que triga a donar la volta al seu sol.

 

 

http://www.abc.es/20101003/ciencia/gliese-pulso-2008-201010031126.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Gliese_581_g

http://www.youtube.com/watch?v=nj6ABUFUu_I&feature=related

 

Gemma Poll

La lluna, un satèl·lit de 5.185 cràters

 

 

Que la lluna té cràters ja se sap des de fa molt de temps. Ara bé, fa poques setmanes ens hem assabentat que el nostre satèl·lit en té 5.185 que facin 20 metres de diàmetre com a mínim. Això és el que afirma un nou estudi que han fet institucions tan prestigioses en el camp científic com són l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i la NASA, en una investigació conjunta.

El que han fet ha estat crear un estudi sobre els impactes a la lluna al llarg de la història, amb dades aportades per l’instrument espacial de la NASA, el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO). L’equip ha utilitzat les dades d’aquest aparell per identificar aquests cràters i ha utilitzat mesures topogràfiques de gran precisió en comptes d’imatges, que és el que se solia fer anteriorment quan es volia estudiar els cràters lunars.

A més, aquest estudi també ha servit perquè els científics arribessin a la conclusió que el nombre de cràters a la lluna es manté força constant, ja que l’impacte de nous asteroides o cometes fan nous relleus, peròi destrueixen els anteriors, és a dir que el nombre de cràters no varia massa respecte l’actual (5.185).

Aquests nous descobriments posen de manifest la importància de la missió de la LRO, ja que ens proporcionen molta informació del nostre satèl·lit i en un futur immediat pot ser molt important per obtenir més informació que, de no ser per aquest instrument, no podriem obtenir mai.

 

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ciencia-y-tecnologia/20100921/nuevo-mapa-muestra-los-5185-crateres-luna

 

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/5185/crateres/Luna/mapa/elpepusoccie/20100921elpepusoc_6/Tes

 

 

Bernat Miquel Vives

Google Earth descobreix l'impacte d'un meteorit a Egipte

Una recerca feta per l’empresa de Google Earth va descobrir l’impacte d’un meteorit a un punt del desert d’Egipte. Aquest cràter ( anomenat com Kamil) ha estat considerat un dels impactes més ben conservats fins ara. A començaments d’aquest any un grup d’investigadors van estar cercant fragments del meteorit ( es creu que és ferro) i van intentar determinar l’edat del cràter i el seu origen.

La investigació va començar al 2008 i els resultats s’han publicat i s’han emés per els mitjans de comunicacions avui mateix. Es creu que fa milers d’anys, un meteorit metàl·lic va alcançar l’orbita terrestre i va impactar a una velocitat de 12.000 kilòmetres per hora contra la superficie terrestre (concretament el que és avui la regió fronterissa entre Egipte, el Sudan i Líbia)

L’impacte del bloc de 10 tones de ferro a una velocitat tan alta van generar una bola de foc i una brutal explosió que va ser inclús visible a 1.000 km de distància. El cràter Kamil s’enfonsa a 16 metres de profunditat i té una amplada de 45 metres.

Des d’aleshores el cràter va quedar protegit per l’acció geològica de la Terra i els processos climàtics.

La recerca s’inicià en quan Di Michele descubrí el cràter arrodonit mentre buscava elements naturals. Ràpidament contactà amb un astrofísic (Mario di Martino) del Institut Nacional D’Astrofísica de Torí i organitzaren una expedició de la qual es va fer la investigació.

S’han recollit 1.000 fragments, inclós un fragment de 80 kilos que es creu que debia ser una part central del meteorit que es devia despendre abans de que impactés, ja que es va trobar a 200 metres del cràter.

http://www.3cat24.cat/noticia/873946/societat/Google-Earth-descobreix-limpacte-dun-meteorit-a-Egipte

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100927/54012861961/google-earth-delata-el-impacto-de-un-meteorito-en-egipto-tierra-italia-madrid-milan-libia-turin-pc.html

Jordi Pedra Méndez

Es descobreix un model teòric per viatjar al passat.

El científic Amos Ori, d’Israel, ha formulat una teoria mitjançant la qual l’ésser humà podria obrir una escletxa en l’espai-temps i viatjar cap al passat. A més, segons afirmen els seus càlculs, aquesta escletxa en l’espai-temps podria ser creada sense cap necessitat d’utilitzar matèria exòtica, és a dir, només caldria matèria ordinària i densitat de la matèria positiva. Per reproduir aquesta bretxa tan sols caldria comptar amb unes condicions mínimes, en les quals l’equip d’Amos Ori està treballant.No obstant, altres equips d’investigació, com és l’equip de Ronald Mallet, per exemple, han optat per presentar un model de ’màquina del temps ’ que es basa en la llum, i no en la matèria.

Amos Ori afirma que en cas de crear la màquina del temps aquesta no seria una màquina convencional feta de materials com podria ser un ordinador, sinó que seria el propi espai temps. La investigació d’Amos Ori es basa en la curvatura de l’espai-temps i ens diu que, si la curvatura de la fletxa del temps és un fet provat i aprovat per la comunitat científica, llavors podem intentar deformar-la més, de tal manera que aconseguim fer de la línia del temps una línia en forma de rinxol on les corves arribin a tocar-se.

Un cop aconseguides les condicions mínimes per a que el tunel temporal pugui romandre obert (investigació en la qual estan treballant diversos equips com és el d’Amos Ori), aquesta màquina funcionaria sola i posa un exemple: un cop que el canó d’un vaixell hagi disparat un obús, no s’haurà de fer res, ja que l’obús anirà per si mateix cap al seu objectiu gràcies a les lleis de la física. Amos ori remarca que tot això podria ser aconseguit amb matèria comuna, i no seria necessària la matèria exòtica.

En resum, es podria estar viatjant en el temps a finals d’aquest segle, si les investigacions continuen tenint l’èxit actual, ja que aquestes ocupen ara per ara una posició molt privilegiada en la cua de prioritats.

Xavi Camarasa

http://www.tendencias21.net/Descubren-un-modelo-teorico-de-viaje-al-pasado_a1742.html

http://www.tendencias21.net/El-primer-viaje-en-el-tiempo-tendra-lugar-este-siglo_a958.html

http://www.youtube.com/watch?v=yMnE0eezLJ0

Troben una estranya particula d'antimateria al RHIC

Un equip internacional de científics que estudia les col·lisions a alts nivells d’energia de ions d’or en el Relativistic Heavy Ion Collider (RHIC) que és una accelerador de particules subatòmiques, assegura haver trobat evidències de l’antinucli atòmic més massiu descobert fins ara .

Aquest descobriment podria ajudar a dilucidar models d’estrelles de neutrons i també possibilitar l’exploració d’asimetries fonamentals en l’univers quan aquest es trobava a les fases inicials.

Els físics empren un mapa dels elements encara més complex i tridimensional que la taula periòdica, que inclou a més del nombre de protons de cada nucli atòmic, el nombre de neutrons de cada element, que pot variar amb els diversos isòtops i un nombre quàntic conegut com a estranyesa. I degut a aquest descobriment hauran de modificar la taula periodica.

Algunes conseqüencies cientifiques són per comprendre l’estructura dels forats negres i les estrelles colapsades i les condicions que van existir uns pocs microsegons després de Big Bang. 

 http://www.tendencias21.net/Sorprendente-hallazgo-de-antimateria-extrana-en-el-RHIC-de-Nueva-York_a4180.html

 

 

 

Marina Valdezate

Así se ve todo el Universo gracias al telescopio Planck

Éste es el extraordinario lugar donde vivimos: el Universo.

La imagen del telescopio espacial europeo Planck es la primera que logra captar la totalidad del cosmos, con todas sus estrellas y galaxias.

El telescopio fue lanzado el año pasado para escanear la "luz más antigua" del Universo, es decir, cómo se veía el cosmos en el momento de su creación. Y le tomó seis meses ensamblar todo el mapa del Universo conocido.

Planck está buscando la llamada radiación de fondo de microondas, una forma de radiación electromagnética que llena al universo por completo. Y el objetivo es encontrar las luces más antiguas que datan de 380.000 años después del Big Bang.

La imagen muestra lo que es visible más allá de la Tierra a los instrumentos sensibles a la luz en longitudes de onda muy largas, mucho más largas de lo que podemos detectar con nuestros ojos.

"Espectacular"

Los investigadores afirman que es un conjunto de información extraordinaria que les ayudará a entender mejor qué fue lo que convirtió al Universo en lo que conocemos hoy en día.

"Es una fotografía espectacular. Algo de enorme belleza", le dijo a la BBC el doctor Jan Tauber, científico del proyecto Planck.

Dominando el primer plazo se ven segmentos enormes de nuestra galaxia, la Vía Láctea.

La línea brillante horizontal que atraviesa a lo largo de la imagen es el disco principal de la galaxia, el mismo plano donde el Sol y la Tierra residen.

Allí también es donde la mayoría de las estrellas en la Vía Láctea se forman hoy, pero debido a que esta imagen sólo registra la luz en longitudes de onda muy largas (microondas en el infrarrojo lejano), lo que vemos en realidad no son estrellas.

Más bien se trata de todo el material que se requiere para formar estrellas: mucho polvo cósmico y luz.

"Lo que vemos es la estructura de nuestra galaxia en gas y polvo, lo cual nos dice mucho sobre lo que está ocurriendo en los alrededores del Sol" explica el profesor Andrew Jaffe, miembro del equipo del Planck en el Imperial College de Londres.

Y aunque menos espectacular que la Vía Láctea, el verdadero interés de los científicos es el fondo moteado que en la imagen aparece de color magenta y amarillo.

Ésta es la famosa radiación de fondo de microondas (CMB, por sus siglas en inglés), uno de los principales objetivos de la misión de Planck.

La CMB es la "primera luz", la luz que finalmente pudo salir hacia el espacio una vez que, después del Big Bang, el universo se enfrió lo suficiente para permitir la formación de átomos de hidrógeno.

Antes de ese momento, dicen los científicos, el cosmos pudo haber sido tan caliente que la materia y la radiación permanecían "acopladas" y el Universo tuvo que haber sido opaco.

Detectores superfríos

Una de las grandes tareas de Planck es encontrar evidencia de la "inflación", la expansión más rápida que la luz que según los cosmólogos fue lo que experimentó el Universo en sus primeros momentos fugaces.

La teoría señala que este evento tiene que estar registrado en la CMB y que es posible recuperar esos detalles utilizando instrumentos suficientemente sensibles.

Planck puede tener esa capacidad. Algunos de sus detectores operan a la extraordinaria temperatura de menos 273,05 grados centígrados, una décima de grado sobre lo que los científicos llaman "cero absoluto".

El telescopio ya está trabajando en el montaje de una segunda versión del mapa. Su misión es adquirir por lo menos cuatro versiones.

"Sabemos que eventualmente, a medida que los datos sean cada vez mejores, terminaremos enfrentando las limitaciones del instrumento", dice el profesor Jaffe.

"Así que cuanto más tiempo hagamos funcionar el Planck, más podremos aprender sobre el propio telescopio y así retirar muchos de los efectos contaminantes que surgen por la forma como éste produce su ruido", agrega.

Los científicos ahora necesitarán analizar los datos con detalle y evaluar su importancia. Se espera poder contar con un informe completo de las imágenes de la CMB en el 2012.

Y aunque uno o dos equipos de investigadores ya están tratando de llevar a cabo interpretaciones no autorizadas de estos datos, los expertos afirman que es una tarea inútil.

"La CMB es ciertamente visible pero la imagen en sí misma fue retocada así que es imposible hacer ciencia con ella" explica a la BBC el doctor Tauber.

"También redujimos la resolución de la imagen para contar con algo que la gente pudiera entender mejor al verla. De otra forma hubiera sido demasiado grande", agrega.

El telescopio Planck es una de las principales misiones de la Agencia Espacial Europea (ESA). Fue lanzado en mayo de 2009 y ubicado en una posición de observación a más de un millón de kilómetros de la Tierra.

Artur Rivera

http://www.bbc.co.uk/mundo/ciencia_tecnologia/2010/07/100705_planck_luz_telescopio_universo_men.shtml

Descubren Exóticos "Volcanes de Asfalto" Submarinos

Un equipo formado por científicos de la Universidad de California en Santa Bárbara, el Instituto Oceanográfico de Woods Hole, la Universidad de California en Davis, la Universidad de Sídney y la Universidad de Rhode Island, ha conseguido identificar una serie de "volcanes de asfalto" en el fondo del Canal de Santa Bárbara.

La mayor de estas estructuras submarinas de la Era Glacial está a una profundidad de 220 metros, demasiado hondo para que lleguen allí los buzos (lo que explica por qué esos volcanes nunca habían sido divisados por los humanos). Es más grande que un campo de fútbol y tan alto como un edificio de seis pisos. Se trata de una estructura enorme, fruto de la acumulación del asfalto.

David Valentine, profesor de Ciencias de la Tierra en la Universidad de California en Santa Bárbara, Chris Reddy, director del Instituto Oceánico Costero, dependiente del Instituto Oceanográfico de Woods Hole, y sus colegas, vieron los volcanes por primera vez en 2007 durante una inmersión en el submarino de investigación Alvin.
Usando el brazo robótico del submarino, los investigadores tomaron muestras y las llevaron a laboratorios en la Universidad de California en Santa Bárbara y el Instituto Oceanográfico de Woods Hole para su análisis. En 2009, Valentine y sus colegas hicieron otras dos inmersiones en el área a bordo del Alvin, y también llevaron a cabo una exploración detallada de la zona usando un vehículo submarino autónomo, el Sentry, el cual tomó fotos mientras se desplazaba por el lugar manteniéndose a unos 3 metros sobre el lecho marino.

Los análisis realizados desde entonces muestran que ciertamente estos volcanes no son los volcanes de lava típicos existentes en Hawái y otros sitios. Los científicos han determinado que estos volcanes son de asfalto y se formaron cuando el petróleo fluía desde el subsuelo del lecho del canal hace entre 30.000 y 40.000 años.

webs de interés:

http://www.vistaalmar.es/content/view/1071/206/

http://www.nuestromar.org/noticias/ciencia_tecnologia_y_educacion/03_06_2010/30952_descubren_exoticos_volcanes_de_asfalto_subm

Daniel Marín

EL LCH, la recerca de la partícula de Higgs

 

El “Bosón de Higgs”, (també denominada com "la partícula de Dios") és la partícula predicada pel físic escocès Peter Higgs, de la qual la seva existència explicaria l’origen de la massa de les partículas. Aquesta partícula mai ha estat detectada y sense ella el model estandar de les partículas subatòmiques no està complet. Per aquest motiu es va construir i va ser posat en funcionament el septembre de 2008, el major accelerador de partícules, el LHC (Large Hadron Collider).

El terme Hadró ve del grec “dens”, i comprèn als protons i neutrons, partícules que estan en el nucli dels àtoms. La funció del col.lisionador és accelerar aquestes partícules, en aquest cas els protons (nuclis d’hidrogen), fins el 99,999999% de la velocitat de la llum i fer-les xocar.

El HLC és un gran túnel circular, de 27 km i 3,8 m de diàmetre, que corre baix la frontera entre França parte más profunda a 175 m. baix el sòl. Dins del túnel corren dos tubs paral.lels. En un tub s’injecta el faig de protons en la direcció de les agulles del rellotge i en l’altre en sentit contrari; aleshores els protons estan accelerats a casi la velocitat de la llum, i donen 11.000 voltes al circuit cada segon.

Al llarg del túnel hi han 4 estacions on els tubs es creuen i són els llocs on les partícules xoquen. Els protons viatjaran en 2.800 paquets, separats en el temps per 25 milionèssimes de segon, el que a la velocitat de la llum els dóna un espai de 7,5 m. Pel moment estan més espaciats (75 nanosegons, 22,5m), i amb conseqüència hi han 600 milions de col.lisions per segon en els creuaments. En els 4 creuaments estan les estacions ATLAS, CMS, ALICE i LHCb, que observen les col.lisions.

ATLAS és un detector que registra tot el que passa durant la col.lisió. El CMS es un solenoide, que funciona també com un detector de caràcter general. Les dues estacions buscaran les claus del que s’anomena “materia negra” de l’Univers i el “Bosón de Higgs”. Es creu que la col.lisió reproduirà les condicions existents inmediatament després del Big Bang, que ALICE i LHCb intentaran identificar. ALICE buscarà el “plasma líquid”, forma de matèria que suposadament va existir al originar-se l’Univers. Avui en dia només tenim matèria, però en el Big Bang es van crear iguals quantitats de matèria i antimatèria, i el LHCb intentarà averiguar què va passar amb aquesta antimatèria.

El LHC està costant molts diners (ja més de 6.000 milions d’euros), de manera que està sent l’experiment més costós en la història de la ciència, fet que molts s’han qüestionat, però tot i així s’insisteix progressivament en la investigació i milers de científics de tot el món es mostren impacients davant de nous i sorprenents descobriments relacionats amb el LHC.

 

Maria Fallada 

 http://tomasenlinea.com/2010/05/lhc-el-colisionador-de-particulas/

 

 

El robot de la NASA 'Spirit' troba rastres d'un passat apte per a la vida a Mart

Roques examinades pel robot marcià de la NASA 'Spirit' mostren evidències d'un passat medi ambient humit i no àcid, que va poder haver estat favorable per al desenvolupament de la vida a Mart. La confirmació d'aquests resultats ha suposat quatre anys d'anàlisis científiques. Un aflorament mineral que 'Spirit' va examinar a la fi de 2005 va revelar altes concentracions de carbonat, que s'origina en condicions d'humitat, gairebé neutres, però es dissol en l'àcid. L'aigua antiga indicada per aquesta troballa no era àcida.

Dipòsits massius de carbonat a Mart s'han buscat durant anys sense molt èxit. Nombrosos canals aparentment excavats pels corrents d'aigua líquida a Mart suggereixen que el planeta era abans més càlid, gràcies a l'escalfament d'efecte hivernacle d'una atmosfera més densa que la qual existeix ara. És important determinar on va anar la major part del diòxid de carboni. Alguns teoritzen que va partir a l'espai. Uns altres presumeixen que va sortir de l'atmosfera per la barreja de diòxid de carboni amb aigua sota condicions que van dur a la formació de minerals de carbonat.

Adrià Blanco Soler

1r Batx. A

Titán: Luna de Saturno

Titán es el satélite más grande de Saturno y el segundo satélite más grande del Sistema Solar. Fue descubierto el 25 de marzo de 1655 por el astrónomo holandés Christiaan Huygens y fue el primer satélite del Sistema Solar en ser descubierto tras los satélites galileanos de Júpiter. Titán posee un diámetro de 5150 km y es la única luna del Sistema Solar que cuenta con una atmósfera significativa. La presencia de esta atmósfera fue propuesta por el astrónomo español Josep Comas y Solà en 1908nitrógeno y es rica en metano y otros hidrocarburos superiores. Precisamente su composición química se supone muy similar a la atmósfera primitiva de la Tierra en tiempos prebióticos. Las temperaturas de cerca de 90 K (-179,45 °C) deberían haber preservado un entorno muy similar al de la primitiva Tierra razón por la cual Titán ha sido objeto de un gran número de estudios científicos. La basándose en sus observaciones del oscurecimiento hacia el borde del disco del satélite. La atmósfera de Titán, densa y anaranjada se compone principalmente de sonda Huygens de la misión espacial Cassini/Huygens descendio en Titán el 14 de enero de 2005 y ha aumentado sustancialmente nuestro conocimiento de Titán.

DESCUBRIMIENTO:

Christiaan Huygens descubrió en 1655 el mayor de los satélites de Saturno y le dio el nombre de Luna Saturni. Huygens publicó este descubrimiento así como sus observaciones de los anillos del planeta en una obra titula Systema Saturnium publicada en 1659. El nombre de "Titán" y los otros siete satélites de Saturno conocidos por John Herschel (hijo de William Herschel) proviene de su publicación en el año 1847 de sus observaciones sobre Saturno donde sugería los nombres de los titanes, hermanos y hermanas de Crono (el nombre griego para el dios romano del tiempo Saturno) como un método más efectivo para nombrar a los satélites de Saturno que hasta entonces se designaban por numerales romanos siguiendo el orden de proximidad al planeta.

NOTICIA:

En el satélite Titán del planeta Saturno se detectaron indicios de vida, según informaron científicos de la NASA. Las conclusiones acerca de la existencia de formas primitivas de vida biológica en Titán se basan en el análisis de los datos obtenidos por la sonda norteamericana Cassini, de los cuales se desprende que estas formas de vida respiran el hidrógeno presente en la atmósfera de Titán, igual que los organismos vivientes en la Tierra respiran oxígeno. Los científicos no descartan que se trate de una forma absolutamente nueva de vida biológica, en todo punto distinta de la que se da en nuestro planeta.

He puesto esta noticia por propia curiosidad, ya que ayer, fui de visita al observatorio de Barcelona (en el Tibidabo) a ver Saturno y nos hablaron de este satélite tan curioso i particular.

http://spanish.ruvr.ru/2010/06/06/9185541.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Tit%C3%A1n_(sat%C3%A9lite)#Descubrimiento

Artur Rivera

El vent i el sol modelen Mart

Els dos últims estudis sobre Mart han resolt 40 anys de misteri entorn dels casquets polars del planeta vermell. El descobriment d’una sèrie de clots en espiral a la superfície i d’un Chasma Boreal, un gran canó que talla el pol nord del planeta, evidencien un canvi climàtic desconegut fins al moment.

Segons la investigació duta a terme per un equip de la Universitat de Texas (EUA) encapçalat per Isaac Smith i John Holt, ambdues formacions s’atribueixen a l’acció conjunta del vent i el sol.

Fins ara s’havien apuntat moltes hipòtesis sobre quina seria la composició del planeta vermell, però estaven limitades a l’observació de la superfície. En aquesta ocasió els científics han utilitzat la informació recopilada per dos radars en òrbita capaços d’esbrinar la composició de les capes de dipòsits més profundes, per desxifrar així el model més probable.

A més, l’estudi ha revelat que la creació d’aquests clots es deu a la combinació de materials dipositats i a l’erosió produïda pel vent i el sol. Una vegada formats, aquests clots es van desplaçar cap als pols i es van elevar uns 600 metres d’altura al llarg d’un període de dos milions i mig d’anys.

En un segon estudi, el mateix equip va utilitzar la informació de l’Orbitador de Reconocimiento de Marte (’Mars Reconnaissance Orbiter’) per demostrar que la creació del Chasma Boreal es va deure -més que a cataclismes, desplaçaments de gel o fortes erosions- a processos de deposició a gran escala i a llarg termini.

Amb les dades obtingudes per radar, els científics són capaços de disseccionar la capa de gel en diverses parts, com si fos una ceba.

A partir de la informació demanada, alguns investigadors suggereixen que aquestes formacions podrien haver sorgit per la calor volcànica del planeta que va fondre les capes més profundes del bloc de gel. D’altres, tanmateix, apunten que aquestes formacions, incloses les depressions espirals, van sorgir a partir de forts vents polars, anomenats ’katabatics’, que van tallar el canó o aquestes formes en el gel.                          Pol Mas

Un au aquàtica de Madagascar és declarada extinta al no albirar-se cap exemplar des de 1985.

Un au aquàtica endèmica de la illa de Madagascar, ha estat declarada oficialment extinta després de no s'hagi vist el més mínim exemplar en els últims 25 anys. L'estranya au vivia únicament en el llac Alaotra i altres petites llacunes del nord-est de la illa. Un dels seus problemes era justament el seu reduït hàbitat i la seva incapacitat per a realitzar grans migracions. La UICN ha informat en un comunicat que l'últim exemplar es va observar en 1985, encara que ara es considera que possiblement es va tractar d'un híbrid amb algun altre tipus de zampullín. Les poblacions de zampullín vermellós de Alaotra es van reduir el passat segle com a conseqüència de la pèrdua d'hàbitats, les hibridacions, les xarxes de pesca fetes de niló i, molt especialment, la competència del peix de cap de serp o Channa striata, un peix carnívor d'origen asiàtic que ha estat introduït en les aigües de Alaotra, que és el major llac de Madagascar. En la nova avaluació de la Llista Vermella de les aus, la UICN cita també el cas d'un au endèmica de Cuba que ha entrat en la categoria de perill crític a causa de la competència de les mangostes. Es tracta de la gallinuela de Sant Tomàs. En general, la immensa majoria de les aus vinculades a aiguamolls estan en regressió en el món. Des del segle XVI s'ha documentat l'extinció de 132 espècies vertebrades.

http://www.elperiodico.es/es/noticias/ciencia-y-tecnologia/20100526/ave-acuatica-madagascar-declarada-extinta-avistarse-ningun-ejemplar-desde-1985/277855.shtml

Andrea Abdó

El transbordador 'Atlantis' concluye su última misión tras 21 años de trabajo

El transbordador espacial Atlantis ha concluido esta tarde su fecunda historia al aterrizar sin contratiempos tras su última misión, la numero 32. La nave, con seis astronautas a bordo, se ha posado en el centro espacial Kennedy a las 8.48, hora local (14.48 en la España peninsular). Las amenazantes nubes en Cabo Cañaveral (Florida, EEUU) no fueron un problema.

Ahora, el destino de la mítica lanzadera será acabar convertida en pieza de museo, según ha anunciado la NASA.

En manos de los rusos

El último viaje del Atlantis, que ha durado 12 días, ha estado dedicado a llevar nuevo instrumental y a efectuar reparaciones en la Estación Espacial Internacional (ISS, por sus siglas en inglés). La misión de despedida, además, se ha empleado también para facilitar el camino para futuras visitas a la ISS de otras naves, ya que colocó un nuevo punto de acoplamiento para permitir la llegada de las naves rusas Soyuz y Progress. Los vehículos rusos serán las únicas que podrán atracar en el complejo orbital una vez se jubilen los transbordadores.

El último aterrizaje del Atlantis ha colocado en un lugar destacado de los anales de la NASA al comandante Ken Ham, el piloto Tony Antonelli y los especialistas de misión Michael Good, Garrett Reisman, Steve Bowen y Piers Sellers. Durante el descenso, que ha durado 52 minutos, los tripulantes han podido ver América central, Cuba y, finalmente, la península de Florida. Sumando todas sus misiones, el Atlantis ha permanecido 294 días en el espacio y ha tenido 192 tripulantes.

Solo quedan dos

La misión del Atlantis ha sido además la número 132 de la historia del programa STS de transbordadores, que se inició en abril de 1981. La NASA retirará el próximo otoño los dos transbordadores que aún se mantienen activos, el Discovery y el Endeavour. Las previsiones indican que las naves Orion, la futura lanzadera estadounidense, no estará disponible hasta el 2015. En el mejor de los casos.

El Atlantis y sus colegas casi clónicos, unos enormes vehículos de 37 metros de largo, revolucionaron la astronáutica a inicios de los 80 al convertirse en las primeras naves capaces de aterrizar autónomamente y ser reutilizadas, pero los problemas detectados a raíz del desastre del Columbia (2003) precipitaron su adiós.

Hitos importantes en su trayectoria

El Atlantis, cuyo nombre procede de un buque oceanográfico que realizó investigaciones marinas entre 1930 y 1966, despegó por primera vez en 1989, por lo que fue el cuarto transbordador estadounidense en volar. Entre sus trabajos destaca haber puesto en órbita dos sondas planetarias, la Magallanes y la Galileo, y el observatorio de rayos gamma Compton. Además, se acopló en siete ocasiones a la estación Mir y en diez a la ISS.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=716980&idseccio_PK=1477

Artur Rivera

Forats a l'espai?

 

Hi ha estrelles que es formen a l'interior de densos núvols de pols i gas que, gràcies a la tecnologia de Herschel, poden ser estudiades per primera vegada amb gran nivell de detall. Si bé s'han detectat raigs i núvols de gas llançats per estrelles en formació, continua sent un misteri com són capaços de dispersar per complet el núvol que les envolta per emergir com un nou astre independent. Ara, per primera vegada, el telescopi Herschel pot estar observant un inesperat pas d'aquest procés. Quan Herschel va mirar en direcció a la nebulosa NGC 1999 per observar les estrelles en formació de la zona, la regió continuava sent fosca, però Herschel està dissenyat per poder veure a través d'aquest tipus de núvols. O bé el núvol era extraordinàriament densa o alguna cosa estranya estava passant. Els astrònoms creuen que el forat es va formar quan els raigs de gas ejectats per les estrelles en formació de la regió van travessar el núvol de gas i pols que forma la nebulosa NGC 1999. La intensa radiació d'alguna estrella propera podria haver contribuït a fer més gran el forat. Independentment de com s'hagi format, aquest forat pot ajudar a comprendre com es dispersen els núvols de formació en l'últim pas del procés de formació de les estrelles. En investigar aquesta regió amb telescopis des de la Terra, els astrònoms van confirmar el que semblava evident: aquesta regió no està fosca per ser una densa núvol de gas, sinó perquè està realment buida. Alguna cosa havia perforat un forat a través del núvol. En la imatge el forat es trobaria just a la dreta de la nebulosa de color verd.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/12/ciencia/1273675272.html

Narcís Homs

Los científicos no divisan un final cercano a la erupción del volcán

El 19 de diciembre de 1821, el volcán Eyjafjalla despertó después de cuatro siglos aletargado. Empezó a rugir y, con más o menos intensidad, no cesó hasta agosto de 1823. Así están las cosas: son caprichos de la Tierra.
La presencia de hielo en el glaciar que cubre el volcán y la propia naturaleza de la erupción determinan la explosividad, prosigue Fernández-Turiel, que ha regresado recientemente de Islandia. El agua que se funde y cae en el interior del cráter, por una parte, y la presencia de gases entre el magma, por otra, actúan como espitas que funden las rocas y expulsan partículas con gran violencia. Y, claro, «cuanto más alto llegan las cenizas, más posibilidades hay de que sean arrastradas por las corrientes atmosféricas» y perturben la navegación aérea, afirma Joan Martí, investigador del mismo instituto y secretario general de la Asociación Internacional de Vulcanología. Obviamente, si los materiales son de mayor peso, no llegan tan lejos.
El Servicio de Vulcanología de Islandia informó de que la pluma de materiales medía ayer unos cinco kilómetros de alto, con puntas de hasta seis, lo que supone «una actividad similar a la de lunes».

DIMENSIONES IMPRESIONANTES

Por ahora, dicen ambos investigadores del IJA-CSIC, el segundo episodio explosivo va de baja, pero sobre el cráter o en sus cercanías «sigue habiendo suficiente hielo como para alimentar nuevos episodios violentos». El cráter tiene unos 300 metros de diámetro. Realmente, las dimensiones en estas latitudes impresionan, explica Martí: en la cima de la montaña, a unos 1.600 metros de altitud, puede haber un grosor de 200 metros de hielo, pero hay zonas en Islandia que acumulan hasta un kilómetro. «Que ahora se detenga la fase explosiva no significa que puede haber una nueva dentro de unos días», insiste.

Artur Rivera

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=712924

L'origen del Sisterma Solar podria estar sota la neu de l'Antàrtida

Els cossos gelats de l'exterior del Sistema Solar són els que millor conserven els vestigis de la formació dels planetes que ens circumden. Poden trobar-se en els meteorits primitius, com els que s'han trobat sota el gel de l'Antàrtida .

Els micrometeorits estaven enterrats en un bloc de neu d'uns 45 o 50 anys. Quan van estudiar la seva composició en el laboratori, els investigadors van descobrir que s'havien format probablement en el Sistema Solar, i no abans, en una constel·lació llunyana, com es pensava.

Els científics afirmen que aquestes partícules contenen quantitats extremadament grans de carboni i de deuteri, una forma d'hidrogen. Aquesta segona substància no es troba en aquestes quantitats en cap altre material terrestre. Aquests materials orgànics normalment només procedeixen de molt lluny en l'espai, on els núvols de molècules donen lloc a la formació de noves estrelles. No obstant això, aquest equip científic va aconseguir identificar minúsculs cristalls en els micrometeoritos que indiquen que es van formar molt més prop del Sol del que pogués semblar. Tot apunta que aquestes partícules contenen restes de les zones més fredes del naixent Sistema Solar. Un estudi més detallat permetria destriar com van arribar a la Terra els materials orgànics.

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/06/ciencia/1273146296.html

 

Frank Gelabert

1r. Batxillerat A

Una estrella impossible

L'astre del que parlarem està en una zona anomenada RCW120 i podria convertir-se en un dels més grans i brillants de la nostra galàxia. Aquesta estrella només pot seguir creixent. El poder observar una estrella massiva en procés de formació és una oportunitat única per intentar resoldre una de les grans paradoxes de l'astronomia, assenyalen els experts, referint-se al límit de massa estel.lar. Avui en dia, segons les teories estelars actuals no és possible la formació d'estrelles amb una massa superior a vuit vegades la del nostre Sol. La intensa llum emesa per les estrelles d'aquesta mida ha de dispersar els núvols de matèria que envolten l'astre en formació, i aquest no podria anar acumulant més massa. No obstant això, es coneixen alguns astres amb massa fins a 150 vegades la solar, després la teoria no és correcta. Les anomenen estrelles impossibles. De gran ajuda per solucionar aquest contrasentit són les observacions que han fet els astrònoms amb un telescopi espacial estrenat fa poc, el Herschel, que ha vist una estrelles en la fase embrionària que ja té una massa de vuit o deu vegades la del Sol .Però a més, està envoltada d'un núvol de gas i pols d'unes 2000 masses solars que podria acabar alimentant. Això si, trigaria uns centenars de milers d'anys a completar aquest procés.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/telescopio/Herschel/detecta/estrella/imposible/elpepusoccie/20100506elpepusoc_9/Tes

Narcís Homs

Pluja artificial amb l'ús d'un làser

L'ús d'un gran làser ha permès que científics de la Universitat de Ginebra hagin aconseguit per primera vegada transformar el vapor d'aigua present en l'atmosfera en autèntiques gotes. Encara que la densitat i les talles de les gotes no són suficients per a generar pluja. El resultat és el germen d'un núvol.

 

La tècnica que es va experimentar en un laboratori de Ginebra, va consistir a disparar ràfegues molt breus de llamps làser en infraroig en una càmera d'aire saturat d'aigua. Per on passava el làser es formaven núvols lineals semblades als deixants que deixen al seu pas els avions. Després, una prova similar, va obtenir resultats esperançadors. En el treball també han participat investigadors de les universitats de Lyón (França) i Berlín (Alemanya).

 

 En estat natural, perquè plogui no solament és necessari que l'ambient estigui saturat d'humitat, sinó que hagi partícules en suspensió, com pols o pol·len, que afavoreixin la condensació i la formació de núvols. En l'estudi, els gèrmens dels núvols es van formar perquè el pas del làser va alliberar els electrons del vapor d'aigua. A primera vista costa apreciar les gotes, pel que va ser necessari un dispositiu de visualització especial per a confirmar l'augment de la densitat i la grandària de les gotes d'aigua en l'atmosfera. No obstant això, els investigadors opinen que, ajustant la longitud d'ona, el focus i la durada de les ràfegues, es podria provocar pluja quan fos necessari.

 

Jérôme Kasparian, un dels membres de l'experiment, comenta que els resultats suggereixen que l'efecte pot funcionar en condicions naturals. En la seva opinió, es tracta d'una tècnica molt millor que la sembra dels núvols amb iodur de plat. Aquest sistema, utilitzat des de fa 50 anys, mai ha demostrat ser totalment efectiva.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=710558&idseccio_PK=1477 

Andrea Abdó