Terra i Univers

La futura fusió de dos forats negres supermassius

Uns astrònoms van descobrir el 2 de juliol del 2007 la ubicació y les característiques de dos forats negres supermassius en el centre d’una col·lisió entre dos galàxies que estan a més de 300 milions d’anys llum de nosaltres. Dintre d’uns quants centenars de milions d’anys aquests dos forats negres, que estan separats per una distancia de aproximadament 3.000 anys llum, toparan, s’uniran i esdevindran un nou forat negre supermassiu més gran.

Xavier Samper

http://www.solociencia.com/astronomia/07070203.htm

Èxit amb l'enlairament de Kepler

El passat dia 7 de març del 2009 la NASA va iniciar un llançament del coet Kepler a l'espai. La missió es basa en buscar altres planetes com la terra. L'enlairament es va fer desde la estació de la Força Aeria de Florida. S’anomena Kepler amb honor a l’astrònom alemany que va publicar les lleis del moviment planetari l’any 1609.  Aquest enlairament va portar a Kepler en òrbita al voltant del sol. La missió consisteix en descobrir planetes on hi pugui haver les mateixes característiques de la terra, per tant, llocs on pugui haver-hi vida. La nau conté un telescopiamb amb una càmera digital de 95 milions de píxels. Estarà tres anys i mig mirant el mateix tros de cel amb l’ocupació d’unes 20 llunes plenes d’amplada. La nau genera la seva pròpia energia a través de planells solars. Es donarà la lectura d’unes 100.000 estrelles cada mitja hora. Si Kepler trobés nous planetes amb aquestes característiques es podria considerar la possibilitat d’haver-hi més vida a part de la nostra a l’Univers. Algun dia es podra dir que aquest va ser el principi del final de la solitud còsmica.

Per a més informació: http://www.nytimes.com/2009/03/03/science/03kepl.html?_r=4&emc=eta1

BERTA RUIZ VENTURA

Una roca sembla demostrar que l’Antàrtida i Amèrica del Nord van estar unides

Una solitària roca granítica trobada en un glacial de l’Antàrtida pot proporcionar una evidència més a la teoria “Del moviment del continents”. Gràcies a aquesta roca els científics intueixen que fa centenars de milers d’anys algunes regions de l’Antàrtida van poder estar unides a Amèrica del Nord. Un equip d’investigadors d’E.U.A. i d’Austràlia va fer aquest descobriment en les muntanyes Transantàrtiques, gràcies a aquest es podrà conèixer millor com era el supercontinent de l’antiguitat anomenat Rodinia.

Anteriors evidències científiques havien portat els científics a creure que fa entre 600 i 800 milions d’anys una porció de Rodinia es va separar del que actualment és el sud-oest dels E.U.A. aquest torç de continent es va convertir en el que avui en dia és l’Antàrtida i Austràlia. El nou descobriment proporciona una nova evidència física que confirma la teoria ja esmentada. Aquest descobriment es va produir totalment per casualitat, mentre uns investigadors estaven recollint enderrocs portats a través de les Muntnyes Transàrtiques pels corrents glacials.

John Goodge (Universitat de Minnesota-Duluth) i el seu equip estaven buscant roques que podrien proporcionar informació sobre la composició de l’escorça terrestre que hi ha a l’Antàrtida. Aleshores una roca en particular els va cridar l’atenció, era molt petita i va ser trobada al Glaciar Nimrod més tard es va determinar que era una forma molt específica de granit. Els posteriors anàlisis químics i les proves isotòpiques van acabar determinant que la roca tenia una composició molt similar a unes roques ígnies dels E.U.A. que van des de California cap a l’est, fins a Nou Mèxic, Kansas, Illinois, New Brunswick i Terranova. Se sap que tot aquest cinturó de roques ígnies va formar part de Laurentia, un dels components de Rodinia. De manera que aquest fet no fa més que certificar la teoria anteriorment esmentada.

Un enllaç on hi podeu trobar informació és : http://www.amazings.com/ciencia/noticias/030908a.html

Roger Llabrés i Forner

 

 

 

Així es busca una Terra

• Científics espanyols participaran en l’anàlisi de les 170.000 estrelles observades per la sonda ’Kepler’ .

• L’objectiu és determinar quins són els sistemes solars més atractius.

Els astrofísics es mostren convençuts que les observacions realitzades per la sonda Kepler permetran detectar milers de planetes que orbiten al voltant de llunyanes estrelles, però únicament uns quants compartiran les característiques que van permetre el sorgiment de la vida a la Terra: la mida adequada, al lloc adequat i en la combinació planetària adequada. Segons les previsions, Kepler observarà durant tres anys unes 170.000 estrelles. Decidir quins són els sols més interessants dependrà en gran mesura del que decideixin un grapat de científics europeus especialistes en astrosismologia, una tècnica d’anàlisi d’ones sòniques que permet conèixer què està passant sota la superfície dels astres.

En primer lloc, les observacions de Kepler detecten que la intensitat d’una estrella puja i baixa. "L’alerta s’activa. Els canvis en la llum que ens arriben són símptoma d’un possible trànsit". Un trànsit significa que un planeta acaba de passar per davant de l’estrella, però poc més. Uns 60 dels aproximadament 310 planetes extrasolars descoberts fins ara han estat localitzats i confirmats per aquest mètode. El segon pas és desxifrar com és l’estrella. Els científics han desenvolupat programes informàtics que permeten inferir com són els astres, la seva composició química i la seva taxa de rotació, entre altres factors, en funció de les oscil.lacions de la llum. Kepler té un telescopi extraordinàriament sensible per poder observar tots aquests canvis.

El que es vol aconseguir amb aquest projecte és definir mètodes per calcular l’edat de les estrelles, per comprendre la seva evolució i determinar si el nostre Sol és un tipus d’estrella típica, molt abundant o no.

Enllaç:

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20090307/53654095978/la-sonda-kepler-parte-al-espacio-en-busca-de-planetas-como-la-tierra.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/03/07/ciencia/1236398681.html

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=593211&idseccio_PK=1021&h=

Laura Arlà

 

 

 

 

Un asteroide passa pel costat de la Terra

Un asteroide gran com un edifici de deu pisos d'alçada va passar dilluns roçant la Terra a 92000 km/h. Si hagués impactat amb el nostre planeta s'hagués alliberat una energia equivalent a mil bombes atòmiques com les de Hiroshima.

El fet va succeir vora tres quarts de tres del dilluns passat, moment en que el cel va estar a punt de caure damunt nostre. L'asteroide gegantí va passar a uns 72000 km de la Terra, segons la Societat Planetària dels Estats Units. Per posar un exemple d'una distància mínima a escala astronòmica: equival al doble de l'alçada a la que orbiten els satèl·lits de comunicacions geoestacionàries o una cinquena part de la distància a la Lluna.

Tot i que aquest no es un fenomen infreqüent, ja que han passat diversos asteroides pel costat de la Terra al llarg dels anys, una aproximació tan propera d'un astre amb aquest potencial catastròfic sí que és excepcional i vibrant. Al març del 2004 un asteroide de només sis metres de diàmetre va passar a nomes 6500 km de la terra. Per contra, un petit asteroide va caure al Sudan fa poc més de 6 mesos, sense danys materials ni humans.

 

 

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20090305/5352096273.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20090305/53652096273.html

 

TONI DE PABLO

Una col·lisió espacial distant va acabar amb els dinosaures

Una col·lisió fa 160 milions d’anys de dos asteroides que es trovaben entre Mart i Júpiter va enviar molts trossos d’enormes roques cap a la Terra, incloent-hi una que va provocar l’extinció dels dinosaures.

La seva investigació va oferir una explicació de la causa d’un dels esdeveniments més transcendentals de la història de la vida en la Terra: un meteorit de 10 quilòmetres de diàmetre que es va estavellar en la península mexicana del Yucatán fa 65 milions d’anys. La catàstrofe va eliminar els dinosaures, que van viure durant uns 165 milions d’anys, i moltes altres formes de vida, i va facilitar el camí perquè els mamífers dominessin la Terra i el final ascens del ésser humà, segons creuen molts científics. Es creu que l’impacte va provocar un cataclisme mediambiental mundial, expulsant certes quantitats de roca i pols al cel, provocant tsunamis gegants, incendis mundials i deixant la Terra en la foscor durant anys.

Científics nord-americans i txecs han utilitzat simulacions d’ordinador per a calcular que hi ha un 90% de possibilitats que la col·lisió de dos asteroides - un d’uns 170 quilòmetres de diàmetre i un altre de 60 quilòmetres - va ser l’esdeveniment que va provocar el desastre terrestre.

La col·lisió es va produir en el cinturó d’asteroides, una col·lecció de roques grans i petites que orbiten al voltant del Sol a uns 180 milions de quilòmetres de la Terra.

Antoni de Pablo

El calentament global, una de les causes de la disminució de la velocitat de rotació de la Terra

Així ho ha explicat l’ astrofísic Fred Spenak, pertanyent al Goddar Space Flight Center de la NASA, un dels més coneguts estudiosos d’ eclipsis del món i autor de varis treballs on es realitzen les prediccions d’ aquests.
El calentament global és un dels factors que està ralentint la rotació de la terra, malgrat que molt lleugerament. Principalment, aquest fet és degut a l’ augment del nivell dels oceans a causa de la desglaciació, cosa que està afectant les marees i també les forces d’ atracció amb la lluna.
Un altre dels factors que segons l’ expert, està influint també en aquesta disminució de la velocitat de rotació es deu a la composició interna del planeta, que, com ja sabem té un nucli líquid. Això dóna lloc a espasmes arrítmics en la rotació de la Terra, com si es tractés d’ un ou cru donant voltes sobre si mateix i el rovell és mogués repentinament d’ un costat a l’ altre. Això influeix bastant en les forces d’ atracció gravitatòria.
Segons l’ expert, el càlcul precís de la velocitat de la Terra en la seva rotació és una de les claus per predir els eclipsis, un fenomen bastant transcendental per als científics. No només per la bellesa visual dels eclipsis solars, sinó també per la valuosa eina que suposen per a l’ estudi dels misteris que perduren entorn a la composició del Sol.

Anna Diaz.
1R batxillerat B

Video dels planetes!

Hola, ja tinc el video que vaig comentar a l’article anterior.

Espero que us agradi.

Bon nadal a tots/es.

 

Jordina Marbà

Diòxid de carboni en un planeta

Amb al telescopi Hubble de la NASA i de la ESA, s’han pogut augmentar les esperances de que hi hagi vida a l’exterior gràcies a un planeta anomenat “HD 189733b”, situat a l’est de la nebulosa Dumbbell.  

Aquest planeta té un volum semblant al de Júpiter (318 vegades que el de la terra) y té unes temperatures tant elevades que és impossible que hi hagi una vida tal com coneixem a la Terra, ja que està orbitant molt a prop d’una estrella. Però això no és el que sorprèn als científics, sinó que és la recent descoberta feta amb el telescopi, ja que han trobat diòxid de carboni. El diòxid de carboni és important perquè és un dels elements químics que podrien fer possible la vida en uns altres planetes. També cal destacar que anteriorment es va trobar vapor d’aigua (H20) i metà (CH4), i ara amb el C02, les molècules d’aquests àtoms són l’oxigen, el hidrogen i el carboni, essencials per a que hi hagi vida. La NASA va anunciar que les observacions del Hubble demostren que la química bàsica per al començament d’una activitat biològica pot medir-se en planetes que orbiten en altres estrelles.

El descobriment es va realitzar mitjançant una càmera infraroja de l’observatori i el seu espectròmetre múltiple, i gràcies a aquest últim es va poder analitzar la llum provinent del planeta (està a 63 anys llum). Al estudiar la llum provinent del planeta, es va trobar diòxid de carboni, com abans s’havia trobat H20 i CH4.

http://www.abc.es/20081209/nacional-sociedad/telescopio-hubble-descubre-dioxido-200812092344.html

Marc Codina

La llum del Sol influeix molt més del què es creu en la circulació de l'Atlàntic Nord?

Un nou estudi posa en qüestió la creença tradicional de com les capes de gel influeixen en la circulació oceànica durant els períodes glacials. La distribució de la llum solar, i no el tamanys de les capes de gel d’Amèrica del Nord , ha estat clau en els canvis de les aigües profundes de l’Atlàntic Nord durant els últims quatre cicles glacials, segons aquest estudi.

Lorraine Lisiecki professora del Departament de Ciències de la Terra a California, va realitzar aquest estudi amb l’ajuda del seu equip, observant 24 punts separats de l’Atlàntic, analitzant la informació dels nuclis de sediments marins.

Anteriorment els científics es basaven en un estudi anomenat "Specmap", realitzat al 1992 per poder descobrir com diferents components del sistema climàtic van actuar entre ells durant els cicles glacials. En el Specmap es va analitzar la circulació de l’oceà en un sol lloc de l’Atlàntic. Lorraine Lisiecki va observar que els llocs que ella havia analitzat de l’Atlàntic no corresponien amb el lloc que havia observat l’Specmap. Llavors va resultar que era un dels únics llocs que no es comportava igual que la resta.

Els resultats de l’estudi Specmap al 1992 van indicar que la circulació es redueix quan no hi ha grans capes de gel. Però el nou estudi mostra que les capes de gel no són la única part important dels canvis en el clima, sinó que de fet la distribució de la llum del Sol és el factor clau en la circulació de les aigües profundes de l’Atlàntic Nord. Segons les conclusions de l’estudi, l’oceà no sempre segueix el clima, aquest exerceix el seu propi impacte en els processos climàtics. La circulació oceànica canvia de maneres independents a la influencia de les capes de gel durant els períodes glacials.

Enllaços: http://www.amazings.com/ciencia/principal.html

 

 

Icíar Larrainzar Bayona

Què són, com es formen i què provoca les depressions atmosfèriques?

Una borrasca o depressió atmosfèrica també pot ser anomenada com a zona de baixa pressió, ja que en aquesta la pressió no és tan elevada com als seus voltants. Pel que fa al nostre hemisferi (el nord) les borrasques giren en sentit contrari a les agulles del rellotge, al contrari del que es produeix en l’hemisferi sud, això està produït per l’efecte Coriolis (acceleració relativa que pateix un objecte dins d’un sistema de referència no inercial quan varia la seva distància respecte l’eix de gir).

Les depressions es formen al voltant de la zona on es troben els tròpics amb l’equador, formant part de la cèl·lula de circulació Hadley (és una zona de circulació tancada de l’atmosfera terrestre que domina la circulació global atmosfèrica en les latituds equatorials i tropicals).

Les borrasques es relacionen amb vents i amb elevació atmosfèrica. L’elevació s’acostuma a produir amb cel cobert, format pel gradient tèrmic quan l’aire es col·lapsa, de manera que les depressions porten nuvolositats que provoquen que les temperatures diürnes baixin en totes les estacions de l’any. Tot això és fruit de l’entrada de menys radiació solar ja que aquesta es veu reflectida pels núvols que impedeixen que pugui escalfar la Terra. En canvi, a la nit, l’efecte d’absorció dels núvols en la radiació d’ona llarga fa que les temperatures del dia siguin més suaus.

Existeixen dos tipus de depressions, les frontals i les tèrmiques. Les frontals són un dels fenòmens meteorològics més freqüents en la zona temperada de la Terra i són el resultat de la fricció entre masses d’aire calent i masses d’aire fred. Pel que fa les depressions tèrmiques, són el resultat de la calor acumulada en la superfície terrestre. Aquestes tenen una extensió geogràfica més petita que les depressions frontals. 

Algunes de les diferències entre els sistemes de baixes pressions i els anticiclons són que les borrasques tenen una àrea més reduïda, així com també forts vents provocats pels factors següents: la baixa pressió, la força centrífuga que es produeix quan giren i l’efecte Coriolis.

Una pàgina wb molt interessant a visitar és: http://teleformacion.edu.aytolacoruna.es/AYC/document/atmosfera_y_clima/pronostico/prevision3.htm

 

Roger Llabrés

Existeix l'astenosfera?

Aquesta és una qüestió que encara no ha estat resposta per la comunitat científica, ja que, a la idea tradicional de l’existència de l’astenosfera, se li ha sobreposat una altre teoria proposada en l’última década. Un dels principals defensors d’aquesta és Francisco Anguina, llicenciat i doctor en Ciències Geològiques per l’Universitat Complutense de Madrid.

Segons els defensors de l’astenosfera, aquesta és una capa que forma l’interior de la Terra segons el model estàtic (basat en les propietats físiques i mecàniques de les roques). Es troba a 100-150 qm de profunditat fins a uns 400 qm. Algunes de les seves caracterítiques són: l’abundància de Mg (magnesi) i Fe (ferro), temperatures superiors als 500 ºC i densitats de les roques al voltant de 3,3 g/cm³. A aquesta zona també se l’anomena canal de baixa velocitat, ja que aquí les roques es troben parcialment foses i es comporten de manera més fluïda que en la litosfera cosa que  fa que s’hi produeixin corrents de convecció i així podem entendre la teoría de la Tectònica de Plaques com també el fenómen de l’equilibri isostàtic dels continents sobre el mantell.

No va ser fins fa una dècada, en la que la idea de l’astenosfera per explicar el moviment de les plaques litosfèriques es va creure prescindible, que es va proposar un nou sistema en el que les plaques són mogudes i arrosegades pel mantell sublitosfèric i aquest alhora està unit  fins al nucli terrestre. Pel que fa a l’equilibri isostàtic, es produeix entre la part inferior del mantell i la part exterior del nucli terrestre. Aquest model dóna també resposta al canal de baixa velocitat on trobem dues possibles explicacions, la primera, que les dades obtingudes també es podien interpretar en un altre sentit i la següent que sigui una zona on les roques tenen baixa rigidesa ,però en cap cas podem parlar de que aquesta franja rocosa sigui homogènia i gran i per tant no podem parlar d’astenosfera. La no utilització del concepte d’astenosfera no afecta el concepte de litosfera que continua sent el mateix, la capa més superficial i rígida del planeta que arriba fins a 100 ó 150 qm de fondària depenent de la zona. 

Sembla ser que les explicacions de Francisco Anguita (president honorari de l’Associció Espanyola per l’Ensenyament) tenen fonament científic i són rigoroses de manera que d’aquí no gaire podria ser que les seves creences fossin acceptades definitivament i hi hagi un canvi en la concepció de les capes internesde la Terra.

Una pàgina molt interessant a visitar: http://www.aepect.org/astenosfera/astenosfera/noticia.htm

Una altre: http://www.windows.ucar.edu/tour/link=/earth/interior/earths_crust.sp.html&edu=high

 Roger Llabrés

 

La supernova 1572

Astrònoms de l’Institut Max Planck, utilitzant telescopis situats a Hawai i Andalusia, han captat ecos de llum de la supernova descoberta per Tycho Brahe al 1572. Aquell any, una estrella més brillant que les altres, la qual fins i tot podia ésser observada durant el dia, va aparèixer al cel. L’astrònom danès Tycho Brahe va mesurar de forma precisa la posició de l’esmentada estrella i va descobrir que es trobava més enllà de la lluna. D’aquesta manera va contradir la teoria aristotèlica, vigent fins aleshores, de que tot allò que estava més llunyà que la lluna romania sempre inalterable, és a dir, que no canviava en cap cas.

La supernova de Tycho Brahe és del tipus Ia, causada a partir d’una explosió gegant i termonuclear d’una nana blanca.

Els científics actuals han emprat els ecos de llum de l’explosió, els quals són les ones de llum de l’explosió original que encara avui dia arriben a la Terra de forma indirecta, reflectits en un anomenat mirall interestelar de partícules de pols. Aquests ecos de llum contenen una espècie d’empremta fòssil; aquesta, ha permès als investigadors d’observar l’espectre òptic de la supernova amb quasi la mateixa brillantor que va tenir.

Aquest ha estat un gran pas endavant en ciència ja que amb l’estudi dels citats ecos de llum es podran classificar d’altres restes de supernoves a la nostra galàxia i també en galàxies properes.   

http://www.sciencecentric.com/news/article.php?q=08120378-tycho-brahe-1572-supernova-classified

 

Gabriel García Arenas

 

Descobreixen noves glaceres a Mart

Els primers indicis d’aigua a Mart van ser detectats fa quatre anys per els vehicles Spirit i Opportunity, i després va ser confirmat per el Phoenix, un altre vehicle de la NASA. Fa un any, el radar de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) va detectar unes glaceres, i la noticia no ens ha arribat fins ara ja que la NASA volia estar segura de que eren glaceres i volia fer més investigacions.

Aquestes glaceres es troben localitzades lluny dels pols de Mart i a pocs metres de l’escorça rocosa de Mart, es a dir, les glaceres només arriben a pocs metres sota terra.  Es creu que tenen aquesta localització a causa d’un canvi que va sofrir l’eix de rotació de Mart, i va empènyer les glaceres a aquests llocs. Les glaceres tenen una dimensió de milers de kilòmetres quadrats.

Aquest descobriment és molt important per dues raons: constata l’existència de vida a Mart, ja que l’aigua és un dels ingredients elementals per a que hi hagi vida i també encoratja als científics que busquen vida més enllà del sistema solar. L’altre raó és que en les futures expedicions interplanetàries la necessitat d’aigua serà coberta per les glaceres que han trobat.

http://www.antena3noticias.com/PortalA3N/noticia/ciencia-y-tecnologia/Descubren-inmensos-glaciares-ocultos-Marte/3521302

Marc Codina

Nous planetes a la vista

Els astrònoms han localitzat quatre nous planetes que es troben a l’exterior del Sistema Solar. Des de 1995 ja han estat identificats més de 300 que orbiten al voltant d’una estrella que no és el sol, però aquesta és la primera vegada que s’han identificat a partir de detectar directament la llum que emeten o reflexen. Aquests planetes són gegants, gasosos i massa joves per que la vida hi hagi aparegut. Encara estan irradiant gran part del calor acumulat a la seva etapa de formació.

Es tracta d’un gran pas endavant en ciència, ja que l’observació directa de planetes extrasolars permetrà descobrir astres que es trobin a molta distància dels seus respectius sols. Fins ara, amb la detecció indirecta a partir dels seus efectes sobre les estrelles, només han estat trobats astres que es troben relativament aprop. D’altra banda, amb l’estudi de la llum que emeten i reflexen es podrà determinar les propietats de llurs atmosferes com la temperatura o la composició química, que ens informaran sobre les seves característiques.

https://publicaffairs.llnl.gov/news/news_releases/2008/NR-08-11-02.html

 

Gabriel García

Com funciona l' LHC

Aquest matí no hem pogut sentir l'explicació de com funciona la màquina.

Mireu el video per tal de fer-vos una idea

una imatge d'avui

Aquesta imatge ha estat captada avui pel Chandra,

 l’observatori de raigs x que orbita la Terra.

Correspond a una galaxia elíptica massiva

situada a prop de la costelació de Virgo,

 a uns 55 milions d’anys llum.

A la web del Chandra hi trobareu moltes més

 

 

http://chandra.harvard.edu/photo/chronological.html