UNA FORMA DE VIDA DESCONEGUDA QUE POT SER L’AVANTPASSAT DELS ARTRÒPODES MODERNS

Els científics han anomenat cactus caminant a aquesta nova forma de vida a causa de la seva aparença vegetal i els forts membres amb els quals aconseguia desplaçar-se. Aquesta estranya criatura, més semblant a una planta que a un animal, pot ser l’avantpassat, de fa uns 500 milions d’anys,dels artròpodes moderns, és a dir, els animals amb potes articulades, el grup biològic que ha tingut més èxit en el món animal.

El seu origen segueix sent un misteri. Un equip internacional d’investigadors, liderats per Jiani Lu de la universitat xinesa de Northwestern, va trobar els fòssils complets de tres exemplars d’aquesta espècie el nom científic de la qual és diania cactiformis, dins del taxó dels lobopodis,  i uns altres trenta fòssils parcials al sud-est de la Xina. Mai s’havia vist res semblant.

Aquest animal mesura uns sis centímetres de llarg i sembla un cuc de cos tou. A més, compta de deu parells d’apèndixs o potes robustos, amb espines, que probablement estaves articulats. La diania té un exosquelet rígid dividit en segments en forma d’anell.

El nom de Diania procedeix de Dian, una abreviació el nom de la província xinesa d’on es van trobar els fòssils. Quant al nom específic, cactiformis, significa que té moltes espines uniformement distribuïdes.

Se sap que els lobopodis poden haver estat els avantpassats dels artròpodes tot i que els fòssils de lobopodis que s’han trobat abans que la diania tenien les potes toves i no segmentades.

Els científics creuen que pot ser el parent fòssil més pròxim als artròpodes moderns com aranyes o crustacis ja que és l’espècie fòssil dels lobopodis que té les potes més semblants a les dels artròpodes,és a dir, articulades i dures.   

Això podria indicar que aquesta branca va desenvolupar les potes dures abans que s’endurís el seu tronc o, en altres paraules, que l’artropodrització, és a dir, l’aparició de segments articulats cobrint les potes, es va desenvolupar abans que l’artrodització, és a dir, l’aparició de segments durs en forma d’anells articulats cobrint el tronc.

 

Enllaços

http://www.noticiasciencias.com/search/label/Evolucion

http://es.wikipedia.org/wiki/Diania_cactiformis

http://mx.ibtimes.com/articles/10381/20110225/fosil-nature-cactus-corredor-artropodo-gusano.htm

 

Cèlia Pérez

1r. Batx B.

 

Ja es poden imprimir objectes deformables

Investigadors de la Universitat Rei Juan Carlos (URJC) juntament amb Disney Research Zurich presenten un mètode que permet replicar el comportament d'objectes deformables de cara a simular o fins i tot a fabricar altres nous a través de modernes impressores en 3D.

Per aconseguir-ho es combinen les resines que formen l'objecte segons les seves propietats. I a través d'equacions i fórmules matemàtiques que descriuen els objectes es creen models als quals se'ls assignen paràmetres que finalment caracteritzen el comportament de l'objecte d'estudi.

Les aplicacions que pot tenir estan enfocades a l'animació , creació de videojocs o fins i tot simulacions d'entrenament mèdic, ja que es poden arribar a crear objectes reals que simulin el comportament del teixit humà, és a dir, si un cirurgià està aprenent a tallar un fetge no necessita que la simulació sigui exactament igual però sí un objecte de comportament similar.

 

 

 

http://noticiasdelaciencia.com/not/453/crear_objetos_con_comportamiento_deseado_es_posible/

 

Marina Valdezate

La por: Un sentiment que frena el VIH

El 1997, el 29% dels adults de Zimbabwe estava infectat pel VIH; el 2007, la taxa havia descendit al 16%, segons estudis en els que han participat el Govern del país, la Universitat de Harvard i el Fons per la Població de la ONU. La causa d’aquests resultats sembla ser tan bàsica com la por: la taxa d’afectats era tan alta -y la seva situació tan dramàtica- que las persones que convivien amb ells han optat per anar més amb compte.

Per a arribar a aquesta conclusió els investigadores han estudiat diversos factors: un, l’emigració deguda a la crisi, tot i que aquest factor està pràcticament descartat , ja que no sembla probable que hagin sortit del país els infectats. Tampoc ha augmentat d’una manera considerable l’ús de preservatius. Davant d’aquesta situació, la -que ha implicat un canvi en els hàbits, como un augment de la fidelitat en las parelles- es veu com la causa més probable, sobretot després del gran nombre de morts que hi va haver a mitjan dels anys noranta, quan cap país (i molt menys un com Zimbabwe) tenia tractaments eficaços contra la infecció.

El resultat d’aquest estudi es controvertit, ja que sembla que, por primera vegada, es dóna la raó als qui promouen la castedat y la abstinència como un mètode eficaç per prevenir l’expansió del VIH.

Bernat Miquel

El salt de la puça

La Universitat de Cambridge del Regne Unit revela un nou misteri sobre el salt de les puces.

Els nous estudis publicats aquesta setmana passada a la revista «The Journal of Experimental Biology» expliquen com aquests insectes transmeten la força emmagatzemada al seu tòrax a través dels segments de les potes, que actuen com a palanques per empènyer el tars, la petita peça situada a l’extrem de la pota que està articulada amb la tíbia, i llançar a aquests animals a velocitats tan elevades com 1,9 m/s.

Aquest misteri ha existit durant quatre dècades, quan Henry Bennet Clark va descobrir el 1967 com les puces emmagatzemaven l’energia necessària per als seus espectaculars salts a l’aire en un plec elàstic al tòrax produït per una proteïna anomenada resilina.

Els encarregats del treball actual, Malcolm Burrows i Gregory Sutton, van filmar aquests insectes saltant amb una càmera d’alta velocitat i van descobrir que es propulsen amb les potes. L’estudi va consistir a gravar aquests insectes quan es mouen, i va ser amb aquestes filmacions com els investigadors van poder veure que els insectes continuaven accelerant durant l’enlairament, fins i tot quan el trocànter (cadascuna de les tuberositats sota el coll del fèmur) no tocava el terra.

A més, els autors van analitzar la pota de la puça amb un microscopi electrònic de rastreig i van observar que la tíbia i el tars estaven equipats amb elements d’unió, però el trocànter era completament llis.

 

Guillem Expósito Cuscó

1r Batxillerat

L'espècie de molusc més antiga

Un equip internacional, amb participació espanyola, ha trobat una nova espècie de mol·lusc ('Polyconites hadriani') a diverses zones de la Península Ibèrica. Segons els investigadors, durant la seva existència aquest exemplar, que és el més antic del seu gènere, es va adaptar a l'acidificació dels oceans. Aquest procés podria predir ara l'evolució dels sistemes marins moderns.

La nova espècie 'Polyconites hadriani', descoberta en 2007, es corona com la més antiga del gènere 'Polyconites' de la Família 'Polyconitidae' (rudistas), un tipus de mol·lusc marí ja extingit. Fins ara els científics pensaven que el mol·lusc més antic d'aquesta branca era 'Polyconites verneuili'.

"'P. hadriani' és similar a 'P. verneuili' en la forma, però té una grandària més petita (amb un diàmetre 30 mm inferior) i la capa calcítica de la seva petxina és més fina (uns 3 mm de diferència)", explica a SINC Eulàlia Gili, una de les autores de l'estudi i investigadora en el departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

La nova espècie es va trobar a diverses zones de la Península Ibèrica: en la Conca del Maestrat, la Conca Basc-Cantàbrica, al sud de la Conca de Lusitania i en la Serralada Prebética, "on va créixer en densos agregats als marges de les plataformes marines de carbonat del Aptiano Inferior (fa 114 milions d'anys)", indica Gili.

"El reconeixement de 'P. hadriani' resol la llarga incertesa sobre la identitat d'aquests polyconítidos del Aptiano Inferior", assenyala la investigadora en l'estudi que s'ha publicat en 'Turkish Journal of Earth Sciences'.

Segons Gili, el Aptiano Inferior va ser una etapa convulsa i amb importants canvis climàtics. L'existència de 'P. hadriani' va coincidir amb el primer esdeveniment anóxico oceànic del Cretàcic (fa entre 135 i 65 milions d'anys). L'anòxia va consistir en la "absència d'oxigen en els fons marins, que provoca un enterrament massiu de carbó orgànic i un refredament climàtic".

"L'engrossida capa calcítica de la petxina d'aquesta nova espècie comparada amb la del seu antecessor (del gènere 'Horiopleura'), podria haver-se adaptat per créixer en aigües marines més fredes, amb una acidesa més alta a causa de l'augment de la solubilitat del CO2 atmosfèric", explica la geòloga.

Per a aquesta investigadora, "la resposta d'aquests rudistas a l'acidificació dels oceans podria aplicar-se a la futura evolució dels ecosistemes marins actuals, sobretot per a aquells organismes que formen les seves petxines o esquelets a partir de carbonat càlcic".

Andrea Arribas

http://www.elmundo.es/elmundo/ciencia.html

http://www.noticiasciencias.com/

http://www.3djuegos.com/comunidad-foros/tema/5553978/0/la-especie-mas-antigua-de-un-molusco-marino/

El transportador 'Johannes Kepler' s'enlaira.

El passat dia 16 de febrer es va enlairar la llançadora Arianne 5 carregada amb el vehicle ATV (vehicle de transferència automatitzat) batejat amb el nom de ‘Johannes Kepler’.

Tot i que es va enlairar un dia més tard del previst per problemes tècnics, els caps del projecte mantenen que va ser tot un èxit.

 La llançadora s’encarregarà d’enlairar el ‘Kepler’ fins a 260 km d’altura i llavors aquest viatjarà fins a la ISS, estació espacial internacional. La funció d’aquest coet serà portar provisions a l’ISS ,estació espacial internacional. Entre aquestes provisions hi destaquen menjar, fuel, aigua o oxigen.

Està previst que el ‘Kepler’ arribi a l’ISS el dia 24 de febrer i després de descarregar serà llançat a l’espai ja que ja haurà complert la seva missió.

Pol Ventura

1r Batxillerat C

 

Descansa el nostre cervell mentre dormim?

Un estudi realitzat per científics de la Universitat de Lübeck, a Alemanya,  fa un pas més en la investigació de l’activitat cerebral durant el son. Aquest recent estudi ha comprovat que l’escorça prefrontal i l’hipocamp fan una feina essencial en la retenció dels coneixements apresos durant el dia.

Aquesta investigació publicada a The Journal of Neuroscience conclou que el cervell avalua els nostres records mentre dormim i reté preferentment aquells que conciderem que ens resultaran més rellevants en un futur. Es defineix per tant, segons els investigadors, que  durant la vigília l’escorça prefrontal del cervell etiqueta els records com a potencialment rellevants o no i, durant la nit, l’hipocamp (estructura implicada en diverses funcions cognitives, entre elles la de la inhibició, la de la memòria i la de la percepció de l’espai)  és l’encarregat de consolidar-los en la nostra memòria.

                                                                       

Partint de la base que el cervell, que rep una gran quantitat d’informació al llarg del dia, reté i oblida certs records, el neurocientífic de la Universitat de Lübeck, Jan Born, i els seus col.laboradors es van proposar determinar com es produeix aquest procés, és a dir, com el cervell decideix quina informació retenir i quin oblidar. Per dur-ho a terme van realitzar el següent experiment:

Van dividir un conjunt d’uns 191 voluntaris en dos grups. En el primer se li va demanar que aprenguessin quaranta parells de paraules i l’altre grup va haver de jugar a un joc de cartes que consistia en aparellar imatges d’animals i objectes.

 

En ambdos grups es va fer el mateix: a la meitat dels participants se’ls va dir, després de realitzar les tasques encomenades, que sel’s avaluaria al cap de deu hores de la informació retingudai a l’altre meitat no. A més a més a alguns dels voluntaris sel’s va demanar de dormir abans de tornar-los a avaluar. Aquesta fracció de voluntaris que sel’s va fer dormir van estar sotmesos a uns electrocefalogrames durant el període de temps que van estar dormint. Es va observar, doncs, com el voluntaris que sabien que serien avaluades al llevar-se, patien un increment de l’activitat neuronal durant la fase de son profund o d’ones lentes (SOL).

Finalment, igual que la predicció feta pels científics des d’un primer moment,  es va comprovar que els voluntaris que van dormir i havien estat informats de la prova posterior, van rendir millor en aquesta que els voluntaris que no ho savien i que no havien dormit; i que els que sí havien dormit (sense saber l’existència de la prova, és clar )

Es conclou així amb la introducció d’aquesta notícia: el cervell etiqueta i retén aquella informació que considerem primordial per a un futur durant les hores de son.

 

Carla Turró, 1r B

Síndrome de Parry-Romberg.

Aquest síndrome és una enfermetat rara que deforma la cara. El material és extret del abdòmen mitjançant una liposucció.

Les deformacions facials que causa una enfermetat rara com aquest síndrome podrien tenir remei gràcies a una injecció de cèl·lules mare adultes extretes de la grassa abdominal del propi pacient. Un equip de cirugians de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona ho ha aconseguit amb èxit per primera vegada en Europa.

Els dos primers pacients són un noi i una noia de 13 i 14 anys, que van ser operats en la Ciutat Condal el passat mes de febrer.De moment la seva evolució ha estat excel·lent encara que s'haurà d'esperar al menys un any per conèixer el resultat definitiu de aquesta intervenció.

En el quiròfan, els dos adolescents van ser sotmesos a una espècie de liposucció dirigida a extreure'ls-hi cèl·lules mare de la grasa abdominal. Això, va permetre que la correcció de la deformitat fos visible pràcticament de manera inmediata, ja que, la grassa del abdòmen va fer el paper de suport sobre el que després han anat creixent les cèl·lules mare adultes.

El síndrome es caracteritza per un deteriorament progressiu de la pell i els teixits tous del rostre, generalment de la mitat esquerre de la cara. Es tracta d'una enfermetat poc freqüent que afecta entre tres i cinc nens de cada 100.000 nascuts, més freqüenment en les nenes. Entre els simptomes de aquesta patologia degenerativa també solen donar-se casos de alopecia i aparició de taques en algunes zones del rostre(per un accès de coloració o per despigmentació).

Actualment, no existeix possibilitat de cura ni tractaments capaços de frenar la progressió, l'única possibilitat es recurrir a tècniques de microcirugia per tractar de reconstruir les zones de la cara deformades, un cop la enfermetat està estable i el nen o nena ha arribat al màxim creixement.

 

 

Paula Sánchez

1er Batx A.

Més dades sobre quan les primeres estrelles van començar a brillar.

Després de la creació de l’univers pel Big Bang fa 13.000 milions d’anys, el cosmos va quedar sumit en la foscor. No hi havia ni estels ni galàxies. Només existia el gas (majoritàriament hidrogen) que va quedar després de la gran explosió. Amb el temps, aquesta època de no-res va arribar a la seva fi. Això va ocórrer quan els primers estels es van encendre i la seva radiació va convertir en ions als àtoms de gas del seu voltant. Un experiment dut a terme recentment ha permès descobrir alguns detalls d’aquesta època fascinant de l’univers, quan es va fer la llum.


Aquesta fase de la història de l’univers en què els primers estels van començar a funcionar com a tals i a emetre la seva resplendor, es diu l’Època de la Reionizació, i està íntimament lligada a moltes qüestions fonamentals de la cosmologia. Però mirar cap a tan enrere en el temps presenta nombrosos desafiaments observacionals.



Judd Bowman, de la Universitat Estatal d’Arizona, i Alan Rogers, de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, han dut a terme un experiment dissenyat per detectar un senyal que no s’havia vist mai, d’aquesta època arcaica de la reionizació de l’univers. El senyal està present en les ones de radio emeses per l’hidrogen que va existir entre les primeres galàxies. Algunes d’aquestes ones de ràdio estan arribant a la Terra avui dia, i certes característiques d’aquestes ones poden aportar dades decisives sobre l’Època de la Reionizació.

A mesura que es van anar formant les galàxies, van ionitzar l’hidrogen primordial al voltant d’elles i van causar que aquest senyal de ràdio característic i gairebé omnipresent de l’hidrogen desaparegués. Per tant, verificant si la línia estava present o no en certes èpoques (el que s’aconsegueix observant a les distàncies corresponents en anys-llum), els astrònoms poden obtenir indirectament dades sobre les primeres galàxies i com van evolucionar en l’univers primerenc.

Els primers resultats obtinguts per Bowman i Rogers indiquen que el gas no ionitzat va trigar almenys 5 milions d’anys a ionitzar-se.

Projecte "Galileo"

El sistema de navegació per satèl.lit Galileo és una alternativa de la Unió Europea a l’actual constel·lació GPS dels Estats Units i del GLONASS rus. Pren el nom de l’astrònom italià Galileo Galilei. Aquest projecte estava previst que fos operatiu al 2010 pro per causes econòmiques roman aturat.

Galileo és un sistema civil destinat a millorar el transport sobretot aeri i naval. El GPS, en canvi, es un sistema militar que pel seu ús comercial es va degradar per assegurar-se de que tingues menys precisió que utilitzat directament pel propi exercit. El llançament d’aquest nou sistema aporta una independència de la Unió Europea davant el sistema GPS dels Estats Units de cara a finalitats tàctiques i comercials. A mes a mes gracies a la utilització de un número més elevat de satèl·lits i estacions i la traça d’una òrbita millorada s’aconseguirà una precisió molt gran i s’especula que es podrà utilitzar com a pilot automàtic ja que determinarà la posició al mil·límetre.

 

 

 

1r Batxillerat B

Miquel López

Vidre més fort i resistent que l'acer

S’ha desenvolupat i provat un nou tipus de vidre metàl·lic d’una  fortalesa i una duresa superior a la de qualsevol altre material conegut. A més, pot ser que sigui possible elaborar versions encara millors d’aquest vidre. El nou vidre metàl·lic és un microal·leació que inclou pal·ladi.

Els materials vitris tenen una estructura amorfa no cristal·lina que els fa durs però trencadissos. 

En treballs anteriors, la col·laboració entre els equips del Laboratori Nacional nord-americà Lawrence Berkeley i  l’ Institut Tecnològic de Califòrnia va conduir a la fabricació d’un vidre metàl·lic, conegut com DH3, en el qual la propagació de les esquerdes és bloquejada per la introducció d’una segona fase cristal·lina del metall. Aquesta fase forma barreres microestructurals que impedeixen que s’estengui una esquerda.

En aquest nou treball, els dos grups d’investigació han produït un material amb una extensa plasticitat que impedeix la creació d’esquerdes. L’únic problema que té aquest nou vidre metàl·lic no és altre més que el seu cost. El fòsfor i el silici no donen molts problemes, però el pal·ladi, el germani i la plata sí.

Àlex Segura                                                       

http://biolulia.wordpress.com/2011/01/17/creen-un-vidre-metal%C2%B7lic-mes-fort-que-lacer/ 

Mostra d'esquelets de dinosaure al Cosmocaixa

Just en el límit entre Mongòlia i Xina, Roy Chapman Andrews va viure una de les més fascinants experiències. Després de suportar temperatures extremes i superar diverses traves administratives per part de les autoritats xineses, va descobrir una de les majors col·leccions de fòssils de dinosaure del Cretaci Superior. El 13 de juliol de 1923, la seva expedició va ser la primera del món a descobrir ous de dinosaures pertanyents a l’espècie de Theropodo Oviraptor i l’esquelet d’un Velociraptor. A aquesta primera expedició li van seguir altres quatre més, que van convertir a Chapman en una autèntica icona de l’exploració. 

L’exposició Dinosaures, tresors del desert de Gobi, recull al Cosmocaixa de Barcelona 43 peces fòssils originals, extraordinàriament ben conservades, trobades en aquestes expedicions. Entre elles cal destacar els petits esquelets de cries d’Hadrosaurus i Protoceratops, exemplars poc habituals, l’únic embrió d’Oviraptor que es conserva en tot el planeta, el fòssil d’un Tarbosaurus i el crani d’un Velociraptor. 

Font: Cosmocaixa i CatalunyaPress

El procès de formació dels planetes.

Encara que el Sistema Solar hagi estat format fa molt de temps, en l'Univers es construeixen molts altres sistemes planetaris. Les primeres imatges detallades de discos protoplanetaris al voltant de dos estrelles joves han ajudat a desxifrar el procès de la formació dels planetes, a partir d'un disc de pols i gas que envolten l'astre.

Els discos evolucionen com un subproducte de la formació de les propies estrelles, pero no es coneixen els detalls de l'origen i maduració dels planetes( això ho explica els astrònoms de Subaru). Els astronoms es pregunten si cada planeta sorgeix de la coalisió de cossos rocosos i gelats més petits o de la inestabilitat gravitatoria en els discos.
Una de les imatges actuals és d'una estrella molt jove, AB Aur, en la constel·lació Auriga. Només te un milió d'anys i està rodejada per el seu disc, que orbita la estrella més propera del que ho fa Neptú. Aquesta estructura consta de dos anells inclinats respecte al pla equatorial i un espai buit en mig. El centre geomètric del disc no coincideix amb la situació de la estrella. Aquestes irregularitats sugereixen l'existència de al menys un planeta gegant que està afectant l'estructura del disc.
L'altre disc observat és el que rodeja l'estrella LkCa 15, de molts milions d'anys d'edat. S'ha obtingut la primera imatge directa del seu disc. La falta de material en aquesta estrella implica que un planeta gegant està recollint la matèria sobrant.
Aquestes observacions les publica la revista Astrophysical Journal.

Els discos són difícils d'estudiar perque són molt plans i perque la llum de l'estrella els oculta. Fins ara, només s'havia pogut estudiar la part externa de l'estructura. Però, la inclinació de les òrbites respecte al pla equatorial pot ser normal en la resta de l'Univers.
 

http://www.youtube.com/watch?v=pG1R5B9aJsM

Paula Sánchez

1er Batx A

L'Amazonia es seca

L’Amazonia ja va patir una gran sequera en el 2005. Segons el climatòleg brasiler José Marengo, aquest fenomen només passava un cop per segle. Però cinc anys després, al 2010, hi ha hagut una sequera encara més devastadora. Segons la revista Science, aquesta última ha superat a la del 2005 en extensió, en destrucció i en emissió de CO2 a l’atmosfera.

Es creu que aquests fenòmens pugui passar a ser més freqüents en els propers anys, això no només afectaria a l’Amazonia, sinó al clima global.

Científics com Simon Lewis afirmen que la selva amazònica deixaria de ser un absorbent de CO2 que frena el canvi climàtic i passaria a una gran font de gasos invernaders que acceleraria el escalfament global.

Les investigacions s’han fet amb un satèl·lit de la NASA i un altre de japonès que monitoritzen les pluges de les regions equatorials tropicals. Segons Science la superfície afectada ha augmentat d’1,9 milions a 3milions de km². La quantitat de carboni que s’emet a l’atmosfera per la falta de pluges ha augmentat de 1.600 milions de tones a 2.200 milions en aquests últims cinc anys. Això ve causat per l’alt nombre d’arbres que moren per culpa de la falta d’aigua. Així que una sequera com la del 2010 anul·la la funció de pulmó del planeta que feia l’Amazones.

Aquestes sequeres són causades per l’augment de la temperatura superficial de l’Atlàntic, no es veu una tendència, però en els propers anys seguiran havent-hi episodis d’augment de temperatura en l’Atlàntic per tan més sequeres en l’Amazones.

Finja Nack

Enllaç: article de “La Vanguardia” titulat “Amazonia se seca” http://edicionimpresa.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20110205/54110706703.html?urlback=http://edicionimpresa.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20110205/54110706703.html 

El Plaer de la Música

S’ha descobert que al escoltar música que ens agrada alliberem dopamina, un neurotransmissor que és més apreciable en altres coses com seria el menjar, les drogues i el sexe. Aquest fet ha estat estudiat per uns experts del Institut i Hospital Neurològic de Montreal, en l’ universitat de McGill.

Es sap que la dopamina fa una funció fonamental en l’establiment i el manteniment de conductes que són biològicament necessàries.

El que va fer aquest equip d’investigació va ser mesurar la quantitat de dopamina que s’alliberava quan s’escoltava música, també van estudiar els canvis que es produïen en la pell, la freqüència cardíaca, la respiració i la temperatura analitzant els resultats en relació  al nivell de plaer produït per la música. Van observar que la alliberació de dopamina és major quan és una música que ens es plaentera que quan és una música neutral, i també que els nivells de alliberació d’aquest neurotransmissor estan relacionats amb el grau de excitació emocional i de plaer.

Els resultats van proporcionar probes neuroquímiques demostrant que en les respostes emocionals intenses davant la música hi intervé una part  antiga del cervell, la del circuit de recompensa tal i com senyala el Dr. Robert Zatorre: "Hasta donde sabemos, ésta es la primera demostración de que una recompensa tan abstracta como la música puede llevar a la liberación de dopamina. Las recompensas abstractas son en gran parte de naturaleza cognitiva, y este estudio allana el camino para el trabajo futuro de examinar recompensas no tangibles que los seres humanos consideramos gratificantes por razones complejas".

 

Rosa Porredon

El superordinador Watson guanya als humans!

Watson, l’últim superordinador creat per IBM, ha vençut als millors concursants de ’Jeopardy!’, el popular joc de preguntes i respostes en la televisió nord-americana.

Watson va posar a prova la seva "intelligència" després d’un llarg període 

d’entrenament contra els dos campions més importants del concurs. 

El superordinador va guanyar el concurs aconseguint un total de 77.14 $ en 3 dies,així doncs, va guanyar el concurs d’una gran diferència en comparació amb els en comparació amb els campions.

Watson és una implementació de DeepQA, un sistema d’intel·ligència artificial creatper IBM per contestar preguntes sobre qualsevol domini del 

coneixement humà. Watson ha demostrat que és capaç de jugar els dobles sentits,

ironia i jocs deparaules, així com per percebre els matisos del llenguatge ambigu

segons el context.
 

Són més intel·ligents les màquines que nosaltres? Viurem controlats per super robots en un futur pròxim?

 

Daniel Prieto

1r Batxillerat

 

http://www.muyinteresante.es/el-superordenador-watson-vence-en-television-a-los-concursantes-de-jeopardy

Els fòssils més antics d'un organisme multicelular complex

Ara fa milions d'anys,  un organisme que avui anomenem biota Avalon habitava la Terra. Els seus fòssils són normalment considerats com els més antics d'un organisme multicelular complex, però un grup internacional d'investigadors ha localitzat a la Xina a uns pobladors similars encara més antics: la biota Lantian. 

(La paraula 'biota' designa el conjunt de fauna i flora d'una regió.)

 

Aquesta biota habitava la Terra fa entre 635 i 542 milions d'anys durant el període Ediacárico, tenien forma de tub i de fulla, i la seva mera existència és un petit miracle si atenem a les condicions que el nostre planeta oferia en aquell temps. 

Científics de l'Acadèmia Xinesa de Ciència Virgínia, de l'Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia (EUA) i la Universitat Northewst de Xi'an (Xina) han descobert restes fòssils d'uns organismes Ediacárico al sud de la Xina, que podrien ser anteriors a la biota Avalon i que els experts han batejat com biota Lantian. El resultat del seu estudi ha estat publicat al número de la revista Nature d'aquesta setmana. 

Els investigadors han trobat uns 3.000 fòssils de fins a 15 espècies diferents entre capes d'esquist negre sota el mar i creuen que podria tractar-se dels parents llunyans d'algues i cucs actuals. Aquests organismes van viure fa gairebé 600 milions d'anys i, quan es van extingir, van morir i es van acumular en un gran estat de conservació. El curiós és que el lloc on els científics trobaran aquests fòssils és poc adequat per als organismes que necessiten oxigen. Per què va sorgir perquè aquesta forma de vida? La resposta sembla estar estretament lligada també a per què van desaparèixer. 

Els responsables d'aquesta investigació creuen que la zona estudiada va estar molt de temps sense oxigen, però que de tant en tant es van donar episodis propicis per al sorgiment de noves formes complexes de vida, que morien quan l'oxigen desapareixia de nou. Els fòssils trobats pertanyen doncs a un període concret en el que sí que havia oxigen i les condicions per a la vida eren favorables. 

Aquest estudi indica que la diversificació morfològica d'organismes eucariotes macroscòpics-versions primitives d'estructures mòbils complexes-podria haver tingut lloc desenes de milions d'anys després de la 'Terra bola de neu', que va acabar fa 635 milions d'anys. La hipòtesi 'Terra bola de neu' sosté que el nostre planeta va estar cobert de gel com a conseqüència d'una o diverses glaciacions. 

 

http://www.biounalm.com/2011/02/se-descubren-los-fosiles-de-los.html

 

ÀLEX MAS FERRER.

Xina provoca la major pluja de la seva història

Pequín i la veïna província de Hebei van experimentar en les últimes 24 hores la major pluja de primavera, la més abundant i de major durada, però va ser aconseguida amb tecnologia.

Les operacions per provocar la pluja van començar a Pequín dues hores abans que a les ciutats de Zhangjiakou i posteriorment la de Chengde, totes dues a la veïna Hebei. Per aconseguir-ho, les bases de control meteorològic van llançar coets i van disparar projectils que contenen iodur de plata contra els núvols per desencadenar les precipitacions.

Segons funcionaris del govern xinès, l’objectiu és que la pluja alleugi la recent sequera en aquella zona i freni les tempestes de sorra, ja que les províncies septentrionals de Xina afronten una sequera en augment que ha causat greus problemes d’escassetat d’aigua per a la població, el bestiar i els cultius d’aquestes regions.

Actualment Xina compta amb 6.781 canons i 4.110 llançacoets en el seu arsenal per provocar pluja artificial, i va efectuar 4.231 vols amb aquest objectiu entre 1995 i 2003, segons l’Administració Meteorològica de la Xina.

 

                                                                                Aniol Solano Clavera

http://soydondenopienso.wordpress.com/2010/07/29/china-puede-provocar-lluvia-artificial/

Els investigadors cultivan nous vasos sanguinis

Laura Niklason, anestesiòloga i enginyera biomèdica de la Universitat de Yale, juntament amb el seu equip ha cultivat uns nous vasos sanguinis "sintètics". Ho ha aconseguit utilitzant cèl·lules humanes i les ha posat en pràctica en babuins. Així doncs, han demostrat que no provoquen un rebuig immunològic i que també eviten els problemes típics dels vasos sanguinis sintètics: la coagulació, la ruptura o la contracció d'aquest al pas del temps. 

Aquests nous vasos sanguinis es poden fer amb antelació i també es poden emmagatzemar fins al dia de l'operació del pacient. Aquestes possibilitats ajudarien,per exemple, a aquells pacients que es someten a una cirurgia cardiaca.

Nicklason assegura haver solucionat amb aquests estudis alguns problemes. L'aplicació d'aquests nous vasos sanguinis podria haver solucionat els rebuigs dels sistema immunològic dels receptors de donants de sang, o bé, altres problemes que ocasionen els vasos sanguinis de plàstic. Aquests últims, sovint causen un gran nombre de coàguls sanguinis.

Els investigadors desitgen que els seus estudis demostrin la seguretat dels nous vasos sanguinis per tal d'aconseguir el permís per iniciar els assaigs clínics.  

 

 

 

Ariadna Valls

http://avances-tecnologicos.euroresidentes.com/2011/02/vasos-sanguineos-sinteticos.html

Lucy ja caminava amb els dos peus

Un grup internacional de científics ha descobert un os del peu d’un parent de “Lucy”. Lucy és la Australopitecus afarensis més famosa de l’historia a Etiòpia.

La forma arquejada del os ajuda a entendre l’ hipòtesis de que aquesta espècie de homínid, que va viure més de tres milions d’anys, ja caminava dreta. Aquest canvi podria canviar la visió de l’evolució de l’home.

 

El os va ser trobat a Hadar (Etiopía), correspon al quart metatars, un dels ossos llargs que connecta el dit gros amb la base del peu. Té certa semblança amb el del peu humà.

 

Els arcs del peu són fundamentals per caminar perquè amortitzen els cops i ens donen un suport rígid per impulsar-nos des de els peus cap endavant. Gràcies a aquesta troballa podem saber que els nostres antecessors van abandonar la vida als arbres per fer la seva vida al terra,per tant, l’espècie de Australopitecus afarensis podia ja caminar sobre dos peus.

 

Gràcies a aquests arcs en el peu podia viure en zones obertes o boscoses i obtenir menjar sempre que el necessités.

 

Pere Arrufat Robles

 

http://www.muyinteresante.es/lucy-tenia-los-pies-arqueados-y-caminaba-erguida