Terra i Univers

L'UNIVERS ÉS PLA

 

L’expansió accelerada de l’Univers sembla requerir l’existència d’una energia fosca que s’oposa a la gravetat.En principi, és possible estudiar-ho analitzant el desplaçament al vermell. A la pràctica, però, els moviments locals no cosmològics dels objectes astronòmics han fet aquesta prova difícil d’implantar.

Els investigadors, dirigits per Christian Marinoni i Adelina Buzzi, han superat aquest problema en aplicar la prova geomètrica a parells de galàxies distants en òrbita. Després de calibrar el seu mètode utilitzant parells de galàxies properes, els autors descobreixen que l’aparent geometria de parelles distants requereix que l’Univers sigui pla.

A més, quan es van combinar les dades amb observacions d’agrupaments de galàxies a gran escala, les dades identifiquen la constant cosmològica d’Einstein, equivalent a una energia del buit proposta, com la probable explicació per a l’energia fosca.

La nova tècnica ja proporciona una estimació més precisa per a l’amplitud de la constant cosmològica i podria proporcionar fins i tot estimacions més ajustades sobre el model cosmològic sobre dades d’estudis del desplaçament  al vermell de l’Univers profund.

http://www.abc.es/20101125/ciencia/einstein-tenia-razon-universo-201011250934.html

 

                                                                               Aniol Solano Clavera

Forats negres

Els forats negres són cossos amb altes densitats que atreuen a totes les partícules del seu voltant incloent-hi els fotons. Això provoca que la majoria de forats negres siguin invisibles ja que la llum que absorbeixen sumada amb els gasos (que al girar a altes velocitats agafen elevades temperatures i produeixen llum) es concentren en el nucli i brillen fent-lo així en alguns casos invisible o en altres com una estrella més.

Tipus de forats negres:

-Forats negres de massa solar: són forats negres amb la massa 2’5 vegades la del sol. Es produeixen quan una estrella s’acaba la seva energia, llavors implosiona i crea una enana blanca que pot evolucionar a forat negre.

-Forats negres supermassius: són milions de vegades més grans que el sol i són el nucli de gairebé totes les galàxies, incloent-hi la Via Lactea.

Alguns d’aquets forats negres són actius i altres com el nostre inactius. Els actius emeten elevades quantitats de radiacions i llum i radiacions. Actualment el nostre forat negre s’està activant, tot hi això, emet molt poques radiacions i es segueix considerant inactiu i possiblement es torni a desactivà ràpidament.

Per determinar si un forat negre està actiu o no els astrònoms mesuren la velocitat de les estrelles al seu voltant, si aquesta velocitat és molt elevada el forat està actiu.

Un astrònom de la universitat de Toronto va estudiar un fet molt important, la galàxia Andròmeda s’està desplaçant a 400 000 km/h en direcció la nostre galàxia. Segons els seus càlculs dins de 3·10 anys les dues galàxies xocaran i i els forats negres s’uniran. Tot hi això si estem en el lloc adequat de la galàxia sortirem disparats a l’espai, sinó anirem directament al nucli del forat negre mentre les explosions i les altes temperatures calcinarien la terra.

http://www.megavideo.com/?s=seriesyonkis&v=KO15LGZG&confirmed=1

 

 

Com pesar una estrella utilitzant una lluna

Com poden els astrònoms pesar una estrella que està a bilions de quilòmetres de nosaltres? Per ara majoritàriament no es pot, però és possible una estimació mitjançant models informàtics de l’estructura estelar.

Com he dit, per ara, no es pot o es pot amb una estimació poc aproximada. En canvi, a partir d’ara, gràcies a l’astrofísic David Kipping, es podrà, segons ell, saber el pes d’una estrella a partir de la lluna que tindrà un planeta de l’estrella. Ja que la lluna i el planeta es creuaran amb l’estrella, per tant, es podran saber mes dades sobre l’estrella, com per exemple les òrbites i el tamany.

Kipping va descobrir que, si un planeta té una lluna movent-se al voltant seu lo bastant gran com perquè la veguem, llavors el sistema planeta-lluna-estrella es poden medir les masses i la grandària i aconseguir-ho amb molta més exactitud que anteriorment, o sigui, que fins ara. Aquest mètode es basa principalment en medir l’òrbita del planeta al voltant de l’estrella i l’òrbita de la lluna al voltant del planeta. Llavors, aplicant les lleis de Kepler sobre el moviment, és possible calcular la massa dels cossos.

Albert Cebrian

http://www.elfogon.net/index.php?mod=article&cat=Inv&article=224

Descobriment d'oxigen i diòxid de carboni en una lluna de Saturn

La sonda espacial Cassini va realitzar una passada a 97 km de la superfície de la lluna Rea, la segona lluna més gran de les 62 que giren al voltant de Saturn, on es va descobrir un atmosfera molt tènue amb oxigen i diòxid de carboni.

A excepció de la Terra, l’oxigen és poc freqüent al Sistema Solar. Gràcies a la utilització de complexos instruments, s’han pogut detectar rastres molt lleugers d’oxigen a altres planetes i llunes com Ganímedes i Europa, dues llunes de Júpiter; en canvi, en el cas de Rea, s’ha detectat de manera directa amb els instruments instal·lats a la sonda.

Rea és l’única lluna amb atmosfera densa, i està confirmat que és una lluna gelada i sense aigua líquida com per a que hi hagi un entorn adequat per la vida. Però també cal dir que, tant Rea com Titan (la lluna més gran de Saturn), són les úniques amb la suficient massa com per contenir una atmosfera amb la seva gravetat.

 

http://www.abc.es/20101126/ciencia/descubren-oxigeno-luna-saturno-201011261552.html

 

Guillem Expósito Cuscó

Aconsegueixen capturar partícules d’antimatèria.

Investigadors de la organització europea d’investigació (CERN) aconsegueixen atrapar 38 àtoms d’hidrogen d’antimatèria i això permetrà estudiar-ne l’estructura.

Segons el model estàndard de la física cada partícula  (electrons, protons, neutrons) té la seva imatge replicada en forma de antipartícula (positrons, antiprotons). Aquesta teoria comporta que la mateixa quantitat de matèria creada amb l’Univers ha de ser creada en forma d’antimatèria.

Al voltant de l’antimatèria gira un dels grans misteris de la física i aquest descobriment pot servir per entendre com està format i com es va originar el nostre univers.

Anteriorment (des de l’any 2002) ja s’havia produït antihidrogen (partícula d’antimatèria més senzilla ja que està formada per un antiprotó i un positró) però no va ser pogut estudiar ja que es destruïa en contactar amb la matèria. Segons diu un dels físics del projecte, Jeff Hamgst la producció de partícules d’antimatèria és freqüent en els laboratoris actuals però el mèrit d’aquest experiment és haver pogut ajuntar aquestes partícules per tal de formar àtoms, cosa molt més difícil.

El pròxim pas de cara el futur serà produir més àtoms i que durin més temps per tal de poder ser estudiats amb més profunditat i intentar desxifrar les diferències entre la matèria i la antimatèria.

http://noticias.terra.com/noticias/capturan_la_antimateria_por_primera_vez/act2596115

http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2010/11/101117_antimateria_cientificos_capturan_lav.shtml

Els científics demanen a la NASA una nova estratègia per a Mart

Al llarg dels anys, la NASA ha estat enviant moltes missions a Mart amb un objectiu ben clar, averiguar si aquest planeta alberga alguna forma de vida.

Fins ara, els científics de la NASA estaven centrats en aconseguir informació sobre els factors que necessita la vida per existir, com per exemple l’aigua, però a partir d’ara aquests científics tenen la intenció de demanar a l’agència que, enlloc de buscar factors necessaris per la vida, es centrin en buscar directament formes de vida. Aquestes missions que han proposat aquests científics ja s’havien intentat dur a terme l’any 1975 amb els noms de Viking 1 i Viking 2, també dins de la NASA.

A part d’aquestes missions del 1975, hi han hagut altres missions dedicades a la búsqueda de vida al planeta Mart, com per exemple la missió Phoenix Lander del 2007, en la que, igual que al 1975, es van trobar mol·lècules orgàniques viables per a la vida, però es creu que al posar-se en contacte amb contaminants terrestres, van desaparèixer. Un altre fet que ha contribuit en l’interès de la búsqueda de vida al planeta Mart ha estat la recén troballa de metà al planeta vermell, que fa més probable l’existència de vida, ja que la vida és una de les productores primàries de metà a la Terra.

http://www.tendencias21.net/Los-cientificos-piden-a-la-Nasa-una-nueva-estrategia-para-Marte_a5071.html

 

ALBERT CEBRIAN

Es confirma l'orígen de les partícules de la sonda Hayabusa

 

Científics japonesos han confirmat que les partícules que va captar la sonda Hayabusa són de l’asteroide Itokawa. Aquesta sonda es va llençar fa 7 anys per intentar captar mostres d’aquest asteroide. Les mostres van caure en Australia.

La missió inicial era que la sonda estigués 3 setmanes en l òrbita del asteroide i una vegada recollides les mostres que tornés  a la Terra. Es calculava que tardaria 4 anys  en poder fer això. Ningú no estava segur de si la missió havia tingut èxit ja que hi havia agut molts problemes. En un principi havia fracassat però després de 3 anys es va aconseguir que la sonda tornés a la Terra. Malauradament la sonda va quedar completament destrossada i només van aconseguir tornar les mostres ja que aquestes estaven especialment protegides.

Les partícules que s’han extret contenien els minerals olivina, piroxè i plagioclasa. Encara que les dues primeres són comuns a la Terra, són molt diferents en la seva abundància relativa i en la seva composició atòmica. L’últim mineral no es troba en la superfície de la Terra.

Martín Dans

Planeta

Un equip d’astrònoms alemanys ha trobat un planeta extrasolar semblant a júpiter orbitant en torn a una estrella molt antiga d’origen extragalàctic que la Via Làctia va “devorar”, en un acte de canibalisme galàctic (és el procés pel qual una galàxia gran, a través d’interaccions gravitacionals de marea amb una companya, es fusiona amb la companya, conformant una galàxia més gran i sovint irregular). Aquesta troballa qüestiona els models actuals sobre la formació de planetes.

 

Aquest planeta ha estat descobert per Johny Setiawan i altres companys del Institut Max Planck  de Astronomia (Alemanya), l’han anomenat HIP 13044 b. Aquest planeta orbitava al voltant de una estrella extremadament pobre en metalls i molt antiga. Això contradiu els models astrofísics que diuen que la probabilitat de que es formin planetes augmenta quan més metalls contingui una estrella. Segons els autors, aquest descobriment és interessant per preveure com evolucionaran els planetes del Sistema Solar quan el Sol es converteixi en una gegant vermella.  

 

El descobriment del HIP 13044  b es va realitzar utilitzen el telescopi MPG de 2.2 metres del observatori Europeu Austral (ESO). En els últims 15 anys, els astrònoms han detectat aproximadament 500 planetes al voltant d’estrelles que són veïnes còsmiques,  però fins ara no s’havia confirmat ningun que procedeixi de fora la Via Làctia.

 

 

 

Pere Arrufat

 

 

Enllaç: http://www.muyinteresante.es/descubren-un-planeta-qpoco-probableq

Eclipse parcial de Sol

El proper 4 de gener de 2011 tindrem la oportunitat de veure un eclipse parcial de Sol. L’eclipse serà aproximadament  entre les 8:00 h i 9:00 h. Al nord de la península Ibèrica, l’eclipse arribarà al 65% de la totalitat.

Un eclipse solar parcial es produeix quan la Lluna en el seu moviment de rotació a la Terra s’interposa entre la terra i el Sol. Quan s’interposa entre la Terra i el Sol, no aconsegueix cobrir completament el disc solar, per tant,  provoca que l’eclipse només afecti una porció del Sol.

 http://www.noticiasciencias.com/

 Adrià Albesa

La composició de la Lluna

Les roques lunars que van portar a la Terra els astronautes d’ Apollo a penes contenien aigua. En aquell moment, els experts van plantejar que es devia al fet que, encara que la Lluna es va formar fa milers de milions d'anys quan un planeta va impactar contra la Terra, la calor va fer que el líquid procedent del nostre planeta s'evaporés, i que l'aigua es perdés en l'espai. Tanmateix, aquesta explicació encara deixava oberta l'esperança de trobar aigua en els profunds cràters dels pols lunars.

Per comprovar-ho, l'octubre de 2009 la sonda LCROSS de la NASA va llançar una unitat perquè impactés amb un dels cràters lunars. L’ impacte va projectar un deixant que els instruments de LCROSS varen analitzar, abans també        d' estavellar sobre la superfície lunar. L'última sèrie d'anàlisi mostra que el deixant contenia aigua congelada, monòxid de carboni, diòxid de carboni, amoníac, sodi, plata, hidrogen i mercuri, segons ha detallat el geòleg Peter Schultz, de la Universitat Brown (Rhode Island, nord-est dels Estats Units), a la revista Science.

Segons ell, gran quantitat d'aquests elements provenen del bombardeig incessant a la Lluna per part de cometes i meteorits .

El geòleg pensa que un grup d'àtoms i partícules d'aquests elements dipositats en la superfície de la Lluna podrien haver estat alliberats per altres impactes de meteorits.

 

http://www.muyinteresante.es/el-suelo-lunar-contiene-agua-amoniaco-mercurio-y-plata

El nou forat negre

El forat negre descobert només té 30 anys, segons la NASA,és la 1ª vegada que identifiquen amb tanta precisió l'edat d'un embornal còsmic.


Els astrònoms de la NASA han trobat indicis del forat negre més jove trobat fins ara: tan sols té 30 anys. El seu descobriment suposa una oportunitat única perquè els científics puguin estudiar el naixement d'un objecte d'aquestes característiques. Aquesta gran troballa astronòmica ha estat possible gràcies a Chandra, el telescopi de rajos X més potent del món.
Segons la NASA, es tracta de la primera vegada que aconsegueixen identificar amb tanta precisió l'edat d'un forat negre.

Aquest embornal còsmic podria ajudar als científics a comprendre millor com fan explotar els estels massius i quants forats negres hi ha tant en la nostra galàxia com en unes altres.

L'objecte trobat és un vestigi de SN 1979C, una supernova situada en la galàxia M100, aproximadament a 50 milions d'anys llum de la Terra. Els científics creuen que SN 1979C, que va ser descoberta per un astrònom aficionat en 1979, es va formar quan un estel 20 vegades més gran que el Sol va fer explosió.
L'observatori espacial Chandra va ser llançat en 1999.
Té una resolució vuit vegades superior i és capaç de detectar fonts 20 vegades més febles que qualsevol altre telescopi de les mateixes característiques.

Es tracta d'una valuosa eina per estudiar física de manera detallada en un laboratori únic, l'Univers, les condicions del qual no poden ser reproduïdes a la Terra.




Montse Nogal

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/11/15/ciencia/1289840446.html?a=8012a9eb368225a8644a60325447f4d8&t=1289851037&numero=

LA CAUSA DE L'EXTINCIÓ DELS DINOSAURES: UN METEORIT

Després de molts anys investigant amb diverses hipòtesis aquest any s’ha arribat a la conclusió de què va ser un enorme asteroide el què va provocar l’extinció dels dinosaures fa uns 65 milions d’anys; segons ha publicat Science.

Després de 20 anys de investigacions i proves, els investigadors han determinat que un asteroide de 15km d’ample, es va estrellar on actualment es troba Chicxulub (Mèxic)

Els científics calculen que l’asteroide va impactar sobre la Terra amb una força mil milions de vegades superior a la de les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki. L’explosió hauria llançat a l’atmosfera material a alta velocitat, desencadenant una sèrie de conseqüències provocant un hivern global durant molt de temps, destruint molta vida de la Terra. Els investigador també afirmen que aquest impacte va provocar tsunamis en tot el planeta i terretrèmols de més de 10 graus en la escala de Richter.

Aquests resultats es centren en el cràter de Chicxulub, de 200km de diàmetre. Aquest cràter és poc comú ja què té una part a terra i una part dintre del mar. De la part terrestre tenen més de 5000 mil mostres, ara pretenen explorar la part marina. Amb la nova exploració es pretendrà resoldre nous dubtes sobre com moltes espècies van desaparèixer mentres unes altres van sobreviure.

Amb aquesta teoria acceptada, les altres queden descartades, en concret la teoria del volcà que era l’altre més possible. 

Aquesta hipòtesi explicava que l’extinció havia estat provocada per una sèrie d’erupcions volcàniques en l’actual India. Les erupcions van arrossegar suficient lava de basalt per omplir dues vegades el mar Negre, el que podria haver causat un refredament de l’atmosfera i pluja àcida global.

 Mireia Cano

Webs:

-http://www.muyinteresante.es/confirmado-un-meteorito-acabo-con-los-dinosaurios

-http://www.elpais.com/articulo/sociedad/unico/asteroide/acabo/dinosaurios/elpepusoc/20100304elpepusoc_7/Tes

Videos:

-http://www.youtube.com/watch?v=NO-n_4sGIkE

El meteorit que va trobar Google Earth!

Farà ja dos anys, una recerca en el Google Earth va conduir al descobriment del cràter Kamil, un dels impactes de meteorit més ben conservats de la Terra.

A principis d’ aquest any uns investigadors van anar al punt d’ impacte per datar la col·lisió d’ aquest meteorit metàl·lic. Les investigacions deien que el que el cràter es va produir a 12.000 km/h en un lloc situat prop de la regió fronterera entre Egipte, Sudan i Líbia. L’ impacte va ser descomunal ja que el meteorit estava format per 10 tones de ferro que va generar una bola de que era visible a més de 1.000 km de distància, i que va fer un forat de 16 metres de profunditat i 45 metres d’ample en terreny rocós.


Però això va canviar el 2008, quan el cràter va ser descobert durant un estudi a Google Earth conduït per l’expert en minerals Vincenzo de Michele. Estava buscant recursos naturals quan per casualitat va veure el cràter d’impacte arrodonit a la pantalla del seu PC. De Michele contactar amb un astrofísic, Mario Di Martino, que va organitzar una expedició al lloc el febrer d’aquest any.

Després de dues setmanes de viatge, una expedició de 40 persones va arribar al cràter. Segons informa l’Agència Espacial Europea (ESA) es van recollir més de 1.000 quilos de fragments metàl·lics de meteorit, incloent un tros de 83 quilos que es creu separat del cos principal del meteorit poc abans de l’ impacte, ja que va ser trobat a 200 metres del cràter . A més, els investigadors van crear un model en 3D del terreny usant radars.

"Això demostra que els meteorits metàl·lics que tenen una massa de l’ordre de 10 tones no es trenquen en l’atmosfera, sinó que exploten quan arriben a laterra i produeixen un cràter", afirma Detlef Koschny.

 

 

http://www.muyinteresante.es/el-meteorito-que-encontro-google-earth

Simulacions tridimensionals de Supernoves

 Quan una Supernova explota, pot arribar a emetre més energia inclús que el Sol en tota la seva existència. Les seves explosions, són de les més fortes de les quals es té constància avui dia, ja que segons diuen, una explosió d’una d’aquestes Supernoves podria arribar a eclipsar durant uns instants (els que duri l’explosió) a tot l’univers sencer.

Ara, desde l’universitat de Princeton, han fet constar que es podran fer experiments informàtics i tridimensionals, sobre el com és una explosió d’aquesta magnitud. Per tan, pot ser que aquest pas endavant de la ciència ens pugui conduir al descobriment de nous coneixements científics fins ara irreconeixibles.

Aquestes explosions s’han anat estudiant des de fa molt de temps, però no ha estat fins ara que gràcies a les noves tècniques informàtiques s’han pogut estudiar detalladament (encara que sigui amb un simulador i de la forma més senzilla possible).

En aquest estudi de la universitat de Princeton s’està assolint un gran nivell de sofistificació en la simulació de les explosions. Segons ens diuen els científics que treballen en el projecte, les simulacions arriben a un alt nivell de realitat, imitant una Supernova real quasi al 100%. Les seves bases són que l’estrella que explotarà no és esfèrica sinó asimètrica i que el perquè de l’explosió és que es veu afectada (en el seu nucli intern) per inestabilitats de la matèria que té pel voltant.

Podem dir com a conclusió que aquestes explosions ens poden donar moltes noves formes de coneixements científics, sobretot astrofísics, i de les colisions estelars més importants.

 

http://www.youtube.com/watch?v=-QVBWog4nuE

L’ Estació Espacial Internacional (ISS) celebra deu anys de la seva entrada en funcionament.

El dia 2 de novembre de l’any 2000 van arribar a l’Estació Especial Internacional els seus primers tripulants i es va posar en funcionament. Aquesta s’havia construït a base de l’acoplació de mòduls al mateix espai, des de l’any 1998 (quan hi va arribar el primer mòdul).
Aquesta estació, situada a 400 km d’altura, estava pensada per dur a terme experiments científics a l’espai i servir d’allotjament per aquells qui hi treballen.

Des d’aleshores més de 200 astronautes han passat per l’estació espacial i s’han realitzat més de 600 experiments.

La creació d’aquest projecte va ser el resultat de la col·laboració de les agències espacials d’un gran nombre de països i en ella hi han conviscut astronautes de diferentes nacionalitats, entre ells dos espanyols.

Encara que la estació havia de ser utilitzada durant deu anys, els experts han determinat que encara podrà ser utilitzada fins el 2020.

 

http://www.estacionespacial.com/

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/11/02/ciencia/1288697492.html

 

Pol Ventura

1r Batxillerat C

2/11/2010

Una de quatre estrelles podria tenir planetes del tamany al nostre

La Universitat de California, a Berkeley, ha arribat a una conclusió després del estudi de 166 estrelles de tipus G (com les del Sol) i tipus K (estrelles taronges menys massives que la del Sol), a menys de 80 anys llum, i utilitzant el telescopi Keck de Hawaii. I es que 1 de cada 4 estrelles podria tenir planetes de mateix o similar tamany. Quan ens referim a estrelles que pugin tenir plantes es com el Sol i la Terra, Mercuri, Venus , Mart... , és a dir, estrelles que al seu alrededor contenen plantes de similar tamany al nostre. En total s'han trobat 22 estrelles amb planetes detectables.

Andrew Hovard (coautor del estudi) explicava que si agafem 100 estrelles similars al Sol, només 1 o 2 contindrien planetes com Júpiter, 6 planetes com Neptú i 12 planetes super-Terra ( amb una massa de 3 a 10 vegades més gran que la del nostre). De planetes similars al nostre han detectat que hi han 23 planetes per cada 100 estrelles.

El que significa, doncs,  es que si la NASA desenvolupés alguna tècnica nova durant les pròximes dècades podriem trobar planetes molt semblan als nostes (de tamany) sense mirar molt lluny. El pas més rellevant que s'harà de fer doncs, es descobrir quans d'aquests planetes contenen vida.

 

http://www.muyinteresante.es/una-de-cada-cuatro-estrellas-podria-tener-planetas-del-tamano-de-la-tierra

 

Jordi Pedra Méndez

Nova tècnica per averiguar secrets sobre la formació d'estrelles

Per ara no s’havia descobert ninguna estratègia per saber com es formen les estrelles. La ciència, ara mateix, l’únic que sap es que les estrelles es formen en el interior de núvols de gas i pols.

Però actualment, un grup d’astrònoms de la NASA han descobert un fenomen en el que una llum infrarroja es dispersa mitjançant grans de pols molt grans i fa que els nuclis es desenvolupin per formar estrelles. La matèria del nucli es va condensant i cada vegada es fa més calenta, això provoca poc a poc la creació d’estrelles.

Però d’aquest fenomen actualment es desconeix la major part, i això ha fet que es duïn a terme diferents investigacions, fins que els astrònoms encapçalats per Laurent Pagani i per Jurgen Steinacker han aconseguit descobrir un fenomen que ens donarà molta més informació sobre la creació de les estrelles en la seva amplitud. Han aconseguit donar més informació sobre la llum dispersada, ja que porta informació sobre, per exemple, la densitat i el tamany de les partícules de pols nombrades anteriorment o la posició espaial del gas.

 

http://www.amazings.com/ciencia/noticias/271010a.html

 

Albert Cebrian

Col·lisió entre asteroides

El passat mes de gener, el telescopi espacial Hubble va captar unes imatges d’un estrany objecte en forma de X que els astrònoms van pensar que era un cometa, però cinc mesos després van descobrir que aquell presunte cometa era la recent col·lisió de dos cometes. Els investigadors de l’ Institut Max Planck de Recerca del Sistema Solar (Alemanya) i de la Universitat de Califòrnia (Estats Units) daten aquest succés a principis del 2009.

Els científics alemanys, dirigits per Colin Snodgrass, van observar l’objecte gràcies a la sonda espacial Rosetta, que s’aproximava al cinturó d’asteroides en el seu viatge cap a l’asteroide Lutetia. I després d’observar les imatges van arribar a la conclusió que la cua de l’objecte està composta de restes procedents de la col·lisió d’ aquests cometes. L’objecte s’ expandeix amb una lentitud que ha sorprès els astrònoms.

D’altra banda, l’equip de David Jewitt, de la Universitat de Califòrnia, va prendre imatges amb el telescopi espacial Hubble i va estimar un diàmetre de 120 metres el nucli de l’objecte, al mateix temps que van detectar partícules de pols mil·limètriques en la seva cua.

Els científics calculen que es produeixen col·lisions d’ asteroides com aquest un cop l’any però capturar el xoc entre aquests és difícil.

http://www.muyinteresante.es/colision-entre-asteroides

 

EL METÀ A MART

 

 

Segons els científics de la NASA alguna cosa hi ha a Mart que es capaç d’emitir 19.000 tonelades de metà a l’atmosfera en pocs mesos. 

Encara que els científics no saben de que es tracta, podria ser una emissió d’origen volcànic (poc possible, perquè no hi ha volcans actius a Mart); i l’altre podria ser una emissió produida per formes de vida unicel·lulars, no intel·ligents, atrapades al subsòl (similiars a les bacteries terrestres).

Aquesta última hipòtesi està recolçada pel fet de què a la Terra el 90% de metà que hi ha a l’atmosfera és d’origen biològic.

Després d’analitzar els resultats de la investigació  al llarg de set anys, els científics han demostrat que aquesta emissió de metà augmenta a la primavera l’hemisferi nord (on es localitza el principal punt d’emissió: Terra Sabae) i alcança un màxim d’emssions a mitjans de l’estiu. Aquest valors s’han donat, gràcies a què tres telescopis, situats a Hawai, han pogut calcular la quantitat de metà a cada moment de Mart.

 Els investigadors dedueixen que tota aquesta quantitat de metà ha de provenir del subsòl.

[...]Es una investigación muy interesante y poco concluyente[..]

 [...]Estos resultados convierten a Terra Sabae en una región prometedora para enviar allí una futura misión de exploración[...]

Ignasi Casanova, geóleg planetari de la Universitat Politècnica de Catalunya. "

 

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20090116/53619703341/una-misteriosa-emision-de-metano-en-marte-intriga-a-los-cientificos.html

http://www.sindioses.org/noticias/metano.html

 

Mireia Cano

Un experiment realitzat amb bacteris extrets de la conca del riu “Tinto” ( ríu situat al sud d’Espanya, a l província de Huelva) dóna compte que la vida a Mart podria ser viable.

El 2011, la NASA enviarà a Mart la sonda Mars Science Laboratory amb l’objectiu d’estudiar les possibilitats que es desenvolupi la vida sobre la superfície marciana. Fins aleshores, sabem que a Mart va haver aigua líquida i que actualment n’hi ha en estat sòlid. Les condicions a les que es sotmet la superfície marciana són extremes: temperatures que van dels -170 º C i els 25 º C, alta incidència dels raigs UV, i una pressió que pot ser de només 7 milibars (la de la Terra, de mitjana, és de 1000 mil.libars) ja que l’atmosfera de Mart és un centenar de vegades menys densa que la de la Terra. Amb aquest nou estudi s’intentarà evaluar les possibilitats que un organisme prosperi en aquestes condicions i a més a més trobar evidències d’antigues formes de vida.

Abans de fer el llançament, s’estan realitzant diversos estudis. Com per exemple el realitzat amb mostres de bacteris del riu “Tinto” de Huelva. Un equip de científics del Centre d’Astrobiologia,CAB, ubicat a Madrid va dirigir un experiment que consistia en sotmetre a un grup de bacteris extrets de la conca del riu a les condicions extremes de Mart. Es van exposar durant 24h a temperatures de - 150 º C, a baixes pressions, a una alta presència de raigs UV i es dividir els bacteris en varis grups per tal de recobrir-los d’un tipus de ferro present a Mart ( pols Regolit), cada grup es va recobrir amb una quantita diferent d’aquesta pols. Amb aquest experiment es va voler estudiar la degradació que els materials biològics podrien patir al llarg del temps sota les condicions marcianes.

Els resultats foren que els bacteris que van ser recoberts per una capa de pols de regolit de dos mil.límetres de gruix van presentar un índex de supervivència del 35%, i les protegides per cinc mm de pols marcià, van sobreviure en un 40%.

La conclusió és que tot i que aquests bacteris van ser sotmesos a condicions molt més dures de les que poden donar-se en molts llocs de Mart al llarg de l’any, per tant la viabilitat d’aquests grups bacterians en aquest ambient tan restrictiu ha quedat demostrada. Per tant és possible que hi hagi vida a Mart.

Carla Turró

http://www.nationalgeographic.com.es/2010/09/10/bacterias_con_querencia_marciana.html